Un any més ja som de tornada del nostre periple anual per Suècia, aquesta vegada escric des de casa: no hem agafat cap tren des del qual poder relatar les experiències en directe.
Aquest any el dubte estava entre dos destins de Ryanair: Skellefteå i Karlstad. A Skellefteå ja hi havíem estat en el nostre viatge amunt amunt, i potser era un destí massa arriscat per passar-hi una setmana sencera, tot i que de ben segur que no ens haguessim avorrit gens. Finalment Karlstad va ser el destí amb més quorum i amb el bitllet d’avió un preu prou mòdic.
Värmland
De fet, nosaltres no vam trepitjar la ciutat de Karlstad: ho vam deixar per l’últim dia abans de l’aeroport i ja se sap que entre pitos i flautes s’acaba fent tard i només pots anar al centre comercial a fer les compres de rigor (imprescindible comprar filtres de cafè per tot l’any).
Per tant, no va ser tant un viatge a Karlstad com a la seva regió: Värmland (que ho traduiríem com terra temperada, warm land).
El nostre centre d’operacions va ser Svanskog, un poblet a uns 75km de Karlstad, i el nostre assentament a una granja de les afores del poble, com sempre fem quan anem tota la colla.
La granja tenia el seu punt divertit: no era una gran explotació com l’any passat que era una fàbrica de vaques i llet, sinó que tenia més aire d’arca de Noè: amb dues llames, unes quantes oques, un poni, un nombre indeterminat de cavalls (entre 3 i 5?), algunes ovelles, un gos, dos gats i, el més curiós de tot: uns pollastres i pollets amb les potes peludes que semblava que duguessin descansos.
Les ciutats
Svanskog és un poblet molt petit envoltat de dos llarcs llargueruts, té força encant però poca estructura de poble. Més aviat recorda a una urbanització amb el seu mini centre comercial: un petit súper (l’ICA) una perruqueria, un loppis (botigues de trastos, pongos i demés) i una pizzeria-kebab, que allà és com són les pizzeries: multiproducte exòtic. Cap rastre de bar per anar a prendre alguna cosa… això és de les coses que més em sorprèn d’aquests tipus de pobles suecs.
Les dues ciutats més properes a Svanskog eren Åmål (sí, sí, la de Fucking Åmål) i Säffle. Típiques ciutats amb el seu carrer principal, la seva plaça sense gaire misteri i els seus garrulos que allà en comptes de fer tunning fan raggare: compren cotxes americans antics, els restauren i es passegen tota la tarda donant voltes pel poble, amb el problema que al ser tant petit passen per la plaça sense gaire misteri cada cinc minuts, tot un espectacle. La diferència que he notat respecte altres ciutats de Suècia és que en aquest cas la majoria dels cotxes estaven restaurats de manera casolana, diria que a cops de martell i l’aspecte era bastant patètic, semblaven de l’anunci aquell que converteixen un cotxe indi en un Peugeot 206.
A destacar la zona del camping d’Åmål, amb la seva platja d’aigua transparent al Vänern, el llac més gran de Suècia, que gairebé sembla un mar i fins i tot s’hi fan onades.
Els thais de Suècia
Una menció especial mereixen els restaurants thai de Suècia: vagis on vagis, a la ciutat més petita o al racó més recòndit que sempre hi ha un restaurant thai. De fet, per nosaltres ja s’ha convertit en un dels esports de l’estiu: descobrir on és el thai a cada ciutat que visitem per petita que sigui.
De fet, aquest any el menjar thai l’hem degustat en una mena de resort (entengui’s que la dimensió dels resorts poc té a veure amb els dels llocs tropicals) perdut en un llac al que s’hi accedia per una carretera de terra i que segurament era un dels pocs llocs per dinar en 50km a la rodona. Curiós, si més no.
Les excursions i el geocaching
La gran novetat d’aquest any ha estat la incorporació del geocaching entre les nostres activitats. El geocaching és una mena de joc del tresor actualitzat: algú amaga una caixa amb petits tresors a dins i una llibreta per signar, i des de la web hi ha la descripció del lloc i les coordenades exactes on trobar-lo.
