Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Visca Amazon

Us poso en antecedents. Tot això suposo que va començar quan treballava a Binària, deuria ser als voltants del 2000. Per aquí, tot just començaven a cuejar els primers comerços online, i en aquella època la procupació principal era si resultava fiable posar els números de la tarja en una web. Jo ja havia pagat alguna cosa, segurament aquest domini, però si allò que necessitava podia trobar-ho en una botiga real, ho preferia.

Un divendres, un dels jefes del pis de dalt ens va fer una reflexió. Recordo que parlàvem de Bol.com, una de les primeres grans llibreries online (que ara veig que encara està activa!). La reflexió venia a dir que si nosaltres mateixos que treballàvem a Internet no confiàvem a l’hora de comprar amb la tarja a una web, qui ho faria? Havíem de donar exemple i mostrar confiança. M’ho vaig creure i a partir d’aquell dia vaig comprar sense tants miraments per Internet (tampoc càndidament, eh?!)

El cert és que en aquella època no hi havia gran cosa per comprar a Internet. O sí, però les despeses d’enviament no ho feien un opció gaire atractiva. Recordo haver comprat llibres a Amazon.com que d’altra manera m’hagués estat (gairebé) impossible d’aconseguir, pagant l’enviament des d’Estats Units i esperant pacientment el viatge. Comprava algunes coses a l’ebay, però poca cosa més.

El canvi de xip, però, ha estat amb l’arribada d’amazon.es. Ho sento, ho reconec i entono el mea culpa: estic totalment rendida i seduïda per Amazon.

Suposo que com tothom, primer hi comprava llibres. Després tecnologia. I ara (i aquí ve la perdició), pràcticament tot el que em passa pel cap. En aquests sentit, crec que el moment clau és quan prens consciència que ho pots trobar tot, i fas la prova de buscar allò més banal que necessites, i hi és. L’altre dia hi vam comprar les llavors de l’herba dels gats, dues gomes… coses petites, vaja.

En la meva defensa he de dir que (encara) no hi comprem productes de supermercat, aquí sí que anem al mercat i supermercat del barri, eh?!

I el petit comerç, em direu? Les botiguetes del barri? Sí, sí, mea culpa. Però ja sabeu que sóc molt crítica amb segons quines botigues, amb anar-hi i sentir que t’encolomen allò que els convé. Que moltes vegades no et fan ni cas, que et venen productes que tenen allà fa anys a un preu que ja no és el de mercat. Ho sento, però prefereixo llegir-me els comentaris, comparar ofertes online, poder tornar el que no em convenç sense remordiment.

La meva conclusió és que en els dos casos estem pagant pel servei. Hi ha qui paga perquè una persona l’aconselli, li respongui els dubtes, li ensenyi com funciona, li digui com de bé li queda la roba (encara maleeixo el dia que vaig anar a una botiga de roba i la dependenta m’obre la cortina de l’emprovador i es desfà en elogis: “oh, qué bien te queda“, Noooooooo, si us plau!). I jo pago per poder comparar preus, llegir les característiques fins a l’últim detall, tornar-hi tantes vegades com vulgui, veure 20 productes lleugerament diferents i decidir-me per un.

No li trobo cap mena de sentit a anar a una botiga, demanar X, que qui despatxa la tregui d’una estanteria i la paguis.

És per això, que la meva teoria és que (mal nos pese) qui sobreviurà a peu de carrer seran aquells que ofereixin un servei. No m’estranya que el carrer de Mar (el més comercial de Badalona) s’hagi omplert d’òptiques i dentistes. Aquí encara prefereixo que una persona propera em gradui la vista i un dentista em posi un implant (tot i que no aniria mai al carrer del Mar, tampoc). Amazon en això encara no pot competir, però mai se sap, temps al temps!

 

Ui, ara repassant entrades veig que vaig escriure pràcticament el mateix el 2009. Aleshores, no existia amazon.es, uf! Prometo no repetir-me més 😉

41

Em vaig fent gran i cada cop tinc més clar que el que vull fer a la vida és mirar el mar.

I quan descobreixes això, en el meu cas ara ja fa uns quants anys, prendre decisions resulta molt més senzill.

Quan em proposen alguna cosa em pregunto: això m’impedirà anar a la platja? O, a l’hivern, passejar al costat del mar? Si la resposta és afirmativa intento escapolir-me’n. Si la resposta és que no, que em permetrà continuar fent el que realment m’agrada, accepto de bon grat.

Com cada any començo vacances i el primer dia decideixo que l’any (curs) vinent vull treballar menys. De moment ja he dit que no a dos projectes massa urgents. En contrapartida, he dit que sí a 40 hores més de classe, en part pensant que podré tornar a casa caminant (i perquè no podia dir que no! 😉 )

El meu objectiu, cada any, és equilibrar el que guanyo amb el que gasto. Guanyar una mica per sobre del que realment necessito per viure. Algun dia ho aconseguiré.

La meva filosofia la tinc clara: encara que treballés el doble, mai em podria comprar una caseta a la Cerdanya. Tampoc la vull. I, de moment, no tinc cap vici car ni cap aspiració que costi gaire diners. Crec que tinc molta sort, amb això.

Au, bon estiu a a tothom! 🙂

Ovelles negres de Gotland

Vacances a Suècia 2016: Gotland

Un any més tornem a passar les vacances d’estiu a Suècia, i mica en mica anem completant el puzzle de regions marcades amb el visited (a grosso modo només ens queda per visitar la part interior del país, la que fa frontera amb Noruega). 

Aquest any hem marcat al mapa un dels plats forts dels destins de vacances per als suecs: Gotland, una illa força gran i que, per entendre’ns, vindria a ser la seva Mallorca.

Etapa 1: De Hèlsinki a Stockholm, passant per Turku

Abans, però, vam aterrar a Hèlsinki, on no havíem fet escala mai abans. Hi vam estar poc més de 24h que van donar per passejar-nos per la ciutat (bé, però molt cara), visitar Suomenlinna (una illa que val la pena visitar, està molt a prop i s’hi va amb un ferri de línia que passa molt sovint) i comprar el llibre dels Finnish Nightmares, que coneixia de seguir la pàgina al Facebook i, que per la meva sorpresa, era el número 1 de vendes a Finlàndia. Ben curiós.

A banda d’això vam poder copsar la febre pels Pokémons, vam tastar cervesa artesana a una fira a vessar de gent i vam descobrir què fan tots els turistes xinesos a primera hora del matí: anar al monument a Sibelius.

Helsinki

Fetes les visites de rigor a Hèlsinki vam agafar un tren cap a Turku, on al vespre ens esperava un ferri que ens duria fins a Stockholm. Nota: els trens finesos són im-pe-ca-bles: puntuals, nets, amb espai per bicis, wifi (que, sorprenentment, funciona!).

A Turku hi vam estar unes hores escadusseres: visita al centre, dinar, passejar per uns parcs que semblaven una muntanya russa (puja-baixa, puja-baixa) i anar cap a la terminal de ferris, on hi vam arribar massa d’hora i no calia. Si hi aneu, arribant mitja horeta abans aneu més que sobrats de temps.

Del ferri de Turku a Stockholm en podria fer un post sencer.

El primer que ens va sorprendre és que el ferri venia de Hèlsinki, que no queda gaire lluny, i a priori no sembla el mitjà de transport més eficient per moure’s entre aquestes dues ciutats, de manera que no esperàvem que baixés gaire gent. Estàvem totalment equivocats. Un cop va arribar el ferri va començar a baixar-ne una riuada de gent carregada fins dalt de tota mena de productes, especialment packs de 24 llaunes de cervesa que arrossegaven en carros, tots iguals (curiós), i que després vam veure que els venien al supermercat del ferri com a pack, amb el carro ja incorporat. Per aquesta gent el ferri és com qui aquí va (o anava) a Andorra però a alta mar.

Un cop vam ser dalt, gent com formigues buscant la seva cabina, nens que ja se’l coneixien amunt i avall, cues als restaurants, i nosaltres fent una volta de reconeixement al·lucinant amb tot el que veiem, tal qual com uns provincians. Restaurants de tota mena, màquines escurabutxaques, un spa, una disco… tot allò allà dins (d’acord, mai hem fet un creuer dels grans, ni ganes, som uns pardillos).

Però és que ens va sorprendre molt, positivament, sobretot perquè tampoc ens semblava que havíem pagat tant (primer havíem reservat una cabina per 4 persones sense finestra per 92€ -et transporten i t’estalvies una nit d’hotel, què més pots demanar -, però finalment pocs dies abans vam decidir tirar la casa per la finestra i la vam canviar per una amb vistes que ens va costar 150€).  I una cabina amb la-va-bo i dut-xa!!! I ho poso així perquè fins 10 dies més tard no vam tornar a gaudir de lavabo i dutxa a l’habitació.

Vaja, de luju! Per cert, per si us interessa el ferry era de Viking Line (que no em patrocinen ni res, a veure si veuen el post i cau alguna cosa! ;))

Deixant Turku al capvespre:

Turku

I a les 6 del matí ja arribàvem Stockholm:

Stockholm

Etapa 2: Stockholm

Un altre any vam passar per Stockholm com a etapa de trànsit. És cert que ja ho tenim força vist (però mai cansa) i és per això que vam decidir passar tot un matí a Skansen, una mena de barreja entre zoo i poble espanyol, i que és el primer que surt a les guies i el que fa la majoria de gent que va a Stockholm a passar-hi uns dies, però que nosaltres per mandra o per vés-a-saber-què mai ens havia cridat l’atenció.

Doncs bé: val la pena anar-hi però penseu que cal dedicar-hi un matí llarg o un dia sencer. Nosaltres, com no podia ser d’altra manera, vam invertir la major part del temps a visitar la zona del zoo d’animals nòrdics. Els grans: rens, ossos, ants, mussols… una mica de tot. I els petits: granotes, conills, porquets, esquirols i, també, gats. Tots amb reproducció del seu hàbitat natural, gat inclòs XD

Stockholm

Després de dinar vam acostar-nos a l’altra part, la del poble espanyol, per entendre’ns. En aquesta part hi ha edificis de tot Suècia que els van desmuntar i traslladar fins aquí, i pots entrar a les botigues i cases i t’hi trobes gent vestida d’època que t’expliquen com treballen i com viuen. La farmàcia, el forn, el senyor que reparteix gel, la ferreteria, la mestressa de casa que fa galetes… una mica de tot.

I passat el dia a Stockholm marxem cap a Gotland.

Etapa 3: Gotland

A Gotland s’hi va en ferri, i en aquest cas no surt del port d’Stockholm sinó que has d’anar a Nynäshamn (o Oskarhamn, però n’hi ha menys). Per tant, cap a l’autocar i a rememorar els vells temps en que el Sr. Ryanair ens feia anar a Girona.

Mentre esperes a agafar el ferri passeges per la sala d’espera i veus uns cartells de propaganda de Gotland que en comparen les platges amb les de Sardenya i la vegetació amb el Serengeti. Jorden runt  på en ö (que vindria a dir el món sencer en una illa)Homeeee… sí, però no exactament. Amics publicistes suecs: mireu menys anuncis d’Estrella i no feu comparacions d’aquesta mena, no cal, que tots els que estem allà ja hem pagat el bitllet.

sardenya

I bé, un cop a dalt del ferri te n’adones de vàries coses:

  1. Que la immensa majoria de gent que hi va són suecs.
  2. Que pel que has pagat del bitllet de Destination Gotland (de mitjana uns 28€/trajecte per adult) no té ni punt de comparació amb el de Viking (has de sumar-li els 10€ de bus per arribar a Nynäshamn).
  3. Que els 28€ no et donen dret a un seient (encara no sé on podíem seure, però mig passatge okupava -sí amb k- les taules del bar).
  4. Que allà mateix a Nynäshamn hi havia una altra companyia de ferris més petita (i que no surt tan fàcil a les cerques de Google) i que a la seva web diuen que per 89kr (menys de 10€) t’hi porten. Si hi aneu, doneu-li un vistassu, per si les mosques.

