Doncs sí, últimament és una de les frases que més repeteixo quan veig l’apatia, la manca de ganes i la nul·la imaginació amb la que molts afronten la crisi. No vull dir que no hi hagi gent que faci tot el que pot per superar-la, que no se’n surti i pateixi, chapeau per aquests.
Però, nois, tinc la sensació que els qui s’esforcen són minoria i en massa ocasions em trobo dient-me que es mereixen el que els passa. Percebo que molts es conformen i s’arrepengen en això de la crisi, ja els va bé per tenir una excusa i continuar sense fer res.
I sense anar més lluny, per il·lustrar-ho, el que ens ha passat avui.
Resulta que ara a les escoles s’ha posat de moda aquell parent llunyà del cub de rubik que és una mena de tira de peces triangulars que es doblega per fer infinitat de formes, oficialment se’n diu serp de Rubik (Rubik’s Snake). I ja se sap que quan un nen duu això a l’escola en un termini no molt llarg de temps tots ho acabaran tenint. Passa amb els io-iós, les cordes, les gomes i l’any passat amb les gomes elàstiques de formes. És un negoci segur!
Doncs bé, avui ens hem trobat amb la necessitat de comprar una d’aquestes serps de Rubik. La primera i més fàcil opció era la d’anar al xino però hem pensat que millor mirar pel comerç local i anar a una botiga de joguines. Hem posat un preu màxim de 10 euros suposant que la qualitat seria superior a la d’un xino, i tenint en compte que és una de les joguines que jo deso entre els meus tresors.
A la botiga hi havia dues dependentes desganades que no sé ni si ens han saludat. Hem preguntat amb gestos per fer-nos entendre i al final la que atenia ens ha contestat amb un igual de desganat “no, de esto no tenemos”. Ni un somriure, ni cara de aix quina llàstima, ni un en portarem dilluns, dimarts o dimecres… segur que en vendrien com a xurros! Doncs res. Adéu, adéu i abans de sortir per la porta ja han continuat endreçant les joguines suposo que preparant el Nadal. La sensació amb la que he sortit és que hem destorbat.
Finalment, ens hem deixat estar de punyetes i hem anat al xino d’Ignasi Iglesias, dels més cutres de la zona. Només entrar amb una nena i fer cara de buscar una cosa determinada ens ha seguit el senyor xinès i immediatament ens n’ha tret dos models, en tres colors diferents. Sense dir res!!! Aquests xinesos ens llegeixen el pensament!!! Més contents que unes pasqües per l’atenció i la facilitat de la tasca hem pagat els 2 euros que valia (estàvem disposats a pagar-ne 10!) i hem sortit amb la joguina entre mans. Com milers de nens hauran fet avui.
Evidentment, la reflexió posterior ha estat la de així va el país! I una nova confirmació rotunda de que els xinesos es menjaran el món.
Potser perquè vinc de família de botiguers i el meu avi, mare i tiet sempre m’han donat la brasa amb aquests temes m’hi fixo, i veig que es deixen passar moltes oportunitats. I que la diferència entre anar a una botiga o a una altra depèn d’infinitat de factors però que deixar d’anar-hi segurament només depèn de que un d’aquests factors, un sol dia, faci figa.