La gràcia no és tant trobar el tresor (de fet no és tan romàntic i és un Tuperware ple de trastets del todo a 100) com que els llocs que ha escollit qui l’ha posat solen ser especialment bonics.
Per exemple, vam arribar al cim més alt de Dalsland (vindria a ser com una comarca), Baljåsen, que tenia la friolera de 301 metres (!!!) i en teoria una vista fantàstica sobre el Vänern de la que no vam poder gaudir per culpa dels núvols.
La “gran” excursió la vam fer el dia que vam anar a la Glaskogens naturreservat, una grandíssima reserva natural (de fet allà hi ha una reserva natural a cada passa) per on vam fer una excursió de 14km i on hi vam trobar un altre cache mentre em devoraven els mosquits.
D’altres geocaches ens van dur a llocs molt interessants: la punta més al sud del Vänern, un antic fortí amb unes vistes precioses sobre el llac, un petit port perdut emmig del no-res… molt interessant això del geocaching! 
Aquí algunes fotos:
Altres activitats
A banda de les excursions i el geocaching ens vam estrenar en dues activitats que tinc ganes de repetir: el trolley i la canoa.
El trolley és una mena de bicicleta-carro-mutant amb la que vam recórrer una via de tren abandonada. Vam fer 20ipico kilòmetres pedalant des de Forsbacka, passant pels llacs, petits abaixadors abandonats fins arribar al túnel que ens hagués permès arribar a Svanskog però que per raons de seguretat no deixaven creuar.
I finalment, la canoa, que mai havia provat i que sorprenentment em va agradar més del que em pensava. I és que anar en canoa és una de les activitats principals de per allà: la llogues per dies o setmanes (quan li vam dir al nostre llogater que la volíem per un parell d’hores i que no duíem picnic no ho va acabar d’entendre) i et passeges pels llacs, t’atures quan vols, fas nit pel camí i tornes de l’excursió com qui ha fet un viatge amb cotxe. Que això sí que ho té, Värmland és la regió de Suècia que té més llacs (no sé com ho vam calcular però ens va sortir a 250 habitants per llac) (de la canoa no hi ha imatges perquè vaig deixar-ho tot a terra ferma… no me’n refiava gaire!).
Conclusions
Mentre esperàvem l’avió de tornada a l’aeroport de Karlstad un noi molt trempat ens va passar una enquesta sobre la regió. Això em va fer reflexionar en context, és a dir, en relació a les altres vegades (que amb aquesta ja en van 5) que he estat a Suècia.
I el cert és que a la pregunta de si ho recomanaria a algú vaig contestar que no (bé, no, no, tampoc, alguna opció tipus “més aviat no”). I és que està bé, però si alguna cosa té la Suècia que conec és que tota ella és molt semblant: boscos i més boscos i petites ciutats amb estructura similar (exceptuant Stockholm, Göteborg i suposo que el sud que és precisament el que no he visitat). I per boscos i llacs, excursions i parcs naturals, gairebé em decanto per un lloc més proper a la costa o alguna de les grans ciutats. O Abisko, al nord-nord que em té robat el cor! Però bé, de vacances a qualsevol lloc s’hi està bé!
A veure on ens duu Ryanair l’any vinent!
Com sempre, per més fotos, al Flickr
Laus 2012, categoria disseny web
Em sembla que un dia d’aquests obriré una categoria al bloc anomenada “o ho escric o rebento” per les rabietes que m’agafen quan veig segons què. Tot seguit una nova entrega.
I, com no, aquesta nova entrega torna a estar relacionada amb LA institució que diu representar els dissenyadors gràfics (jo he decidit que renego d’aquesta denominació malgrat el títol que tinc penjat a la paret, fa temps que només em considero i combrego amb la denominació de dissenyadora web), l’ADG-FAD. Per veure precedents podeu acudir al post sobre el web de Terminal B (que, oh, quina llàstima, ara ja és en HTML i no podreu apreciar el que hi explico).