I bé, després de 3 horetes et plantes a Visby, la capital de Gotland.

Visby

El primer que em va sorprendre quan vam arribar a Visby és que la gent anava sense samarreta. Gotland és el sol i és l’estiu, és un lloc de vacances, i l’ambient és de vacances. Samarretes fora, doncs. Camines una mica i el primer hotel amb el que topes està ple de gent prenent el sol a la piscina (perquè aquest any, sí, per fi!, hem tingut sol) (excepte els dies de Göteborg, calia compensar…).

Anem al hostel a deixar els bàrtulus (a Hejde, a uns 23km de Visby) i tornem a fer una volta de reconeixement a Visby.

I realment te n’adones que Visby és molt-molt maco.

Visby recorda molt a Carcassonne: és una ciutat medieval emmurallada i, un cop a dins, està plena de restaurants i botiguetes. I carrers per passejar, i esglésies en runes i casetes ben cuidades amb flors a la façana. Fa molt de goig. I la gent està de vacances (aquí ja van amb samarreta) i sopa ben d’hora i omple les terrasses i mira la posta de sol (o no, perquè triga mooolt a pondre’s). Perquè, això sí: tothom està a Visby, a la resta de Gotland passa com en general a Suècia: hi ha poca gent.

Gotland

Gotland

Gotland

Löjsta hed

També el primer dia vam aprofitar per fer una de les activitats que ens havia cridat més l’atenció: anar a veure uns cavalls salvatges que viuen en una zona de Gotland i que són molt especials: els Gotland russ, una mena de ponis l’origen dels quals es remunta a l’edat de ferro. Aquests cavalls viuen en estat salvatge (no els donen de menjar, no els vacunen…) excepte pel fet que els tenen en un recinte tancat (immens, ja us ho puc ben assegurar) i que els van canviant de zona segons l’època de l’any.

Doncs bé, efectivament, arribes al lloc en qüestió i t’hi trobes un cartellet que et diu que els cavalls estan allà i unes escaletes per salvar la tanca. A partir d’aquí la feina és teva per trobar aquests cavalls que campen lliurement pel bosc.

Gotland

El primer dia vam haver d’abandonar, la zona a explorar era immensa i no teníem ni idea d’on els podíem trobar.

Però tossuts de mena com som, l’endemà al matí hi vam tornar i afortunadament ens vam creuar amb una noia que ens va dir que sí, que els havia vist, allà, allà… Allà, allà…??? Vam voltar amunt, avall, a dreta, a esquerra, per aquí ja hem passat, anem allà al fons, i si tirem per aquí, i si tirem per allà… res! Rendits, farts, i ja gairebé a punt d’abandonar per segona vegada veiem a la llunyania dos cavalls. Corrents cap allà! I els dos cavalls que se’n van. Bé, almenys els hem vist.

I ja gairebé de tornada, fent un últim rodeig per una zona que no havíem explorat… ens apareixen com per art de màgia i tan tranquil·lament un parell de cavalls tan panxos que passaven per allà. Aix, quina emoció… va ser molt maco, només faltava la música d’una peli de Disney! :.D

I quan ja ens havíem acomiadat d’aquests dos que passaven en vam trobar més. De grans, de petits, de més clars, més foscos… i evidentment, vam amortitzar la passejada amb aquelles bestioles tan i tan manses. Si aneu per allà us ho recomano. Però sobretot, paciència! 🙂

Gotland

Gotland

Gotland

 

Gotland

Els raukar

Si per alguna cosa és coneguda Gotland és pels raukar. Són unes formacions rocoses que el pas de temps i l’erosió del mar han resultat en formes ben capricioses. Hi ha moltes zones amb raukars, i si esteu per la contrada us fareu un fart de veure’n propaganda.

Raukars a Fårö:

Fårö - Gotland

El famós gubbe (iaio?) de la punta del sud:

Gotland

A aquest no sé com li deien, a Holmhällar, a l’est de l’illa:

Gotland

Fårö

Fårö (vindria a ser l’illa de les ovelles) també és un dels llocs més famosos de Gotland. De fet és una altra illa al nord que només s’hi pot anar en ferri, i és hiperconeguda per ser l’illa on es va establir l’Ingmar Bergman i on hi va rodar bona part de la seva filmografia.

S’hi havia d’anar. Com que som de llevar-nos aviat vam agafar el cotxe i cap al Nord, fins que arriba un punt en que comences a veure els rètols que t’indiquen el carril en el qual posar-te per agafar el ferri cap Fårö. I, a mida que avances, veus uns cartells que et fan una estimació del temps que has d’esperar fent caravana fins a poder agafar el ferri. Vam passar el de 2h, el d’1.30… i ens vam aturar just al d’1h. Clavat. 1h de rellotge més tard estàvem damunt del ferri que (gratis!!!) (no sé si només devem ser nosaltres a qui ens sorprèn) en cinc minuts et deixa a l’altra banda.

Sent una illa a la que només s’hi pot accedir per mar me la imaginava molt diferent. Pràcticament deshabitada, sense trànsit, molt tranquil·la.  De fet, mentre fèiem cua em penedia de no haver optat per llogar una bici i passejar-nos per allà idíl·licament gaudint del paisatge. Mentida! És una illa tan plena de cotxes, cases, càmpings i gent com qualsevol altre lloc i anar en bici significa circular per una carretera estreta de dos sentits i pràcticament sense voral. No seria la meva idea de passeig idíl·lic en bicicleta…

Per sort amb el cotxe, ens vam acostar fins el far, vam visitar alguna de les platges de sorra fina i aigua força transparent on podies caminar molt molt endins i vam visitar uns quants raukar. De tornada al ferri vam fer una parada tècnica per fer un cafè al museu Bergman però vam deixar-lo per una altra ocasió.

Una platja de pedres:

Fårö - Gotland

Una de sorra fina:

Fårö - Gotland

I una zona amb casetes de pescadors (molt xules!):

Fårö - Gotland

El sud

A Gotland hi vam estar cinc nits, per tant ens va donar temps a voltar amunt i avall. I l’endemà de visitar el nord, vam anar a la punta del sud. Si bé fora de Visby no hi ha gran cosa (és que gairebé ni tan sols pobles amb una mínima estructura!) a mida que ens aproximàvem al sud vam tornar a percebre sensació de vacances: zones amb casetes d’estiueig, recintes amb restaurants… més vida, vaja.

Nosaltres vam fer parada al Naturum, uns centres que crec que per aquí en diríem d’interpretació de la natura, i que estan per tot el país (i són gratis!). Vam fer una visita força interessant, molt didàctic tot plegat.

Després vam continuar baixant fins la punta de baix de tot i vam dinar al restaurant que hi ha allà, molt bé, per cert, amb un cert aire Panadella (cambrers de tota la vida, menjar solvent, servei eficient) que s’esqueia molt bé amb la idea de lloc acollidor a la fi del món. Això, sí: allà, al sud, gent com a mosques. Després de dinar visita al Gubbe que teniu més amunt, passejada per fer baixar i tornada per la carretera pintoresca que va pel costat del mar.

I, com sol passar per allà, et trobes coses sorprenents que no estan al mapa ni has vist a les guies. En aquest cas va ser el museu de la pedra. Sí, allà al mig, sense ningú, un museu a l’aire lliure on podies practicar les habilitats de picar pedra.

El museu:

Gotland

El vigilant:

Gotland

Un currante fent una obra d’art:

Gotland

 

I més coses…

Les ovelles negres

Si aneu a Gotland i voleu tornar amb algun souvenir el més segur és que us n’endueu alguna peça feta amb llana d’ovella negra. I és que, si bé ja n’havíem vist a d’altres zones, aquí les ovelles negres campen per tot arreu. Ja sigui en ramats o gairebé com a mascotes (l’amo del hostel en tenia unes quantes en un prat allà al costat, no sé ben bé per què).

El més graciós va ser un dia que de bon matí vam passar per un prat ple d’ovelles i, en aturar el cotxe, van venir totes embogides fins on érem nosaltres, de totes bandes. Suposo que deuria ser l’hora que l’amo els duia l’esmorzar… o no, no sé, però va ser molt divertit.

Aquí ja en teníem una bona colla mirant-nos:

Gotland

Aquí encara més:

Gotland

Les paparres (fästingar)

I continuem amb bestioles.

Tants anys anant a Suècia i campant alegrement per prats i boscos i aquest any ho hem fet una mica més cohibits per una amenaça: les paparres.

La primera notícia de la seva existència la vaig tenir al llibre de suec: en una lliçó es parlava dels animals perillosos que t’hi pots trobar, i entre els ossos i llops van aparèixer les paparres, que resulta que poden transmetre una malaltia, el TBE, que et pot deixar seqüeles per tota la vida, poca broma.

Doncs no només existia aquesta amenaça al meu llibre de suec sinó que va ser un tema recurrent durant tot el viatge: cartells a les entrades de les rutes advertint de la presència de l’animaló, llargs reportatges durant els noticiaris de la televisió amb tota mena d’experts i, ja a Stockholm, aparadors folrats amb crides a vacunar-se contra el TBE. Glups.

Stockholm

Per sort, a Gotland no se n’havia detectat cap cas i l’amiga que vaig fer després d’una excursió la vaig acomiadar sense gaires miraments.

 

I després de cinc nits, ens vam acomiadar del nostre hostel:

Gotland

I ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora per agafar el ferri de les 6.30.

Gotland

Etapa 4 (i última): Göteborg

Després de passar la nit de tràmit a Stockholm, vam agafar el tren cap a Göteborg. Allà ens reuniríem amb tota la família: la vinguda de Barcelona i la que ja viu allà.

A Göteborg també hi hem estat unes quantes vegades, però potser no l’hem voltada tant com Stockholm, segurament perquè sempre hi tenim una agenda una mica més apretada i anem a llocs més concrets.

Aquest any, però, hem fet un parell de coses que us recomano un cop vist el principal.

Eriksberg

És curiós perquè allà amb la tarja que aquí en diem de metro pots agafar ferris que et duen a diferents llocs. Té lògica si tenim en compte que hi ha moltes illes on només s’hi arriba per mar i llocs on el més fàcil creuar amb vaixell que fer tota la volta per terra ferma.

Doncs bé, Eriksberg és un d’aquests llocs que hi pots passar travessant un pont o agafant un ferri de línia.

Göteborg

El que abans era una zona industrial, de magatzems i drassanes, ara és un barri residencial d’allò més modern i amb l’equivalent al nostre 22@: Lindholmen, un parc científic on també hi ha la universitat.

Göteborg

Brännö

I amortitzant la tarja de 48h vam decidir agafar un altre ferri, aquest per visitar alguna de les moltes illes del voltant de Göteborg.

Ens havíen dit que hi ha una illa on no hi ha cotxes, on la gent va amb bici o amb una mena de carromatos motoritzats (no ho sabria dir millor) i que es diu Brännö. Doncs cap allà que anem!

Amb la sort o la desgràcia, no ho sé, que vam agafar un ferri borreguero que ens va passejar per bona part de les illes del sud. 45 minuts més tard baixàvem a Brännö i, efectivament, era com m’havia imaginat que seria Fårö: una illa sense cotxes, silenciosa, tranquil·la i on de tant en tant passava gent en bicicleta o, encara més de tant en tant, algú que transportava algun trasto amb un d’aquests carromatos.

Malauradament, la tranquil·litat es va acabar per nosaltres quan vam assabentar-nos que ens havíem d’afanyar si volíem agafar el ferri que ens havia de dur de tornada (aquest ja directe) i que sortia de l’altra punta de l’illa. Per tant, caminada a ritme lleuger, totalment contrària a la tranquil·litat que suggeria el lloc.

