Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Category: Així va el país

Laus 2012, categoria disseny web

Em sembla que un dia d’aquests obriré una categoria al bloc anomenada “o ho escric o rebento” per les rabietes que m’agafen quan veig segons què. Tot seguit una nova entrega.

I, com no, aquesta nova entrega torna a estar relacionada amb LA institució que diu representar els dissenyadors gràfics (jo he decidit que renego d’aquesta denominació malgrat el títol que tinc penjat a la paret, fa temps que només em considero i combrego amb la denominació de dissenyadora web), l’ADG-FAD. Per veure precedents podeu acudir al post sobre el web de Terminal B (que, oh, quina llàstima, ara ja és en HTML i no podreu apreciar el que hi explico).

La short list dels Laus 2012

Doncs bé, resulta que avui em llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, i tot esmorzant arribo a la short list dels premis Laus d’enguany [PDF] (un altre dia ja parlarem del tema: si fos pels dissenyadors tradicionals la web seria en PDF).

Evidentment, me’n vaig a la secció de web i m’interesso per com està el panorama. Veig que hi ha algunes (poques) empreses solvents (bé!) i d’altres dissenyadors que no em sonen com a especialistes en web. Me’n miro alguna a l’atzar per veure què han escollit com a premiable i, ai las!, quina ha estat la meva sorpresa al trobar en aquest ràpid tast dues webs fetes amb taules de la pitjor calanya (amb mides posades a cada td, amb divs inútils per dins, per fora, abans d’obrir l’HTML…) i una 100% Flash.

I m’he emprenyat.

I per què m’he emprenyat?

Doncs perquè estic molt-molt farta que qui jutja els projectes de web no sigui capaç de fer un simple “ver código fuente” i mínimament desxifrar (deixem-ho amb intuir) si allò compleix uns mínims de decència. No demano ja que validi (tots els premis quedarien deserts), però que almenys estigui al cas de que no li estan venent un producte caducat. Que sàpiga també que si una web està feta 100% en Flash tindrà una sèrie de problemes (greus). I que, simplement, aquelles pràctiques professionals ja s’han consensuat (i fa temps!!!) com a obsoletes.

I ara els dissenyadors tradicionals em direu: oh, però és que tu mires el codi, ells només es basen en l’aparença!

Doncs ni així! Si jutgem per l’aparença ens trobem també davant de projectes obsolets. Si els dissenyadors d’aquests webs tinguéssin les mínimes nocions del que permet avui en dia visualitzar un navegador (amb totes les limitacions que vulgueu però ja no tantes, no em vingueu amb aquestes monsergues) el disseny que haguessin plantejat seria molt diferent (i haguessin exigit un codi a l’alçada).

Què me’n dieu de la tipografia en web? Ja no hi ha excusa dissenyadors tradicionals! Tant temps queixant-vos de les limitacions de la tipografia en web… doncs au! ara ja teniu moltes i bones tipografies a la vostra disposició perquè ens embadaliu amb la vostra mestria tipogràfica. Alguna d’aquestes webs destacava per l’exquisit ús tipogràfic? Doncs no! Amb Arial (ho sento, les he vist en PC) i a córrer!

O alguna concessió a pensar més enllà de la pantalla per la qual dissenyo, ves que no hi hagi algú que miri la web des d’un mòbil, un iPad… alguna cosa diferent. Amb aquestes taules inamovibles és clar que ni ha passat per la ment del lúcid dissenyador que allò, algun dia, potser es podria adaptar a d’altres formats. I que les taules no li serviran per res. O que la seva fantàstica web en Flash no es veurà en tots aquests dispositius que tots ells tenen.

Conclusió

Doncs bé: el que està clar és que m’he enfadat. No tant perquè es facin les coses mal fetes, que això passa a tot arreu i tots cometem errors.