La short list dels Laus 2012
Doncs bé, resulta que avui em llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, i tot esmorzant arribo a la short list dels premis Laus d’enguany [PDF] (un altre dia ja parlarem del tema: si fos pels dissenyadors tradicionals la web seria en PDF).
Evidentment, me’n vaig a la secció de web i m’interesso per com està el panorama. Veig que hi ha algunes (poques) empreses solvents (bé!) i d’altres dissenyadors que no em sonen com a especialistes en web. Me’n miro alguna a l’atzar per veure què han escollit com a premiable i, ai las!, quina ha estat la meva sorpresa al trobar en aquest ràpid tast dues webs fetes amb taules de la pitjor calanya (amb mides posades a cada td, amb divs inútils per dins, per fora, abans d’obrir l’HTML…) i una 100% Flash.
I m’he emprenyat.
I per què m’he emprenyat?
Doncs perquè estic molt-molt farta que qui jutja els projectes de web no sigui capaç de fer un simple “ver código fuente” i mínimament desxifrar (deixem-ho amb intuir) si allò compleix uns mínims de decència. No demano ja que validi (tots els premis quedarien deserts), però que almenys estigui al cas de que no li estan venent un producte caducat. Que sàpiga també que si una web està feta 100% en Flash tindrà una sèrie de problemes (greus). I que, simplement, aquelles pràctiques professionals ja s’han consensuat (i fa temps!!!) com a obsoletes.
I ara els dissenyadors tradicionals em direu: oh, però és que tu mires el codi, ells només es basen en l’aparença!
Doncs ni així! Si jutgem per l’aparença ens trobem també davant de projectes obsolets. Si els dissenyadors d’aquests webs tinguéssin les mínimes nocions del que permet avui en dia visualitzar un navegador (amb totes les limitacions que vulgueu però ja no tantes, no em vingueu amb aquestes monsergues) el disseny que haguessin plantejat seria molt diferent (i haguessin exigit un codi a l’alçada).
Què me’n dieu de la tipografia en web? Ja no hi ha excusa dissenyadors tradicionals! Tant temps queixant-vos de les limitacions de la tipografia en web… doncs au! ara ja teniu moltes i bones tipografies a la vostra disposició perquè ens embadaliu amb la vostra mestria tipogràfica. Alguna d’aquestes webs destacava per l’exquisit ús tipogràfic? Doncs no! Amb Arial (ho sento, les he vist en PC) i a córrer!
O alguna concessió a pensar més enllà de la pantalla per la qual dissenyo, ves que no hi hagi algú que miri la web des d’un mòbil, un iPad… alguna cosa diferent. Amb aquestes taules inamovibles és clar que ni ha passat per la ment del lúcid dissenyador que allò, algun dia, potser es podria adaptar a d’altres formats. I que les taules no li serviran per res. O que la seva fantàstica web en Flash no es veurà en tots aquests dispositius que tots ells tenen.
Conclusió
Doncs bé: el que està clar és que m’he enfadat. No tant perquè es facin les coses mal fetes, que això passa a tot arreu i tots cometem errors.
El que m’emprenya de debò és que LA institució reconegui amb premis webs que no passarien l’avaluació ni del més benèvol dels professors del primer curs de projectes web (per exemple, una servidora). Si es donen premis és per valorar la feina ben feta, perquè els qui s’hi dediquen s’hi puguin emmirallar, i en aquests casos està ben clar que no compleixen els mínims ni d’una banda (codi) ni de l’altra (context actual del disseny web).
Bé, ho deixo aquí. Espero que guanyin els projectes que s’ho mereixen. Si no, hauré d’escriure un altre post de l’emprenyamenta que m’agafarà!
Per cert, us deixo amb un article de l’Smashing Magazine que crec que ve al cas: Designer Myopia: How To Stop Designing For Ourselves