En tot cas, ja tenim una altra activitat per fer a Göteborg quan hi tornem, i és que d’illes per visitar n’hi ha unes quantes 🙂

 

Apa, doncs fins aquí les vacances d’aquest any, la resta de fotos al Flickr!

 

 

 

 

 

 

 

 

Vacances a Suècia (i Noruega!) 2015: Dalarna, Västkusten i Oslo

Un any més, i ja estic perdent el compte, hem dedicat part de les nostres vacances a voltar per Suècia.

Aquest any, la primera decisió va ser la d’agafar-nos les vacances a finals de juliol, amb l’esperança de procurar-nos millor temps que l’any passat (cosa que no va ser del tot així).

La segona decisió a prendre va ser la ruta: malgrat que Suècia és un país molt gran ja n’hem visitat una bona part i, de fet, les peces dels puzzle que conformen cada viatge ja comencem a encaixar.

Aquest any ens vam decidir per visitar la regió de Dalarna i la västkusten (costa oest), arribant via Stockholm i tornant via Oslo.

Dalarna

Després de passar la primera nit a Stockholm amb la visita de rigor al nostre Thai de capçalera, vam agafar el tren cap a Mora, la capital de Dalarna.

Quatre hores de viatge cap al nord-oest on vam veure un comportament per nosaltres insòlit i que aquí hagués provocat un pollo: gent que havia reservat dos seients (mínim dues persones al nostre vagó), un dels quals el tenien buit simplement per anar més amples. Això no passaria d’anècdota si no fos perquè el tren anava a petar (nota mental: mai més agafis tren sense reserva de seient un divendres d’estiu) i quan algú s’atrevia a demanar si podia seure (que poca gent s’atrevia) deien que no, que estava reservat. I la gent es resignava! Iaies de peu durant hores tenint davant un seient ocupat per un bolso. Bufbuf… com són aquesta gent! (tant els uns com els altres).

Però bé, deixem les sulfuracions i tornem al tema: vam arribar a Mora, capital de Dalarna.

201507_suecia_noruega (36)

Com no podia ser d’altra manera, va ser arribar a Mora i fer-se una foto amb el Tarragona en honor a la Yolanda 🙂

Això és Mora

Això és Mora

Segons el Dani, Dalarna seria la Cerdanya d’allà: on hi va la gent de ciutat a passar les vacances, on hi tenen les seves casetes d’estiueig. Segons els suecs és el típic paisatge dels quadres, amb les casetes autèntiques. I segons una servidora tampoc varia tant de la resta: casetes i llacs i boscos, tot i que sí que es veuen moltes més casetes, suposo que com bé diuen, d’estiueig.

El típic Dalahäst, de totes les mides

El típic Dalahäst, de totes les mides

Servidora fent el paripé a sobre d'un dels molts dalahäst que hi ha.

Servidora fent el paripé a sobre d’un dels molts dalahäst que hi ha.

Si una cosa típica hi ha a Dalarna és el dalahäst, el cavallet vermell que segur que teniu en el vostre imaginari suec. A tot arreu t’hi trobes escultures del cavall en qüestió, de totes les mides, i la gran activitat que es pot fer un dia de pluja és anar a visitar els tallers on els fabriquen (i comprar-ne, és clar!), principalment al poble de Nusnäs.

Sverige 2015 Dalarna - Oslo

Muntanyes de dalahästar al taller Nils Olsson a punt per ser pintats. També els venen sense pintar, són molt més barats i fan tan o més goig que els altres.

Mora també és coneguda per ser l’arribada de la Vasaloppet, una cursa d’esquí de fons molt famosa a Suècia que comença a Sälen i acaba a Mora, uns 90 kilòmetres de recorregut, i que es fa des del 1922, en commemoració d’una gesta èpica.

Sverige - Oslo 2015

El punt d’arribada de la Vasaloppet, us l’heu d’imaginar amb neu!

I ja que parlem de gestes, si no us agrada l’esquí de fons podeu anar Vansbro, on hi vam parar perquè ens venia de camí. Allà s’hi fa una prova germana de la Vasaloppet, és la Vansbrosimmingen, aquesta vegada 14 km nedant contracorrent en un riu fresquet.

14 km remuntant el riu

14 km remuntant el riu 🙂

El punt de partida de la Vansbrosimningen

El punt de partida de la Vansbrosimningen

I si us animeu a córrer o a pedalar, podeu continuar amb la resta de les proves de En Svenk klassiker, un conjunt de curses que qualsevol suec que se precie ha de completar.

Aquest any, excursionetes

Un dels objectius de la nostra estada a Dalarna era visitar el parc nacional de Fulufjället, el més gran de la contrada i on s’hi troba la cascada més alta de Suècia (ja us vaig comentar que vagis on vagis sempre hi ha alguna cosa que és la “més”) i ben a prop, segons diuen i discuteixen, l’arbre més vell que es conserva viu. Però el temps insegur i els 150 kilòmetres que el separen del lloc on teníem la nostra stuga va fer que ens conforméssim amb excursions més modestes. Una altra vegada serà! 🙂

Bananna, a Läde

En primer lloc ens vam acostar fins a Läde, molt a prop de Mora, on vam optar per una passejadeta per un tros del recorregut de la Vasaloppet i que tenia el curiós nom de BanAnna, que va ser molt graciós perquè la ruta estava marcada per plàtans la mar de simpàtics.

La BanAnna

La BanAnna

La dificultat de la ruta estava a l'alçada dels seus guies, hehe!

La dificultat de la ruta estava a l’alçada dels seus guies, hehe!

En aquesta excursioneta vam aprofitar per saciar-nos de blåbär (nabius), aquest any i aquí grans i sucosos, que ja els trobàvem a faltar després de la sequera de l’any passat! Boníssims!

Nabius

Uns nabius de campionat! 🙂

201507_suecia_noruega (87)

Vam fer el cim… a 390 m d’alçada!

La vista des del cim

La vista des del cim

Myrstigen i stora rundan, caminets a l’Älvdalens kronopark

L’altra excursioneta la vam fer una tarda que plovia-no plovia i que amb el cotxe mica en mica ens vam anar allunyant de la nostra zona per comprovar que Dalarna, en comparació de la resta de Suècia, és un pèl més muntanyós (amb això vull dir que hi ha pendents i, per tant, rius que baixen).

riu

Acostumats als llacs com un mirall, aquest riu que baixa ens va sobtar força.

Myrstigen

Ja no sé quin dels camins vam fer, el que està clar és que ara que he trobat la traducció de “Myr” (torbera, una mena d’aiguamolls) entenc com vaig quedar de xopa fins els genolls.

Doncs bé, el típic de sempre: enmig del no -es trobes una fletxeta que et diu que hi ha una camí (Mysrtigen, en aquest cas) i encetes una ruta fantàstica farcida de sorpreses! 🙂

Molí

D’entrada, el molí

201507_suecia_noruega (267)

Passat el molí la típica cabaneta per resguardar-se i fer foc amb tots els materials i estris necessaris

201507_suecia_noruega (270)

I una mica més enllà una stuga de campionat: amb dues sales equipades amb llar de foc central i fins i tot quadres pels cavalls!

Classic car week a Rättvik

Menció a part mereix una de les aficions més estrafolàries dels suecs: el raggare. Ja us ho he explicat alguna altra vegada, però bàsicament consisteix a comprar cotxes americans antics, restaurar-los i passejar-s’hi, és clar.

Si sempre que hem estat a Suècia hem pogut observar aquest fenomen, a Dalarna casualment vam coincidir amb la Classic car week que es fa anualment a Rättvik, a prop de Mora. Quin festival!

Classic bilar i #classiccarweek #rättvik #raggare #car #bil #cotxe #coche #dalarna #sverige

Maco-maco, teniu la resta de fotos al Flickr

Cotxes i més cotxes clàssics donant voltes pel poble, i gent ben peculiar conduïnt-los o asseguts a la vora de la carretera amb les seves cadiretes per gaudir de l’espectacle. Em sentia com si fos a la Copa Pistón de Cars. Tremendo 😀

Sågen

Després dels dies a Mora, el nostre següent destí era la västkusten (costa oest), on hi ha amics que volíem visitar. Vam fer els gairebé 500 km que les separen en dues etapes. En la primera etapa vam fer nit a un lloc d’allò més curiós.

201507_suecia_noruega (427)

L’estació per fora, tota per nosaltres

Un poble que es diu Sågen, on vam dormir a l’antiga estació de tren reconvertida en un mini-alberg i en el que, una vegada més, vam ser els únics hostes. L’estació és digna de veure: es conserva pràcticament tot tal i com era, i el que no està al lloc s’exhibeix en unes vitrines. Però el que a mi em va robar el cor és que tot és de color de rosa (i rosa xiclet!)

201507_suecia_noruega (367)

La guixeta per vendre els bitllets

201507_suecia_noruega (371)

La cuineta rosa

201507_suecia_noruega (365)

I l’escala rosa, és clar

Un cop instal·lats vam fer una passejada pels voltants, sense esperar trobar res d’especial. Però com sol passar, per aquelles casualitats vam endinsar-nos per un caminet que semblava que dugués a una casa. I de fet sí, però una mica més enllà hi havia un cartell en què el propietari del terreny convidava tothom a seure i relaxar-se en aquell racó que ell havia acondicionat. Molt maco tot plegat 🙂

201507_suecia_noruega (330)

El cartell en què el propietari convida a aturar-se i prendre un respir (està en suec i en anglès)

201507_suecia_noruega (329)

Vam estar una bona estona estirats sobre les fustes sentint l’aigua passar per sota

201507_suecia_noruega (336)

Realment aquest racó és un remanso de paz

Un cop tornats de la passejada tocava buscar sopar. I aquí ve un xoc de realitat: no hi havia cap supermercat a menys de 40 kilòmetres. De manera que, com que era d’hora i volíem kötbullar (les típiques mandonguilles) vam agafar el cotxe i au, cap a Lesjöfors! Amb la mala sort que els supermercats del poble a 40 km tancaven a les 6 de la tarda… #fail! El resultat: aquell dia vam sopar les restes que havíem anat acumulant del viatge, un sopar ben frugal.

Afortunadament el trajecte no va resultar ser del tot un fracàs perquè vam trobar un poble que es diu Neva (sense accent). Apa: 8 km per una carretera de sorra per trobar el rètol i fer la foto. Però no us podeu arribar a imaginar la gràcia que ens va fer 🙂

Sverige - Oslo 2015

No és Nevà amb accent però fa igual de gràcia

L’endemà al matí vam acabar amb les existències de provisions durant l’esmorzar i ben d’hora vam fer una de les activitats que més ens agrada i a la que últimament hi estem abonats: el dressin.

201507_suecia_noruega (388)

El dressin tàndem, i n’hi ha un que descansa.

201507_suecia_noruega (377)Així doncs, ens vam endinsar pel bosc lliscant per la via amb un dressin triple que mai abans havíem utilitzat (i que pesava com un mort!). Sverige - Oslo 2015Després d’uns 12 km que és el que ens va donar temps de fer amb les dues hores que teníem abans del següent torn vam fer via cap el proper destí: Kalmar.

Kalmar

A Kalmar les peces del puzzle de les nostres visites a Suècia ja van començar a encaixar. I és que l’agost de 2011 hi vam aterrar amb tota la família, concretament a un poble proper: Svanskog. La ciutat de Kalmar, però, era una assignatura pendent per nosaltres. Kalmar ja és una ciutat de mida mitjana, ja hi ha de tot i força. Però no us explicaré gran cosa: va ser una etapa de pur tràmit. Passejada, petites compres, sopar, dormir i carretera altra vegada.