El que m’emprenya de debò és que LA institució reconegui amb premis webs que no passarien l’avaluació ni del més benèvol dels professors del primer curs de projectes web (per exemple, una servidora). Si es donen premis és per valorar la feina ben feta, perquè els qui s’hi dediquen s’hi puguin emmirallar, i en aquests casos està ben clar que no compleixen els mínims ni d’una banda (codi) ni de l’altra (context actual del disseny web).

Bé, ho deixo aquí. Espero que guanyin els projectes que s’ho mereixen. Si no, hauré d’escriure un altre post de l’emprenyamenta que m’agafarà! 😛

Per cert, us deixo amb un article de l’Smashing Magazine que crec que ve al cas: Designer Myopia: How To Stop Designing For Ourselves

Així va el país!

Doncs sí, últimament és una de les frases que més repeteixo quan veig l’apatia, la manca de ganes i la nul·la imaginació amb la que molts afronten la crisi.  No vull dir que no hi hagi gent que faci tot el que pot per superar-la, que no se’n surti i pateixi, chapeau per aquests.

Però, nois, tinc la sensació que els qui s’esforcen són minoria i en massa ocasions em trobo dient-me que es mereixen el que els passa. Percebo que molts es conformen i s’arrepengen en això de la crisi,  ja els va bé per tenir una excusa i continuar sense fer res.

I sense anar més lluny, per il·lustrar-ho, el que ens ha passat avui.

Resulta que ara a les escoles s’ha posat de moda aquell parent llunyà del cub de rubik que és una mena de tira de peces triangulars que es doblega per fer infinitat de formes, oficialment se’n diu serp de Rubik (Rubik’s Snake). I ja se sap que quan un nen duu això a l’escola en un termini no molt llarg de temps tots ho acabaran tenint. Passa amb els io-iós, les cordes, les gomes i l’any passat amb les gomes elàstiques de formes. És un negoci segur!

Doncs bé, avui ens hem trobat amb la necessitat de comprar una d’aquestes serps de Rubik. La primera i més fàcil opció era la d’anar al xino però hem pensat que millor mirar pel comerç local i anar a una botiga de joguines. Hem posat un preu màxim de 10 euros suposant que la qualitat seria superior a la d’un xino, i tenint en compte que és una de les joguines que jo deso entre els meus tresors.

A la botiga hi havia dues dependentes desganades que no sé ni si ens han saludat. Hem preguntat amb gestos per fer-nos entendre i al final la que atenia ens ha contestat amb un igual de desganat “no, de esto no tenemos”. Ni un somriure, ni cara de aix quina llàstima, ni un en portarem dilluns, dimarts o dimecres… segur que en vendrien com a xurros! Doncs res. Adéu, adéu i abans de sortir per la porta ja han continuat endreçant les joguines suposo que preparant el Nadal. La sensació amb la que he sortit és que hem destorbat.

 

Finalment, ens hem deixat estar de punyetes i hem anat al xino d’Ignasi Iglesias, dels més cutres de la zona. Només entrar amb una nena i fer cara de buscar una cosa determinada ens ha seguit el senyor xinès i immediatament ens n’ha tret dos models, en tres colors diferents. Sense dir res!!! Aquests xinesos ens llegeixen el pensament!!! Més contents que unes pasqües per l’atenció i la facilitat de la tasca hem pagat els 2 euros que valia (estàvem disposats a pagar-ne 10!) i hem sortit amb la joguina entre mans. Com milers de nens hauran fet avui.

Evidentment, la reflexió posterior ha estat la de així va el país! I una nova confirmació rotunda de que els xinesos es menjaran el món.

Potser perquè vinc de família de botiguers i el meu avi, mare i tiet sempre m’han donat la brasa amb aquests temes m’hi fixo, i veig que es deixen passar moltes oportunitats. I que la diferència entre anar a una botiga o a una altra depèn d’infinitat de factors però que deixar d’anar-hi segurament només depèn de que un d’aquests factors, un sol dia, faci figa.

 

 

 

© 2017 Bizarre Bazar

Theme by Anders NorenUp ↑