La västkusten

A la costa oest ja hi havíem estat el 2010 amb la família sencera, que vam estar a una granja a Trollhättan (argh, ara veig que no vaig fer-ne cap post, només tinc les fotos del Flickr!) i durant el primer viatge que vam fer a Suècia, el 2006! Si Dalarna és la Cerdanya, la Västkusten seria la Costa Brava (això dit pel Dani, eh?!). En tot cas, aquí ja hi ha força turisme, res a veure amb l’estació perduda a Sågen. 201507_suecia_noruega (464)

Nosaltres ens vam allotjar a casa d’uns amics que viuen una mica a l’interior, ja apartats dels pobles costaners (certament, és comparable a l’Empordà).

A banda de fer vida social (i practicar el suec) amb els nostres amfitrions, un matí vam aprofitar per fer geocaching i d’aquesta manera descobrir racons nous que no havíem visitat en les ocasions anteriors. Altra vegada li devem al geocaching part dels nostres descobriments de racons insòlits!

201507_suecia_noruega (474)

Aquesta geocoin va viatjar fins a Nevà (el català!)

201507_suecia_noruega (495)

Un lloc molt xulo i una vista impressionant des del catxé

201507_suecia_noruega (483)

Apa, posa’t a buscar el catxé del molí

201507_suecia_noruega (477)

Aquest va costar, li vam haver de remenar els baixos… 🙂

I perquè això ja s’està allargant massa, però podria escriure un llibre sencer sobre la visita a la casa d’un els amics, l’Oliver, i la seva manera de viure totalment alternativa. Un altre dia!

Sverige - Oslo 2015

Oslo

I final de viatge: dos dies a Oslo, de visita a un altre amic.

A Oslo no hi havia estat mai i realment em va sorprendre molt gratament. Com ens va dir un dels nostres amics suecs: a Noruega es nota caler (ja us podeu imaginar que no ens ho va dir en català però és la traducció que en vam fer).

I no és només que tot sigui més car (que sí però com que anàvem tan espantats tampoc ens va semblar prohibitiu), sinó que la sensació va ser que tot plegat era molt més nou, més modern, més gran… però no precisament luxós i ostentós. Bé, no sé si m’explico.

L’exemple que més ens va sorprendre va ser el dels cotxes elèctrics. Molts dels cotxes ho són, i la majoria són Tesla, el primer cotxe elèctric per fer-lo servir de debò (jo no en tinc ni idea de cotxes però això és el que m’han dit).

I bé, primera (meva) visita a Oslo, visita de les coses típiques. Aquí en teniu unes quantes:

201507_suecia_noruega (550)

El Parc de Vigeland, lo típic de lo típic

201507_suecia_noruega (539)

Holmenkollen, molt xulo, i molt xulo pujar amb el metro, sembla que vagis amb els FGC cap el Vallès.

201507_suecia_noruega (554)

L’òpera

201507_suecia_noruega (573)

L’òpera per dins, també val molt la pena

I si us heu quedat amb ganes de més, podeu fer el xafarder al Flickr: https://www.flickr.com/photos/tartanna/sets/72157656328446418

La (meva) reforma horària

Un dels deures que tinc per aquests dies és pensar en profunditat sobre una reforma horària personal i, al setembre, intentar aplicar-la. Com que és un tema del que se’n parla força darrerament us comparteixo les meves reflexions, que ja veureu que (de moment) van en una línia força diferent de la que s’intenta aplicar.

Cal tenir en compte que parteixo d’una situació avantatjosa, sense pràcticament lligams, força diferent a la majoria. Per tant, el punt de partida és:

  • Només he de conciliar amb dos gats i un lloro.
  • Sóc autònoma, no depenc dels horaris de cap empresa (bé, faig un o dos dies de classe a la setmana, però això no compta).
  • Treballo a casa, per tant no dedico temps a desplaçaments.

I tinc uns requeriments:

  • Vull treballar màxim 7 hores al dia (cal dir que molts diumenges a la tarda preparo classes, eh?!)
  • Vull aprofitar al màxim la llum del dia, sobretot a l’hivern.
  • La migdiada és sagrada.
  • L’hora en la que em concentro més és cap a les 6 de la tarda, curiosament.
  • Vull dedicar una hora diària a estudiar de lo meu, i tinc comprovat que si això ho faig abans de començar a treballar em serveix d’escalfament mental, m’hi poso molt més concentrada (a banda de que en el fons és treballar).

Amb tots aquests ingredients la conclusió immediata a la que arribo és que hauria de fer les 7 hores per la tarda, la qual cosa em dóna un horari de 15h a 22h, que de seguida descarto.

La segona opció, i que és la que més m’agrada, és fer una jornada partida amb un ampli espai al migdia. I és que jo funciono amb energia solar. Això vindria a ser de 9h a 12h i de 16h a 20h, mitja hora amunt mitja hora avall.

I com ho repartim?

Des de que treballo pel meu compte no faig servir despertador, em llevo amb la llum que entra per la finestra, i normalment no falla: a les 8 en punt, caps de setmana inclosos. Si no, no patiu que el Basilio a les 8.01 ja està allà, és un despertador molt eficaç.

Pujar a l’oficina a les 9h, estudi de 9h a 10h i treball de 10h a 12h. Això també té l’avantatge que contestes mails pel matí i respons les trucades si cal.

Però sobretot amb aquest horari aconseguiria tenir lliures les hores en que fa més sol i escalfor, i institucionalitzar una cosa que intento fer des de fa un parell d’anys: deixar-ho tot i sortir a caminar fins a Montgat o fins al port de Badalona, seure i mirar el mar.

I és que una de les coses que hem comentat amb gent de Suècia (i Noruega!) és el fet que a l’hivern entren a treballar de nit i surten de treballar de nit. Els suecs amb els seus fantàstics horaris laborals no veuen el sol. No em semblen tan fantàstics, doncs.

Tornar a casa entre les dues i quarts de tres (és que m’ho prenc amb calma, eh?!), dinar, migdiada i tornem-nos-hi a posar a les 16h, que encara és de dia. Un altre avantatge de cara a l’hivern, i és que no noto quan es fa de nit.

De fet, un dels meus traumes infantils era sortir de l’escola a quarts de sis i que fos fosc. Recordo com si fos ara la sensació del moment abans de pujar a l’autocar, mirar el cel, i pensar que era negra nit. Depriment. Afortunadament, des de que treballo com que la foscor m’enxampa treballant ni me n’adono.

Tancar la paradeta cap a les 20h, aprofitant les hores en les que estic més lúcida i la majoria de clients ja han plegat, fer les activitats que hagi de fer i sopar entre les 21h i 22h.

Bé, ja veieu. A mi la reforma horària que proposen no m’acaba de convèncer i considero que els horaris ibèrics ja m’estan bé. De fet, combrego més amb l’anunci de cervesa que enalteix les petites vacances del migdia que, tot i que em va fer ràbia quan va sortir, em va reafirmar en les meves conviccions.

Apa, doncs ja que ho he escrit i si no hi ha cap suggeriment millor aquest setembre començo amb el meu nou horari. Esborro aquest item de la to-do list de les vacances 🙂

 

Vacances a Suècia 2014: Skåne i Göteborg

Un any més escric les impressions de les vacances des d’un mitjà de transport (actualització: i el remato uns dies més tard des de casa) (actualització 2: avui, 29 de novembre, l’acabo i el publico).

Aquest any sóc al trajecte Malmö > Göteborg, 2.30 h de tren ràpid amb wifi i bar que ens va costar uns 45 euros per tres persones. De camí tenim a mitja família que ve de Barcelona en avió: passarem els últims dies de les vacances ben acompanyats 🙂

Aquest any el nostre periple per Suècia ens ha dut a un racó que inexplicablement encara no havíem explorat: el sud, la regió d’Skåne, una zona minúscula si la mirem en comparació a la resta de Suècia, la punteta de baix de tot. En tot cas, quan hem tornat el cotxe marcava 1200km més que el dia que el vam agafar, imagineu-vos les voltes que hem donat.

Per aquestes dates, a Suècia tothom ja assumeix que estem a la tardor, fa força fresca, parlen en passat de l’estiu i hi ha botigues que anuncien que ja tenen les flors de tardor.

Després d’una setmana voltant per zones més urbanes i zones més rurals tinc la sensació que a nivell de temporada de vacances és com si allà anéssim de vacances al setembre: ja comença a fer dies una mica més lletjos i els llocs que durant les vacances estan a vessar comencen a plegar veles. I és que, segons ens han comentat, els suecs fan vacances al juny i juliol, certament ara a l’agost es veuen ben pocs turistes.

Copenhaguen

Abans de passar a Suècia vam decidir aterrar a Copenhaguen, que està separada de Malmö pel pont d’Öresund. Estan ben bé de costat.

El pont d’Öresund vist des de Malmö

A Copenhaguen vam tenir-hi una guia excepcional, la Rosa, ex-Eina, que hi està estudiant un màster i ja fa un any que hi viu encantada. Acabats d’arribar ens va dur a fer una volta pels punts més característics de la ciutat i ens va recomanar per l’endemà anar a una part menys turística però també amb molt d’encant: la zona dels llacs, el mercat de Torvehallerne i les rodalies d’aquestes zones, que van incloure una passejadeta pel jardí botànic.

De fet, el 2006 vam fer una altra visita llampec a Copenhaguen, sempre ens agafa de pas, en aquella ocasió fent escala entre Suècia i Berlín. La impressió que em va donar aleshores és que és una ciutat cara, i aquesta vegada també vaig tenir la impressió que els preus eren ben bé 1.5 vegades els nostres. De fet, la Rosa ens va explicar que molta gent treballa a Copenhaguen però viu a Malmö, molt més barat. Un bon negoci 🙂

Després de visitar tot el que ens va donar temps aquell matí a Copenhaguen, vam agafar l’Öresund tåg que comunica Copenhaguen amb Suècia, i cap a Malmö.

20140813_vacances_suecia_014

Passant pel pont d’Öresund amb el tren, els cotxes van per dalt

Skåne

Skåne és la regió del sud de Suècia, i aquí parlen Skanska, que vindria a ser l’andalús d’aquí. Bé, no exactament com l’andalús però costa d’entendre. Sona a suec parlat per un francès, i amb només un curs de suec a les espatlles ja us podeu imaginar que poca cosa pescava.

El paisatge d’aquí, a diferència de la resta de Suècia que es pot resumir com a bosc, bosc i més bosc, i per tant molt verd, és molt més marró. Moltes vegades amb el cotxe tenia la impressió d’estar a l’Empordà: camps i camps de blat segats plens de bales de palla.

20140818_vacances_suecia_345

Aquesta foto gairebé us la podria colar com de l’Empordà, eh?! 🙂

També els boscos que hi ha no són “de moqueta”, tots folrats de blåbär (nabius) i molt humits, molts tovets al passar-hi. Al contrari: hem trobat boscos molt semblants als nostres, més secs i durs i amb poca vegetació sota els arbres. Tampoc hem pogut fer una de les activitats que més ens agrada: collir blåbär (nabius), hallon (gerds) i smultron (maduixetes) pel camí. No sabem si és que per aquí no se’n fan o és que la calor gens habitual que ha fet aquest estiu els ha fet desistir de sortir.

Hem estat una setmana sencera voltant per Skåne: cinc nits a la banda oest i dues a la banda est. He notat molta diferència entre les dues bandes. La banda oest és on hi ha les grans ciutats. Es nota que hi ha molta gent i molta indústria, tot molt més condensat. La banda est és molt més rural, també la costa es nota molt més tranquil·la però a la vegada molt turística.

De fet, la impressió que tinc de Suècia és que a tot arreu hi ha el mateix però el que canvia és la densitat en què hi ha les coses: és com si fos de goma i quan més al nord estàs més estirada està, més repartit està tot.

De ciutats aquest any hem visitat Malmö, Lund i Helsingborg, tot i que mai hi dediquem massa esforços: ens interessa més la natura. En tot cas, tant Malmö com Lund ens han semblat unes ciutats ben boniques.

A Malmö hi vam visitar la turning torso del Calatrava (sembla que de moment no cau però alguna queixa n’havia sentit), és realment molt maca, molt més que els ponts o auditoris que tenim per allà baix. I no només la turning torso és xula, el barri que hi ha al voltant amb vistes al pont d’Öresund és realment impressionant, tot nou, ampli, ajardinat… quan em toqui la loteria em compraré un àtic allà 🙂

20140813_vacances_suecia_026

La turning Torso del Calatrava, la torre més alta d’escandinàvia

A Malmö vam coincidir que hi feien un festival: el centre estava tot ple de paradetes de tota mena de menjar, i d’entre les més nombroses i concorregudes hi havia les de “churros”, on algun Paco, Juan o Pepe estava fent l’agost.

En aquest festival cada “colla” s’apropiava d’una taula a prop de l’escenari, paraven taula i hi carretejaven un contenidor d’unes dimensions considerables.

De fet, ens sorprèn bastant l’èxit dels xurros (fins ara l’únic menjar de casa nostra que havíem trobat en paradetes era la paella o les tapes) si tenim en compte el precedent d’anar aquest agost a prendre alguna cosa amb uns suecs a Barcelona i que es van demanar uns xurros, cosa que jo associo a xurreries o situacions molt concretes, no a una cosa que demanes amb una coca-cola i unes olives.

Churros

Una de les moltes paradetes de xurros… #marcaespaña (i fixeu-vos amb la xocolatina gegant que porta la de la dreta, segur que li havia tocat en alguna tómbola)

Per Lund també hi vam fer un volta: és una ciutat universitària, molt neta i polida, amb uns carrers de la ciutat vella molt ben conservats i una gran catedral. Tot plegat amb molt d’encant, poca més cosa us en puc dir perquè tampoc la vam visitar a fons.

Lund

La famosa catedral de Lund

Lund

Un dels carrers de Lund

I finalment Helsingborg, que en aquest cas ens vam limitar a fer un passejada ràpida pels volts de la terminal de ferrys que comuniquen amb Helsingor, a Dinamarca, pujar a l’Slottshagen, un parc que es mereixia dedicar-li més temps en un dia amb bon temps, i tornar perquè la pluja ens començava a fer massa la guitza,

La natura

El primer que vaig fer quan vam decidir la zona que visitaríem aquest any va ser marcar al mapa els parcs nacionals. A Skåne n’hi ha tres: el de Söderåsen, el de Dalby i el d’Stenshuvd. En vam visitar dos, però els millors passejos no van ser precisament pels parcs nacionals.

Söderåsen Nationalpark

En vistes a que el temps a mig termini pintava molt insegur, el primer dia que vam estar a Malmö vam fer cap a aquest parc nacional, situat relativament al nord d’Skåne. Com tots els parcs, està molt ben conservat i indicat, tot perfectament posat per gaudir-ne amb la màxima comoditat.

20140814_vacances_suecia_032

Al punt de sortida de totes les rutes del parc de Soderåsen

Donat que encara no estàvem gaire familiaritzats amb el paisatge de la zona el que més ens va sorprendre va ser que en comptes d’un bosc de pins i avets ens vam trobar amb una fageda. Molt maca, però altra vegada podria ser de per allà baix: la fageda de’n Jordà.

20140814_vacances_suecia_037

Faigs al parc de Söderåsen

Vam fer una ruta circular de 7km, gens cansada, amb una temperatura agradable però que se’ns va fer un pèl monòtona, comparada amb les que ens tenen habituats aquests paratges.

Dalby Nationalpark

Aquest parc nacional és com de broma: el camí més llarg el que en voreja el perímetre fa exactament 1.5km, imagineu-vos com n’és de petit que en poc més de mitja hora ja li has fet la volta. En aquest cas, més que un parc nacional sembla un jardí.

La característica principal que hi vaig trobar és que feien molt d’èmfasi en el fet que no es retiren els arbres morts, com tampoc es fa a la resta, però en aquest cas era exagerada la quantitat de fusta en descomposició que hi havia per terra, arbres caiguts, troncs mig menjats per (suposo) infinitat de bitxets, molta vida. Això sí: com a qualsevol parc, els troncs caiguts que podrien entorpir el pas estaven meticulosament tallats al pas del camí.

Djurholmen

Com acostuma a passar, el que no t’esperes és el que més sorprèn. I això ens va passar el dia que vam arribar a Förslöv, una miqueta més al nord, on ens vam allotjar a una granja que vam trobar via Airbnb i en la que només arribar vam escandalitzar uns nens que per trencar el gel ens van presentar els conillets que tenien com a mascota. Doncs bé, el primer que se li va ocórrer dir al Dani va ser que a Catalunya mengem conills. Aquella granja ja no està llistada a l’Airbnb.

Un cop instal·lats vam agafar el cotxe i vam anar a voltar. Vam trobar una indicació cap a Djurholmen (alguna cosa d’animals, que després va resultar que no) i cap allà que vam anar.

I ens vam trobar fent una fantàstica excursió improvisada, ara sí, molt variada: per bosc, amb riuets, per camps… només patíem perquè ens havíem endinsat a fer una mica de reconeixement i la curiositat ens va fer anar més enllà i més enllà i se’ns podia fer de nit, però com que allà això de la posta de sol és força més lenta vam aconseguir donar tota la volta i tornar sans i estalvis.

Si aneu per la zona, us ho recomano. A més, molt ben equipat (com gairebé tot arreu) per fer pícnics.

Djurholmen

El primer tram que vam fer al Djurholmen

Djurholmen

Aquí ens hi hauríem pogut quedar per avistar alguna bèstia…

Hallamölla

Ja a la zona est, amb base d’operacions a Tomelilla, un dia ens vam acostar fins al Christinenhof Ekopark, un gran recinte presidit per un castell on s’hi fan tota mena d’activitats relacionades amb la natura.

Allà mateix hi vam començar una altra excursió, que ens va dur fins a Hallamölla, la cascada més alta d’Skåne (sempre a tot arreu hi ha alguna cosa que és el “més” d’alguna cosa i després te n’adones que no n’hi ha per tant) on hi ha un molí molt antic ja en desús.

Una altra passejada que val molt la pena, fàcil, ben indicada i variada.

Hallamölla

L’edifici del molí. Moltes de les teulades de les cases d’Skåne són com aquesta, ben curioses.

El camí passava per un prat on ens vam topar amb un bon ramat de vaques…

Ja de tornada

Delsjön, a Göteborg

Després de la setmana a Skåne vam anar a passar el final de les vacances a Göteborg amb la resta de la família: ens vam trobar amb l’expedició que mentre escrivia la primera part d’aquest post estaven venint en avió.

Allà vam fer vida de ciutat i familiar, però un matí el Dani i jo vam fer una escapada fins a un lloc que ens va sorprendre força: el Delsjön, (o llac partit), ben bé a tocar de Göteborg (vam sortir a peu del nostre allotjament) però que podria ser a un lloc enmig de la natura (bé, en un punt passa pel costat l’autopista, aquí es veu la trampa, per la resta sembla que estigui vés-a-saber-on).

Entre una cosa i l’altra, vam acabar fent 20km vorejant l’Stora delsjön (com que és el llac partit hi ha el gran i el petit, així de fàcil) i gaudint d’un paisatge que poc m’esperava trobar tan a prop de la ciutat.

20140823_vacances_suecia_632

20140823_vacances_suecia_622

Més coses xules que vam fer a Skåne

Bé, vaig una mica per feina, però d’altres coses que val la pena mencionar:

1. Dressin de Tomelilla a Fyledalen

Això del dressin ja ho havíem fet fa uns anys i ens havíem quedat amb les ganes de tornar-hi. Un dressin és aquesta mena de bicicleta que va per la via, en aquest cas una via abandonada que van restaurar i que surt de Tomelilla. Si en voleu més info, la teniu a dressin.se

Dressin Fyledalen

Quan arribes al final de la via “aparques” el dressin i pots esmorzar tranquil·lament (si el temps ho permet)

És realment molt agradable anar xino-xano amb aquest trasto, parant-te pel camí i gaudint del paisatge, és a una velocitat molt adequada.

Llàstima que se’ns va fer una mica curt el trajecte, i això que eren 8 kilòmetres d’anada i 8 de tornada!

Dressin Fyledalen

Passa per llocs molt xulos 🙂

Dressin Fyledalen

Ens va caure un petit xàfec, sort que just en aquell moment ens vam poder refugiar sora uns arbres ben tupits.

Flyinge

Com que anàvem amb una enamorada dels cavalls, vam anar a fer el xafarder a Flyinge, una hípica que va resultar ser la més gran de Suècia i una de les més antigues del món (veieu? ja hi tornem a ser amb el “més”).

Doncs va resultar que sí, que era impressionant, tot estava impol·lut i tothom anava vestit impecable. M’imagino que deu ser un escenari perfecte per rodar-hi pel·lis d’allò més glamouroses.

Flyinge

A les quadres s’hi podia menjar sopa!

Flyinge

Aquesta és la pista més nova, però hi havia un munt d’edificis clàssics, no tinc més fotos.

A banda de passejar-nos per tot arreu, vam aprofitar per dinar allà, realment llocs com aquest (o especialment els camps de golf) valen molt la pena per dinar-hi ja que tenen una cuineta on hi fan el dagens rätt (plat del dia) on s’hi menja prou bé i bé de preu.

Ales Stenar

Això vindria a ser la Sagrada Família d’Skåne, on segur que hi va a parar tothom, però val la pena anar-hi.

Ales Stenar

Com a tot Skåne bufava el vent, però en aquest cas et podies mantenir dreta de tan fort com bufava!

Les Ales Stenar són un monument que consisteix en unes pedres col·locades en forma de vaixell que daten de l’edat de Bronze o de Ferro, sembla ser que no està clar, com tampoc està clar si eren un monument funerari o una mena de calendari solar.

El curiós del cas és que vam llegir que fa uns anys se’n va fer una remodelació sense seguir gaire criteris “científics”, hehe!

Ales Stenar

Inevitable foto de narcolèpsia

Djurpark

Ja que al Djurholmen no hi vam trobar gaire animals, ni tampoc vam fer gaire fortuna a la resta de llocs (com sempre), vam anar a fer una visita a l’Skånes Djurpark, el zoo d’animals nòrdics.

La veritat és que va ser força xulo, no és que hi hagi un fotimer d’animals però sí que pots veure perfectament tots els de la zona, i a més força a prop.  Em va agradar molt veure el gat fer, el linx, les guineus i un osset molt divertit que es banyava jugant amb una pilota.

Skånes Djurpark

L’ós que jugava amb la pilota, estava encantat!

Skånes Djurpark

El gat fer

20140818_vacances_suecia_265

Guineus àrtiques, que canvien de color si és hivern o estiu (el Fjällräven de les motxilles!)

I, per suposat, els típics ants, cérvols, daines i rens, és clar!

Skånes Djurpark

L’ant mascle amb les seves banyes

Skånes Djurpark

La femella d’ant i la seva cria

Nostalgimack

L’any passat, quan vam estar per la zona de Kisa, ja vaig comentar que una de les atraccions principals de la zona era una Nostalgimack, una gasolinera conservada tal i com era en una altra època.

Doncs bé, aquí vam creuar-nos amb una altra, a Harlösa, a mi m’encurioseix moltíssim aquesta afició!

Aquí teniu un article ben divertit: http://www.sydsvenskan.se/omkretsen/eslov/bildextra-nostalgimacken/

BP nostalgimack i Harlösa

La gasolinera conservada tal i com era

BP nostalgimack i Harlösa

Tenen un cotxe de la policia partit per la meitat i literalment empotrat a la tanca

El sud del sud

Doncs ja que estàvem al sud de Suècia, l’últim dia a Skåne ens vam acostar fins al punt més meridional, el que està més al sud, en diuen Smygehuk i la veritat és que si no fos pel fet d’estar tan avall no ho destacaria.

20140820_vacances_suecia_530

Més maques eren les platges i el mar que hi havia també al sud, però menys:

Sverige 2014

Doncs bé, fins aquí, que és tard i plou 🙂

Si voleu veure les fotos, com sempre, les teniu al Flickr.

Per què no m’agrada Instagram

Els que em coneixeu sabeu que des que va aparèixer Instagram he estat molt crítica amb aquesta xarxa social (és una xarxa social? Flickr és una xarxa social?), i fa temps que vaig dient que us explicaré el per què. Doncs allà va:

Com ja vaig dir un dia, per mi Instagram és a la fotografia el que el glutamat monosòdic a la gastronomia. Anar un dia a menjar a un xino no fa mal, però preservar la nostra memòria amb filtres de colors em sembla una bestiesa.

A nivell personal no vaig voler obrir-me un compte, continuo fidel al meu Flickr. Però com que cal estar a tot arreu, li vaig obrir un compte a la Rosita (la nostra gata), on hi va penjant totes les fotos del seu dia a dia:

I allà van els motius pels quals no m’agrada.

1. Els filtres

Retocar una foto en Photoshop per corregir-la o millorar-la em sembla fantàstic. Fins i tot per fer algun efecte (millor si és amb gràcia). Espatllar una foto amb filtres prefabricats em sembla una pena. OJU! Que estic parlant de les fotos del dia a dia, dels records que voldrem veure d’aquí a 20 anys, no de les fotos que fem com a divertimento o com a pur experiment fotogràfic.

I és que molts d’aquests filtres tenen un component nostàlgic: la majoria de nosaltres tenim les fotos de quan érem petits descolorides, esgrogueïdes, esvaïdes… els nostres records s’han tenyit per una mancança de caire tècnic.

Ara, en canvi, que podem conservar per sempre més les fotos tal i com les ha registrades la càmera (una altra cosa és com interpreta cada càmera el que té davant, però ara no ve al cas), les deteriorem a propòsit perquè ens remetin a allò que les imperfeccions d’una tècnica aliena ens han proporcionat.

Quan d’aquí 20 anys recuperem aquestes fotos voldrem fer un undo, recordar el màxim fidelment com era aquell moment, quins colors tenia, veure allò que estava al voltant i que hem desenfocat o enfosquit. No sé com es prendran aquests filtres les generacions que vénen darrere i si perpetuarem la idea que els records necessàriament han de quedar distorsionats.

I és que jo també tenia els meus records ataronjats fins que em vaig comprar un escàner de negatius. Totes aquelles fotos de quan era petita es van actualitzar 😀

Al passeig de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

Al passeig de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

Al passeig de Palamós, versió amb negatiu escanejat

Al passeig de Palamós, versió amb negatiu escanejat

A la platja de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

A la platja de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

A la platja de Palamós, versió amb negatiu escanejat

A la platja de Palamós, versió amb negatiu escanejat

 

Bé, en tot cas, espero que tingueu prou seny i deseu una còpia de les fotos originals amb la mateixa cura amb la que escolliu els filtres amb que acoloriu les que pengeu a Instagram.

2. Temes tècnics

Quan penjo una foto Flickr en bona part ho faig amb la voluntat d’arxiu. Que pot desaparèixer Flickr? Sí, és clar. Però com diu el meu pare: mai posis tots els ous al mateix cistell. Les tinc a Flickr seleccionades, al disc dur de l’ordinador, un disc dur extern. I quan ens posin d’una punyetera vegada la fibra òptica també les tindré a l’Amazon Web Services.

Doncs bé, si pengeu les fotos a Instagram pensant que si passés qualsevol cosa les podríeu recuperar heu de saber que, a banda dels filtres, les esteu penjant a la friolera de 640×640 pixels, i si les voleu imprimir amb una certa decència us donarà per fer un segell.

Per no parlar del format! Per què sempre quadrat? Perquè es veu millor al mòbil? Perquè hi encaixa? Cada vegada que la Rosita es fa una foto per penjar a Instagram he de fer tres o quatre passes enrere, si l’enquadro al moment de fer la foto el retall obligatori moltes vegades es fa inviable. Penseu en la diferència de veure una foto i tenir la llibertat d’enquadrar-la i editar-la posteriorment com vulguem a tenir l’obligatorietat de pensar en un format quadrat quan la càmera per defecte ens n’ofereix un altre. Buf, quin esforç mental!

3. L’ego

D’aplicacions pel mòbil que ens permeten editar fotografies, aplicar-hi filtres i fer les mil-i-una marranades n’hi ha milers. Però només n’hi ha una que, a més, ens engreixi l’ego. I aquesta aplicació és Instagram.

Com que l’Instagram durant una bona temporada només estava disponible per iPhone (aquí gastem Android de tota la vida) els usuaris de la poma ens duien molt d’avantatge quan va aparèixer per Android. Evidentment el primer dia que va sortir ens la vam instal·lar (bé, se la va instal·lar la Rosita) i vam començar a penjar-hi fotos.

Però el “clic” el vam fer un dia que un usuari d’iPhone gens geek ens va explicar per què li agradava tant: la gent em posa cors, ens va dir. Ens vam mirar amb cara d’estranyats i de seguida vam entendre que els seus cors eren els nostres likes.

I és que un altre factor que fa que la gent miri compulsivament l’Instagram és comprovar quants cors té cada foto. Les fotos ja no es fan perquè allò que tenim al davant ens sorprèn. Hem incorporat un mecanisme que valora abans de fer la foto les possibilitats que aconsegueixi molts likes. Estic convençuda que moltes fotos es deixen de fer perquè pensem no agradaran als nostres seguidors. Ens hem convertit en uns caçadors de cors: sabem quina foto de les que hem fet té el rècord, i repartim cors a tort i a dret esperant el retorn. A mi, que m’ho miro des de fora, em resulta ben curiós.

A banda del valor cor, un altre dia de l’era pre-Android, una amiga ens ensenya el seu compte d’Instagram. I ens explica que hi posa molts hashtags perquè així arriba a més gent. Això em sembla bé, és clar, les folksonomies són un dels grans progressos que ens va dur la web 2.0. Però cal posar 30 hashtags superflus (l’altre dia algú ens va dir aquest límit perquè ho havia experimentat en sus propias carnes), perquè sí, perquè més gent veurà la foto? Fer copia-pega d’un llistat infinit i enganxar-lo igual a la foto del teu gat (afegint el #catsofinstagram, que d’això la Rosita se n’oblida sovint) i al teu cap de setmana als Pirineus? Aquesta voracitat amb els hashtags és un altre comportament que em deixa perplexa i que no acabo d’entendre.

Conclusions

Bé, amb aquest post no volia fer enfadar ningú. Només escriure allò que sempre dic: ui, d’això n’he de fer un post.  Ja sé que molts sou fanàtics d’Instagram i que el continuareu fent servir, que hi teniu la família allà, que hi heu creat una de les vostres xarxes socials.

Però el que sí que m’agradaria és que no us deixeu empresonar per les restriccions d’Instagram, que es poden fer moltes fotos i que no han de ser quadrades perquè ens ho exigeix una determinada eina. Que hi ha vida més enllà.

Jo, personalment, continuaré de community manager de la Rosita. Per la resta, em podeu trobar a Flickr 🙂

 

Vacances a Suècia 2013: Kalmar, Öland, Kisa i Stockholm

Aquesta vegada no escric les impressions de les vacances des d’un tren, sinó a més de 10.000 metres d’alçada connectada al wifi de Norwegian. Ja som de tornada d’una setmaneta a Suècia que ha donat força de sí.

La ruta aquest any l’ha mig decidida Ryanair: el vol més econòmic que vam trobar era a Kalmar, relativament al sud, i estem tornant via Stockholm, que sempre es mereix una visiteta. Això fent escala a un poble, Kisa, on tothom ens preguntava com havíem anat a parar allà.

Anem a pams.

Kalmar

Kalmar és una ciutat relativament gran, substancialment més gran de les que havíem visitat en el nostre periple cap al Nord. El que ens va sorprendre per sobre de tot és la quantitat de gent que hi havia. Vam arribar en el que suposem era la festa major i literalment hi havia carrers pels que no s’hi podia caminar. Mai ens havíem trobat amb una situació com aquesta a Suècia, més aviat al contrari: silenci i ciutats pràcticament desertes.

20130809_suecia_014

En una ciutat relativament petita hi havia muntats tres escenaris per concerts, un espai de cavallitus força gran i tota mena d’atraccions per tots els gustos. I, per suposat, els amants del raggare es passejaven amb els seus cotxes americans restaurats, com ho fan en major o menor mesura a totes les ciutats i pobles que hem estat.

A Kalmar vam estar a un d’aquests hotels sense recepció, en que t’envien un codi per mail i tu mateix t’espaviles. En aquest cas, però, la confiança anava més enllà i, un cop a dins, totes les habitacions estaven obertes i tu mateix havies de buscar quina se t’havia assignat i agafar la clau que hi havia dins de l’armari. Per marxar, deixaves la clau altra vegada dins l’armari i au!

Öland

Kalmar està bé, però el realment interessant és l’illa estreta i allargada que hi ha just al costat, Öland.

Per anar-hi cal creuar un pont d’uns 6 km des de Kalmar, vindria a ser allò de la cançó de seráááá maravillosoooo viajar hasta Mallorcaaa… però en versió sueca.

El nostre objectiu era llogar una bicicleta per fer una bona passejada com ens havia recomanat l’Oliver, que va tenir el detall d’enviar-nos un mapa per correu postal amb possibles rutes.

Ens vam decidir per una ruta de 40km pel Böda Ecopark, situat al nord de l’illa, que a lo tonto a lo tonto està a la friolera de 94km de Kalmar. Vam anar a un camping gegantí, el Böda Sand, i vam llogar les bicis per tot un dia pel mòdic preu de 120 corones cadascuna (uns 14 euros).

20130810_suecia_049

Aquesta passejada en bici ha estat sens dubte el millor del viatge: la ruta estava perfectament indicada i la major part del recorregut transcorria per boscos carregats de blåbär (nabius) que de tant en tant ens aturàvem a degustar.

20130810_suecia_026

A mig camí vam arribar a una zona de bany, a la punta de dalt de tot de l’illa, i allà vam dinar amb vistes al mar.

20130810_suecia_033

El trajecte continuava per l’altra costa de l’illa (com ja he dit que és molt llarga i estreta) i allà, en una zona on aparentment no sembla que hi pugui haver res ni ningú, vam seguir un senyal de cafè i vam arribar a un racó idíl·lic amb pastissets i cafè i un munt de gent fent el fika a la vora del mar. Coses que em sorprenen de Suècia: estar al mig del no-res i de cop i volta trobar un lloc on sembla que tota la gent de la zona s’hagi posat d’acord per anar-hi a la mateixa hora.

20130810_suecia_076

I xino-xano vam creuar altra vegada l’illa per tornar al punt d’origen, tornar la bici i passejar per la platja del camping abans d’emprendre el camí de tornada a Kalmar.

20130810_suecia_120

Per si a algú l’interessa la ruta és aquesta, apta per a tots els públics:


View Larger Map

Definitivament Öland ens va semblar que mereixia més temps, i no descartem tornar-hi l’any vinent per fer una ruta molt més extensa en bici dormint en alguns dels càmpings que hi ha.

Kisa

El següent destí va ser Kisa, un punt a mig camí entre Kalmar i Stockholm. Aquesta era la raó que donàvem als que ens preguntaven com havíem anat a parar allà, perquè certament la decisió es va basar en aquest motiu. Bé, aquest i perquè ens agrada anar a llocs on no hi ha turisme (o no gaire) i descobrir com s’hi viu.

I és que Kisa és un poble del que podríem anomenar la Suècia profunda, sense cap encant especial, ni cap reclam turístic més enllà d’estar a 40 km de Vimmerby, el poble on hi ha el parc temàtic de la Pippi Långstrump. De fet, el nostre hotel tenia 29 habitacions i hi estàvem sols, i altra vegada aquesta confiança en els hostes: el check-in era de 15.30 a 17.30 h i com que vam avisar que arribaríem una mica més tard ens van deixar les claus a la bústia, i tot l’hotel a la nostra disposició.

Allà hi vam passar tres dies, l’etapa més llarga del viatge.

A Kisa hi ha dues pizzeries i un gatukök (una mena de fast-food on hi fan salsitxes, kebavs i hamburgueses), i és que una de les coses que em sorprèn més és que a la majoria de pobles no hi ha el concepte de bar, entès com un lloc de reunió on hi vas per lleure, per compartir un temps amb algú. La sensació que tinc en aquests llocs és que la gent menja perquè ha d’alimentar-se, no per fer vida social. De fet, el vespre que vam anar al gatukök només hi havia una altra taula menjant allà, la resta s’ho enduien, fins i tot per menjar-s’ho al cotxe al parking d’allà al costat o mentre conduïen.

Però bé, com que al que venim nosaltres és a gaudir de la natura, Kisa ens va igual de bé que qualsevol altre lloc: el que és molt agradable és que allà on et trobis sempre hi ha alguna cosa digna de veure, i està ben indicada des de la carretera.

L’endemà ens van acostar a Västerby per fer una excursioneta i vam aprofitar per fer un cafè al camp de golf, que a Suècia n’hi ha molts, en general són força glamourosos i un molt bon lloc per dinar o fer un cafè a un preu més que raonable.

A prop de Västerby hi havia un lloc força curiós de veure, la Trollegater Naturreservat, que literalment és la reserva natural dels carrers dels trolls. Per un tema de glaciacions van quedar les roques posades de manera que s’han creat unes galeries subterrànies on hi habiten els trolls. Ara em sap greu no haver entrat per un d’aquells foradets i descobrir com viuen allà sota, hehe!

20130812_suecia_195

Trollegater Naturreservat, aquí podies entrar per unes escletxes en les roques i visitar les galeries on viuen els trolls, la més llarga fa 100 metres!

Des de Kisa també vam visitar l’estació d’sky de Tolvmannabacken que comparada amb les nostres és una mica de joguina, que allà no hi ha grans muntanyes, però a l’hivern ja deu fer el fet.

Tolvmannabacken

L’estació d’esquí amb una de les pistes

La passejada més maca per la zona de Kisa (bé, de fet queda més a prop de Vimmerby) va ser pel Norra Kvill national park, un mini-parc nacional en que el recorregut més llarg era de poc més de 3 km.

Això sí: un bosc preciós carregat de blåbär i un parell de llacs per fer fotos de calendari. Una passejadeta ben maca que va acabar amb la visita del roure més gran i vell de Suècia, que era força aprop.

20130813_suecia_281

Norra Kvill nationalpark

La foto de calendari, eh?!

Norra Kvill nationalpark

Aquesta també és de calendari! Llac, nenúfar, reflexe de núvols… ho té tot!

Kvilleken

Kvilleken, el roure més vell i gran de Suècia

El més curiós, però, va ser el safari per veure rats-penats: tant a l’hotel com al camping del costat hi havia cartells anunciant el Fladdermus Safari, i justament el punt de trobada era al pàrking de l’hotel. No teníem res millor a fer, de manera que ens vam personar a l’hora i el lloc proposats, i com ja es veia venir, érem els únics participants del safari.

Fladdermus safari

A punt pel Fladdermus safari! 😛

De rat-penats no en vam veure cap, però gràcies a un aparell que feia audibles els ultrasons vam poder sentir-los i distingir quatre espècies diferents. El millor, però, va ser tot l’entorn: cinc persones en la negra nit passejant-se per prats aliens, cavalls que volien xafardejar què feiem mentre intentàvem concentrar-nos afinant els aparells per sentir els clec-clec-clec de les bèsties.

No tinc fotos entre d’altres coses perquè era negra nit, hehe!

Més enllà de bèsties i boscos una de les altres grans atraccions de la zona (de fet estava la primera del fulletó de la comarca) era acostar-se una benzinera de la BP que s’ha conservat des de la dècada dels 50s, la BP nostalgimack.

20130812_suecia_237

I és que una de les coses en les que m’he fixat aquest any és en que els tira molt això que anomenen nostalgi. Des de la benzinera conservada, al raggare, a cafès… moltes coses s’anunciaven com a nostalgi!. Serà qüestió de seguir-li la pista a aquest fenomen.

I els dies a Kisa es van acabar. Vam agafar el cotxe, i carretera fins a Linköping, on havíem decidit tornar el cotxe per acostar-nos des d’allà en tren fins a Stockholm.

Linköping

Tot i que no vam passar cap dia a Linköping i havia de ser una parada de pur tràmit, la sort va voler que anéssim a parar a un lloc ben curiós, el gamla Linköping.

I és que un cop arribats a Linköping el nostre objectiu era anar a un maxi-ICA a fer les compres de rigor, localitzar l’estació i, com a molt, donar un volt pel centre a veure què hi havia.

En acostar-nos a Linköping vam veure un indicador cap a Gamla Linköping (la ciutat vella) i vam pensar que l’estació estaria per allà. Com que allò no tenia pinta d’anar enlloc, vam aparcar i ens vam endinsar en aquella ciutat vella, i la sorpresa va venir quan vam començar a veure gent disfressada d’època.

Doncs bé: resulta que un senyor molt ric va tenir la idea de conservar les cases antigues a Linköping, i les han anat traslladant cap allà de manera que ara hi ha muntat un poblet amb un centenar de casetes.

A algunes s’hi pot entrar i per dlins es conserven tal i com eren: l’escola, el banc, la policia… molt interessant!

Gamla Linköping

L’escola de Gamla Linköping

Gamla Linköping

Aquest cartell em va semblar curiós: a l’esquerra què passa amb alcohol i a la dreta sense.

Després de fer un cafè a gamla Linköping corrents a comprar el dinar i cap a l’estació a tornar el cotxe i agafar el tren cap a Stockholm.

Stockholm

Ja he perdut el compte de les vegades que he anat a Stockholm (quatre? cinc?) (segons el meu Flickr aquest és el setè any que anem a Suècia!).

Al tren intentant planificar què podríem fer tenia la sensació que corríem el risc d’avorrir-nos, de repetir-nos i no saber què fer. Doncs no.

Començant per tenir l’hotel a l’illa del costat (aquest any els preus a Stockholm estaven impossibles!), a Lidingö, el que implicava desplaçaments a una zona que fins aleshores no havíem arribat. Passejant per allà vaig pensar que Lidingö seria a Stockholm el que Vallvidrera respecte Barcelona.

Malgrat visitar altra vegada llocs que ja coneixíem vam xalar de valent altra vegada, i vaig corroborar un cop més que Stockholm és una ciutat estupenda 😀

Com que ja n’he parlat molt d’altres vegades, aquest any només us diré llocs que crec que val la pena visitar (vaig fer l’exercici per uns amics que hi van aviat):

  1. Rosendals Trädgård: sense cap mena de dubte el meu racó preferit d’Stockholm. Està al Djurgården, l’illa en que hi ha el museu d’Abba i el parc d’atraccions. Un cop superats aquests llocs massius s’imposa la tranquil·litat i el verd.I al mig de l’illa hi ha aquest racó on a l’estiu t’hi pots collir les flors per fer-ne un ram, veure l’hortet i els hivernacles o menjar uns pastissos boníssims rodejat d’ocellets.

    Ocellets

    Molt simpàtics els ocellets a Suècia

  2. Ajuntament: jo no sóc gaire de visites guiades ni de llocs típics, però en aquest cas crec que la visita a l’ajuntament val la pena.

    Ajuntament d'Stockholm

    La visita a l’Ajuntament la vam fer el 2007!

  3. Södermalm: El Södermalm és l’illa de baix, vindria a ser el barri modernet i on hi ha més vida. A banda dels bars i les botigues de carrer principal també ens podem endinsar per veure el Bofills båge, una zona feta pel Bofill que, mira, és curiosa.

    Bofills båge

    Ens va fer gràcia trobar el Bofills båge

  4. Moderna Museet: A banda del museu d’art contemporani donar un volt per l’illa també val molt la pena.
  5. Mercat d’Östermalm: Potser una mica massa per guiris i amb productes massa gourmands però té el seu encant. A més, ni punt de comparació amb la guiriositat de la Boqueria!

    L'entrada del mercat d'Östermalm

    L’entrada del mercat d’Östermalm

  6. La biblioteca, stadsbibliotek, que té una zona circular impressionant (no tinc fotos, però en trobareu a patades a Flickr).

I bé, després de les passejades de rigor, cap a Arlanda i amb Norwegian cap a casa!

Reflexions d’aquest any

Però abans d’acabar, i com ja comença a ser tradició, les observacions d’aquest any en mode apunt:

  1. Marques: iPhone guanya per golejada (estadístiques xuscarreres al metro ens diuen que 4 de cada 5 suecs té iPhone), tots van vestits d’Adidas (la mateixa estadística del metro) i Instagram és a tot arreu: abans de posar el logo de Twitter o Facebook hi ha el d’Instagram (i jo que tinc pendent el post rajant-ne!)
  2. Els turistes (excepte Stockholm) són majoritàriament alemanys, Sembla que de tant en tant se n’escapa algun de danès o d’holandès, però els alemanys guanyen per golejada. Quan dèiem que veníem de Barcelona quedàvem d’un exòtic… 😛
  3. Recompte d’avistament d’älgs (ants en català, alce en castellà): a la natura: 0. En un älgpark: 3. Un altre any serà.
  4. Recompte d’avistament de cèrvols: pas mal! Uns quants anant amb el cotxe, al capvespre. Ara falta veure’ls caminant de més a prop.
  5. Passió per les coses truculentes: i és que l’Stieg Larsson i companyia no surten del no-res. Al nostre hotel de Kisa tenien ni més ni menys que la Nordisk Kriminal Kronika, una mena d’anuari amb els crims de l’any profusament il·lustrats.
 Nordisk Kriminal Kronika

Nordisk Kriminal Kronika

 Nordisk Kriminal Kronika

Un crim ben explicat, n’hi havia de més lletjos però tampoc calia…

Doncs bé, ara sí: fins l’any vinent! 🙂

Com sempre, teniu totes les fotos al Flickr! 😀

Tradicions, rituals i rutines

Em considero una persona raonablement endreçada, sobretot si tenim en compte que el desordre extern em provoca sensació de caos intern, de manera que intento sempre que puc tenir-ho tot al seu lloc.

Això també em passa amb les activitats que faig: en el dia a dia, costa trobar l’equilibri entre rutina i ruptura. Una setmana amb una classe i una reunió ajuda a trencar la rutina, però quan aquests elements variables augmenten de seguida m’envaeix la sensació de ser una baldufa que va d’aquí cap allà.

Vés per on, sóc una persona de rutines, i en l’àmbit del lleure aquestes rutines nosaltres les anomenem tradicions, que queda millor.

Les nostres tradicions

I és que aquest post no va d’autoajuda encara que ho pugui semblar per com ha començat.

En realitat vol ser un recull de les nostres tradicions que algunes ja fa anys que duren, que ja són unes quantes i que aquests dies m’han fet reflexionar.

Viatges

I és que precisament aquest dimecres marxem al tradicional viatge a les Canàries, la tradició més recent però que l’any passat, que va ser el primer, ja vam decidir etiquetar-lo com a tradicional. I és que poder escapar unes dies (quatre o cinc, eh?!) de l’hivern per anar a un lloc on pots trobar caloreta no té preu.

L’excusa, a banda de la temperatura (que tampoc ho és tant perquè segons on vagis també et peles de fred) és fer el canvi de quadrimestre de classes i preparar-nos pel nou i per la nova edició del postgrau.

Però a banda d’aquesta jove tradició tenim altres viatges amb més solera.

I és que si algun dels nostres tradicionals viatges és rutinari és el tradicional viatge a Linz (Àustria). Des del 2007 només hem faltat a una cita de l’Ars Electronica festival, que normalment és a finals d’agost o principis de setembre, una bona escapada abans de tornar a la feina.

Com que de vol directe a Linz no n’hi ha (un any sí que vam agafar el Ryanair des de Girona, però ja l’han tret) aprofitem l’excusa per fer escala a alguna ciutat propera que tingui bona connexió en tren i un vol assequible.

La que més vegades ha estat afortunada amb les nostres escales és Munic, on jo hi faria escala sempre malgrat entenc que hi ha altres llocs per veure i que, de tant en tant, cal fer-li el salt. A Munic no ens deixem perdre la tradicional visita a la Höfbrauhaus que, mira, ens agrada i l’estada a l’Elephant hotel, que té un preu raonable i està al costat de l’estació, cosa que ens va molt bé.

Però on més rutines hem establert és a Linz. Aquest any només hi vam passar dues nits i no vam poder complir amb el nostre programa rutinari. Allà hi tenim les tradicionals cites anuals amb el nostre restaurant thai preferit, el lloc de sopes on a la noia li és més fàcil comunicar-se amb nosaltres en espanyol que en anglès, al kiosk de salsitxes, al Nordsee (aquest no és obligatori perquè a Munic i molts altres llocs també hi és i no deixa de ser un fast-food de peix) i, la que ja vam descartar fa temps perquè no donàvem l’abast: la pizzeria que és com tantes altres d’aquí.

Per no mencionar la tradicional visita a l’Ars Electronica Center, al Lentos, a l’OK… però bé, això ja forma part de la visita al festival.

Ah! I la que comença a ser tradicional assistència a la gala inaugural ara que ja sabem (com molts d’altres) que a última hora es poden pidolar les entrades dels convidats que finalment no hi assistiran, i que inclouen un sopar que no està gens malament.

Per tancar el capítol viatges tenim el tradicional viatge a Suècia. Doncs sí, cada estiu intentem marxar uns dies a Suècia, que s’hi està molt bé, fa bona temperatura i els dies són molt llargs, la gent és amable i els paisatges fantàstics. Aquesta tradició ve del 2006, i li hem estat fidel gairebé cada any, això sí: sense rutines de lloc, hem voltat força, amb la qual cosa de rutinari en té poc.

Altres tradicions

A més petita escala hem instaurat d’altres tradicions. Una de les que comença a estar ben arrelada és el tradicional dinar de Reis que fem a casa nostra, a Badalona des de fa tres o quatre anys. Donat que bona part de la família celebra més la nit de Nadal que els Reis, es va convertir en un bon forat a l’agenda en aquestes dates tan compromeses. No el fem el dia de Reis sinó el dissabte que cau més a prop, de manera que encara facilita més l’assistència.

També tenim la tradicional calçotada de Sant Adrià, aquesta amb dues edicions anuals: la de la família i la de les amistats tarragonines, que es programen en funció dels compromisos i la temporada de calçots.

I, finalment, una tradició que m’agrada especialment: la tradicional excursió de Cap d’Any. Tampoc és que tingui una llarga tradició, potser 3 anys, però li auguro molt futur. Com que no som gent de fer juerga fins a les tantes, el dia de Cap d’Any ens llevem com sempre cap a les 8 (una altra rutina que tenim, la de llevar-nos si fa no fa sempre a la mateixa hora) i anar a fer una excursioneta, no gaire lluny, per la Serralada de Marina, podent gaudir del silenci i la tranquil·litat que, si bé cada diumenge és la mateixa, el dia de Cap d’Any té un sentit especial.

 

Doncs bé, aquí està el resum de les nostres tradicions i alguna rutina, m’ha fet gràcia recollir-les. I us preguntareu… al títol hi posa rituals, on són? Doncs rituals és una paraula que li agrada dir al meu pare, tot el que implica repetició per ell és un ritual. Per citar-ne un, i que crec que encaixa pel punt supersticiós que té, tenim el nostre if Barça… then pizza! però que fa temps que no practiquem perquè moltes vegades ni tan sols ens assabentem de que està jugant, si és que no ho diuen enlloc!

Excursió a Can Devesa

Avui els Reis ens han dut un dia fantàstic per fer una excursioneta.

Com que ja tenim força vist el sector dipòsit, ermites i poblats ibèrics avui hem decidir atacar una àrea que està ben a prop de les altres però per la que mai ens hi havíem deixat caure, intentant passar per camins nous. I ha estat una excursió maca-maca-maca, com diria el meu pare.

La zona a investigar era la que està marcada en un dels mapes de rutes de Badalona (que tan amablement ens va donar en @rogermelcior) i que passa per les fonts de Can Devesa, Ca l’Artillé i la de Can Mora (cal dir que només hem localitzat l’última).

Per començar, hem pujat riera amunt i hem girat cap a Sant Jeroni però allà mateix hi ha una bifurcació ens ens indica el front marítim (que encara rumio quina drecera hi ha des d’allà per anar a mar!) i com que la direcció era la bona hi hem fet via. Després de perdre’ns una mica hem agafat un caminet al costat d’una tanca que semblava que no duia enlloc, però de seguida hem comprovat que estava ben marcat, i que hi havia les restes del que deuria ser l’entrada a una senyora finca. Nosaltres hem seguit pel caminet que passava just pel costat de l’entrada,  i que transita per unes zones boscoses força tupides. Molt maco.

Finalment hem anat a parar a un dels camins que es desvien del recorregut a Sant Jeroni, i ja hem enfilat cap amunt. És una bona alternativa, sobretot a l’estiu si ens volem estalviar una estona de sol.

20130106_excursio_can_devesa_002
Ben curiós aquest arbre/portal

Doncs bé, d’aquí cap amunt fins a la Vallençana, que aquí sí que ja hi hem estat vàries vegades, una urbanització que està al mig del no-res, però que té unes vistes espectaculars. El que no havíem fet mai abans és atravessar-la, són ben peculiars les giragonses dels camins que fan joc amb l’anarquia de moltes de les construccions que hi ha.

20130106_excursio_can_devesa_004
Les vistes des de La Vallençana

Doncs bé, després d’arribar a un altre lloc que no anava enlloc (us ho dic per si mireu el recorregut al mapa) hem trobat un camí que s’endinsa per un bosc ben maco, avui força humit i en el que hi hem localitzat unes quantes alzines sureres.

Com que un dels objectius era intentar arribar a Can Devesa ens hem desviat en aquella direcció. Tot d’una hem aparegut al pàrking de Ca l’Artillé, un altre restaurant de la contrada. Pocs metres més endavant necessàriament passant per la carretera per salvar un torrent ja he reconegut les tines que donen la benvinguda a Can Devesa.

Can Devesa

Arribar allà i veure la tina amb el senyor que mata un conill de cap per avall ha estat com fer un viatge en el temps 30 anys enrere, continua allà! I tal qual.

20130106_excursio_can_devesa_010
El senyor que mata el conill (que ara me n’adono que no es veu!)

Hem continuat baixant i gairebé la majoria d’elements continuaven allà. El que abans era el paraíso de las maravillas ara s’ha convertit en un més comercial calçotades, però per sort no ho han pogut esborrar de tot arreu.

20130106_excursio_can_devesa_011
Un palimpsest: encara que ho intentin esborrar, encara s’intueix que aquest lloc és el paraíso de las maravillas

L’aire decadent, d’un lloc on no ha passat el temps, m’ha fet recordar la infinitat de vegades que hi havia anat, quants records!

20130106_excursio_can_devesa_013

20130106_excursio_can_devesa_012

Allà van celebrar el convit els meus pares quan es van casar (jo no hi era, és clar!), i molts d’altres als que sí que hi vaig anar però que ja no recordo. També era el lloc dels dinars familiars i, sobretot, on anàvem a comprar el pollastre a l’ast amb el meu pare.

Me’n recordo que agafàvem el cotxe i pujàvem fins allà. Passàvem al despatx del jefe, pagàvem, i ens feia un ticket pel pollastre, que l’anàvem a recollir directament a la cuina. Els pollastres estaven fora donant voltes, i si calia esperar baixàvem als gronxadors que hi havia, uf!

Un cop ens havíem apoderat del pollastre, tornàvem al cotxe i el meu pare en treia una ala per ell i una per mi, i baixàvem els dos fins a casa crupint-nos-la. De fet, cada vegada que menjo pollastre a l’ast penso que aleshores el meu pare deia que es menjava l’os de l’ala, i jo no volia ser menys i també el rosegava (suposo que era el de la punteta, ben torradet).

Allà també hi havia unes figures ben peculiars, no sé si totes continuen allà però almenys la del pastor amb les vaques continua a l’entrada de l’aparcament.

20130106_excursio_can_devesa_015
El pastor amb el ramat, conservat des de temps immemorials

El que no he sabut trobar (i sospito que ha passat a una construcció més moderna) és la casa de l’Abeja Maya. Bé, així és com li deia jo.  Sempre que hi anàvem el que més m’atreia era aquesta caseta on la meva mare m’havia dit que hi vivia l’Abeja Maya. Jo me la mirava amb molta atenció a veure si sortia per la porteta…

can_devesa02
Quan era petita amb la casa de l’Abeja Maya.

Avui o no l’he sabuda trobar o resulta que era la caseta de la corrent, i actualment en el seu lloc hi ha una construcció on dubto molt que hi vulgui viure l’Abeja Maya.

I com a últim record, el dia de la gran nevada del 1985. El 13 de gener, concretament, el meu tiet ens va agafar als meus cosins i a mi i ens va dur allà a jugar amb la neu. Aquella sí que va ser una excursió xula! 😀

19850113_nevada_badalona
19850113_nevada_bdn_002
Jugant amb la neu amb els meus cosins el 13/1/1985

Un cop feta la vista pels voltants i comprovar que (per bé o per mal) tot continua al seu lloc tal i com era, hem girat cua i hem continuat l’excursió.

La Font de Can Mora

La tornada també una estat un pèl caòtica perquè ens hem tornat a endinsar pel camí del darrere de Ca l’Artillé però només sabíem la direcció que havíem d’agafar, no hi havia cap camí clar marcat. Doncs bé, com que el bosc no era gaire espès hem anat seguint més o menys en la direcció que necessitavem fins que, patapam! hem topat mig per casualitat amb la Font de Can Mora.

20130106_excursio_can_devesa_033
La font de Can Mora, Badalona

El cert és que està bastant deixada de la mà de déu, no té cap mena d’encant i almenys avui no en rajava aigua. L’hem detectat tan ràpid perquè una pilona de l’Ajuntament ho indica, si no, potser passem de llarg i tot.

20130106_excursio_can_devesa_032
Si no fos per la pilona potser la passem de llarg

I un cop feta la visita a la font amb més pena que glòria, hem tornat cap a la Vallençana, que ara sí, queda molt a prop i amb un camí bastant més clar.

L’última sorpresa del dia ha estat arribar a un petit turonet amb uns pins des d’on hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars sobre tot el Barcelonès i el Vallès, quin gran lloc per posar-hi un caché! 😀

Boniques vistes (i2)
Panorama sobre el Barcelonès i el Vallès Oriental
Boniques vistes (1)
La vista sobre el Barcelonès i el turonet amb l’ermita de Sant Onofre

I ja xino-xano cap a casa, passant per una tomba d’alguna bèstia estimada… O_o

20130106_excursio_can_devesa_038
RIP

Aquí teniu el mapa del recorregut que hem fet (alguns trossos ja es nota que hem reculat)

Mostra Badalona, Vallensana, Can Devesa, Font De Can Mora 06/01/2013 10:41 en un mapa més gran

Page 1 of 26

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén