Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Category: Disseny web

Laus 2012, categoria disseny web

Em sembla que un dia d’aquests obriré una categoria al bloc anomenada “o ho escric o rebento” per les rabietes que m’agafen quan veig segons què. Tot seguit una nova entrega.

I, com no, aquesta nova entrega torna a estar relacionada amb LA institució que diu representar els dissenyadors gràfics (jo he decidit que renego d’aquesta denominació malgrat el títol que tinc penjat a la paret, fa temps que només em considero i combrego amb la denominació de dissenyadora web), l’ADG-FAD. Per veure precedents podeu acudir al post sobre el web de Terminal B (que, oh, quina llàstima, ara ja és en HTML i no podreu apreciar el que hi explico).

La short list dels Laus 2012

Doncs bé, resulta que avui em llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, i tot esmorzant arribo a la short list dels premis Laus d’enguany [PDF] (un altre dia ja parlarem del tema: si fos pels dissenyadors tradicionals la web seria en PDF).

Evidentment, me’n vaig a la secció de web i m’interesso per com està el panorama. Veig que hi ha algunes (poques) empreses solvents (bé!) i d’altres dissenyadors que no em sonen com a especialistes en web. Me’n miro alguna a l’atzar per veure què han escollit com a premiable i, ai las!, quina ha estat la meva sorpresa al trobar en aquest ràpid tast dues webs fetes amb taules de la pitjor calanya (amb mides posades a cada td, amb divs inútils per dins, per fora, abans d’obrir l’HTML…) i una 100% Flash.

I m’he emprenyat.

I per què m’he emprenyat?

Doncs perquè estic molt-molt farta que qui jutja els projectes de web no sigui capaç de fer un simple “ver código fuente” i mínimament desxifrar (deixem-ho amb intuir) si allò compleix uns mínims de decència. No demano ja que validi (tots els premis quedarien deserts), però que almenys estigui al cas de que no li estan venent un producte caducat. Que sàpiga també que si una web està feta 100% en Flash tindrà una sèrie de problemes (greus). I que, simplement, aquelles pràctiques professionals ja s’han consensuat (i fa temps!!!) com a obsoletes.

I ara els dissenyadors tradicionals em direu: oh, però és que tu mires el codi, ells només es basen en l’aparença!

Doncs ni així! Si jutgem per l’aparença ens trobem també davant de projectes obsolets. Si els dissenyadors d’aquests webs tinguéssin les mínimes nocions del que permet avui en dia visualitzar un navegador (amb totes les limitacions que vulgueu però ja no tantes, no em vingueu amb aquestes monsergues) el disseny que haguessin plantejat seria molt diferent (i haguessin exigit un codi a l’alçada).

Què me’n dieu de la tipografia en web? Ja no hi ha excusa dissenyadors tradicionals! Tant temps queixant-vos de les limitacions de la tipografia en web… doncs au! ara ja teniu moltes i bones tipografies a la vostra disposició perquè ens embadaliu amb la vostra mestria tipogràfica. Alguna d’aquestes webs destacava per l’exquisit ús tipogràfic? Doncs no! Amb Arial (ho sento, les he vist en PC) i a córrer!

O alguna concessió a pensar més enllà de la pantalla per la qual dissenyo, ves que no hi hagi algú que miri la web des d’un mòbil, un iPad… alguna cosa diferent. Amb aquestes taules inamovibles és clar que ni ha passat per la ment del lúcid dissenyador que allò, algun dia, potser es podria adaptar a d’altres formats. I que les taules no li serviran per res. O que la seva fantàstica web en Flash no es veurà en tots aquests dispositius que tots ells tenen.

Conclusió

Doncs bé: el que està clar és que m’he enfadat. No tant perquè es facin les coses mal fetes, que això passa a tot arreu i tots cometem errors.

El que m’emprenya de debò és que LA institució reconegui amb premis webs que no passarien l’avaluació ni del més benèvol dels professors del primer curs de projectes web (per exemple, una servidora). Si es donen premis és per valorar la feina ben feta, perquè els qui s’hi dediquen s’hi puguin emmirallar, i en aquests casos està ben clar que no compleixen els mínims ni d’una banda (codi) ni de l’altra (context actual del disseny web).

Bé, ho deixo aquí. Espero que guanyin els projectes que s’ho mereixen. Si no, hauré d’escriure un altre post de l’emprenyamenta que m’agafarà! 😛

Per cert, us deixo amb un article de l’Smashing Magazine que crec que ve al cas: Designer Myopia: How To Stop Designing For Ourselves

Sobre l’HTML i CSS

Una de les conseqüències de donar classes sobre disseny web és que em fa replantejar la meva professió, reflexionar sobre què és i què no és el disseny web. I una de les preguntes recurrents que em faig cada curs que acaba és si un dissenyador ha de saber HTML i CSS.

No tinc cap dubte que la meva feina encaixa perfectament en l’àmbit de coneixement del disseny web tal i com s’entén a la xarxa, que m’escau com un guant, però els dubtes em vénen quan, des de fora, des del disseny tradicional, es qüestiona que s’hagi de dominar per exemple HTML i CSS.

I jo cada vegada estic més convençuda que sí, que no hi ha dubte, que si es vol dissenyar per web s’han de dominar. I justament aquestes darreres setmanes hi ha tres motius més per afegir als arguments habituals:

  1. M’estic llegint el llibre de Josep Ma Pujol i Joan Solà, Ortotipografia, i ja al prefaci parlen del canvi que va suposar l’autoedició:

    Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, al món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

    Si traslladem aquesta idea al disseny web crec que podem trobar-hi paral·lelismes: m’imagino que avui en dia el dissenyador encara escriu a mà (dibuixa l’aparença de la web amb un programa de disseny) i el maquetador traspassa aquest disseny a format web, el digitalitza. La diferència està en que avui en dia el dissenyador pot disposar de les mateixes eines que té el maquetador, aquí no hi ha cap barrera, no cal tenir cap maquinota ni cap infraestructura especial. Igual que els escriptors ja generen els seus originals digitalitzats, i per tant són en part responsables de la seva correcció tipogràfica, crec que els dissenyadors haurien de ser capaços d’entregar els seus dissenys maquetats. Més o menys. És una qüestió de coneixements.

  2. M’estic iniciant en el món del responsive design, les media queries i tot el que l’envolta. És a dir, que una mateixa web es visualitzi de maneres diferents segons les característiques del dispositiu. Per exemple: si és una pantalla gran que les columnes siguin més amples o n’hi hagi més, si és un iPad en vertical que es recol·loquin de manera que tinguin un ample correcte, o si és un mòbil se situi tot en una única columna. Per entendre-ho, millor mirar exemples redimensionant la finestra del navegador.

    Doncs bé, me n’he adonat que tècnicament això no té cap mena de complexitat. És més: amb unes poques línies afegides de CSS canvies l’aparença de la plana, es redistribueixen els elements i s’adapten a cada situació.

    És en aquest moment en que estem creant totes les variants d’un disseny en el que no té cap mena de sentit intentar dibuixar a mà totes les possibles versions. Cal treballar en directe, sobre la finestra del navegador, veient com queda a cada mida, i fent les modificacions directament sobre el CSS. I per poder fer-ho cal conèixer bé com funciona i haver-la construït de manera que sigui factible deconstruir-la. Altra vegada calen coneixements.

  3. Una altra constatació és que l’HTML i CSS cada vegada més estaran a l’ADN de molts llocs, que surt a compte aprendre’n, vaja.

    I això m’ho ha fet pensar arran d’estar tutoritzant un projecte d’ebook, món que desconeixia i que considerava que funcionava segons els seus propis paràmetres. Doncs resulta que no: els ingredients d’un epub són majoritàriament HTML i CSS, amb d’altres arxius que en defineixen característiques i estructura. Per tant, a punt per intentar explotar-los des d’aquesta vessant.

    També penso que cada vegada es faran menys aplicacions natives per iPhone, Android etc si no és estrictament necessari, i que la majoria es solucionaran amb eines web, que són estàndards i independents de la plataforma. I que si fins fa poc una de les frases més habituals era: per això no cal Flash, es pot solucionar amb Javascript, ben aviat sentirem per això no cal Javascript, es pot solucionar amb CSS.

    I relacionat amb això, no voldria acabar sense culpar Adobe d’intentar vendre’ns que no cal saber res per dissenyar webs, fer epubs o crear aplicacions interactives: que tot són capsetes i components que arrossegues… et voilà! Amagar el que hi ha al darrere, empaquetar-ho perquè els pobrets dissenyadors no s’espantin, que donin a un botó d’exportar que faci tota la feina bruta. Altra vegada em reitero amb que tenir accés al codi és com tenir accés a l’ADN, que cal poder-lo entendre i tocar. Em sembla que en @chechar anava una mica per aquí amb aquest article.

Bé, temps al temps, però igual que avui en dia és estrany trobar un professional que no sàpiga editar un word, molt em temo que d’aquí uns anys caldrà tenir nocions d’HTML i CSS per sobreviure. Ja triguen a ensenyar-ne a les escoles que, com deia aquell: it’s not rocket surgery! 🙂

 

 

Estudi, agència, empresa…?

El 2006 vam constituir-nos com a empresa, i va néixer Pimpampum SCP.

Des d’aleshores, i sobretot des del dia que el meu pare per explicar als amics a què em dedicava va dir que era mecanògrafa, quan em pregunten què faig dic que tinc una empresa d’Internet. I em quedo tan ampla, tampoc cal entrar en detalls.

I justament des d’aleshores una de les coses en les que ens fixem quan els professionals afins s’autodefineixen és amb quina mena de raó social s’identifiquen. I és que  diu molt del tarannà de l’empresa si fan servir una nomenclatura o una altra.

Avui hem repassat la llista que hem anat elaborant al llarg dels anys, que tot seguit enumeraré juntament amb les nostres conclusions:

1. Estudi

La majoria dels dissenyadors autònoms que coneixem tenen el seu estudi. Un estudi de disseny, o un estudi d’arquitectura. Associem estudi a un lloc petit, on hi treballa poca gent, i on hi fan els projectes artesanals i amb molt de carinyo. Gent que més que una visió empresarial, d’anar estrictament de cara a la pela, estima la seva feina i la fa ben feta, cuidant els detalls i patint perquè allò que fa tingui la sinceritat que l’ofici requereix. Quan es deixen uns papers diuen que se’ls han deixat a l’estudi, i amb el to que ho diuen dedueixes que li tenen més estima que a la seva pròpia casa.

2. Agència

Per nosaltres, una agència és el contrari d’un estudi. Està muntat a lo grande, i l’objectiu és fer quants més projectes millor i créixer quant més millor. Hi ha les grans agències de publicitat amb grans comptes i agències petites que aspiren a ser com les grans. A les agències s’hi fan productes, i es treballa a un ritme vertiginós per produir el màxim en el mínim temps.  Són les fàbriques de la publicitat, amb perfils molt específics per a cada tasca que fagociten projectes de grans pressupostos. És la indústria que tira del carro de tot això.

3. Col·lectiu

Els col·lectius són grups de gent que fan els projectes perquè els ve de gust. I com que ho fan por amor al arte normalment són experimentals i/o artístics. Un col·lectiu dubto que aspiri a guanyar-se la vida fent el que fa: perquè normalment són força gent a repartir però sobretot perquè no produeixen per grans marques ni amb grans pressupostos. Més aviat el contrari: viuen d’esgarrapar subvencions i fer els bolos que calgui per mostrar el seu treball.

4. Associació

Sempre he tingut la sensació que les associacions són les que gestionen els col·lectius. Els que munten els saraus i fan tot el papeleo perquè la gent que fa coses xules les pugui ensenyar. El seu objectiu principal no és lucrar-se sinó anar a trobar i oferir allò que pot fer feliç a la gent.

5. Productora

Una productora normalment està associada al món audiovisual, però no necessàriament. Hem trobat sobretot productores d’interactius, més que no pas de webs. Potser els CDRoms interactius multimèdia (wow!) en algun moment s’havien de cruspir el món audiovisual i per això van néixer aquestes productores. I se’ls ha quedat el nom. Reconeixereu un individu històric del sector perquè us preguntarà què tal us va amb la productora.

6. Empresa

Tots els casos anteriors, de fet, són empreses. És el genèric que els inclou a tots. En el nostre cas ens solem definir com a empresa, no sé ben bé si perquè no ens identifiquem amb cap d’ells o perquè ens han dit de tot. I és que en alguns casos actuem d’estudi, sovint fem feines per agències, algunes vegades hem fet bolos en plan col·lectiu i, efectivament, ens han preguntat com ens va amb la productora.

Bé, doncs aquí queda la nostra i particular visió de nomenclatures del sector. És amb el que ens hem trobat durant aquests anys, segur que ens perdem molts matisos, però per això estan els comentaris! 😉

Ensenyar disseny web

Avui ha estat l’última classe d’enguany al Graduat Superior en Disseny a Eina, de fet l’última del Graduat per mi. L’any vinent ja serà dins del Grau en Disseny.

M’agrada fer classes de disseny web aquí i a d’altres llocs perquè em fa reflexionar sobre la meva feina i m’acosta a punts de vista completament diferents. I les que em fan pensar més, sense cap mena de dubte són les d’Eina. Al màster i postgrau podríem dir que la gent ja sap al que va i la predisposició és molt diferent de qui es pensa que farà coses superguays amb el Flash com qui bufa ampolles. La web de l’amic que té una botiga de surf, en dic jo.

La meva assignatura d’Eina té el simpàtic nom d’Informàtica II, un nom que fa riure als de perfil més tècnic i que a mi (segons jo mateixa) m’autoritza a ensenyar una mica d’HTML i CSS. Una bagatel·la per un tècnic però que per un dissenyador acostumat a les coloraines i a veure les lletres com a formes suposa un drama de primer nivell: S’HA D’ESCRIURE!!!

I és que em passo el curs barallant-me per fer entendre als alumnes que una web no és només allò que es veu, sinó que és tant o més important el que no es veu. Que estigui ben estructurada, que l’HTML sigui correcte i que el full d’estils domini completament l’aparença. I per fer-ho bé s’ha d’entendre l’HTML i els CSS.

I, per més que m’hi esforço, no puc arribar a imaginar el que em demanen: un programa miraculós que els escrigui el codi, com l’Illustrator em deia una noia avui. I això em fa pensar: serà possible algun dia això? Jo, de moment, els responc que si hi ha informàtics que encara piquen codi serà per alguna cosa… I és que no m’imagino sense poder anar al codi font a veure què passa, per mi seria una privació no poder veure què hi ha al darrera. Però segur que a l’illustrator hi ha mil coses darrera i no sabem què es cou a la trastenda… mmm…

A cada nova versió de Dreamweaver m’empasso els videos per veure si han trobat la solució miraculosa. Però no: sempre fan, com qui no vol la cosa, ajustos d’amagatotis al codi. No, no es pot fer tot amb desplegables i arrossegant components. I és que últimament Adobe es dirigeix amb eufemismes als dissenyadors: els dóna a entendre que no cal programar. Tot són components que els vas posant aquí i allà… et voilà! Però entendre com fer servir els mil menús que ens escriuen el codi és molt més laboriós que aprendre’l… a banda que aquests components fan el que fan i com ho fan, és clar.

Doncs bé, m’entristeix que per aquesta barrera que suposa haver d’intentar entendre el codi no hi hagi més dissenyadors multitasca. I comprovar, dia rere dia, les mancances en webs per culpa d’això: de no entendre com es construeix, de quins recursos es disposa, de quines decisions de disseny van a favor o en contra de la web. No cal fer-la, només cal entendre-la. Mentre no hi hagi més dissenyadors capaços d’entendre com funciona una web, tindré feina 🙂

El web del Centre d’Art Santa Mònica i Vilaweb en general

Actualització: doncs resulta que sí, que era una web provisional. La web a la que fa referència aquest post ja va desaparèixer. Però de l’actual en podria escriure inclús un de més llarg… 🙂

Aviat farà un mes que van estrenar el redisseny de Vilaweb. Em va semblar un nyap, però vaig reprimir-me d’escriure un post per criticar-lo pel respecte que sento cap a l’América Sánchez.

I perquè no acostumo a fer servir el meu blog per rajar del treball dels altres. Només ho he fet en una ocasió… és que hi ha casos que em superen. 🙂

Doncs bé, ahir buscant informació sobre l’exposició del Quim Monzó a Santa Mònica, vaig creure que la trobaria al seu web: www.artssantamonica.cat. Em va costar déu i ajuda trobar-la. Un nyap de campionat, el pitjor web que he vist en molts anys. I no és el web d’un taller mecànic (amb tots els respectes pels webs de tallers mecànics).

Evidentment, vaig anar a buscar qui l’havia fet. I vaig trobar un document que ho explica [PDF]: resulta que, oh sorpresa, el treball de definició de la nova web s’ha fet amb Vilaweb i al darrera de tota la imatge altra vegada un dissenyador de renom (Claret Serrahima).

I jo em pregunto: què coi està passant a Vilaweb? En quin món viuen? En el disseny web hi ha coses que fa molts anys que estan reflexionades!

Arran d’això i de comentaris via Facebook i Twitter he decidit escriure aquest post. Perquè m’emprenyo.

I m’emprenyo perquè dono classes de disseny web i em barallo amb els alumnes perquè n’entenguin les característiques i diferències amb el disseny en paper. No sempre ho aconsegueixo, però coi, tampoc veig que m’ajudin exemples com aquest.

I és que crec, i sovint ho dic quan analitzem webs, que hi ha gent que es pren la presència a Internet seriosament i que n’hi ha que hi estan per estar. I si no hi fossin no passaria res.

El web del CASM

I és que la cosa té delito, és de jusgat de guàrdia. En definitiva: una presa de pèl, sembla una broma. Estem parlant d’un web del 2009, no ho oblidem. He arribat a pensar que és un web provisional, que estan fent el de debò… en aquest cas em sembla massa feina per un web efímer.

El web del CASM

El web del CASM

Faré inventari de les bestieses que conté:

  • Qui avui en dia posa una intro en Flash?! A Santa Mònica n’hi ha una! (curta, això sí, gràcies!)
  • A la portada: un menú i un vídeo (no un flash vectorial, tant els interessava la textura de la compressió de video?) que mareja i atabala. Per contra, no hi destaquen res, no hi ha cap notícia, cap informació rellevant a destacar. Una botiga amb l’aparador buit amb una tele fent neu.
  • Text en imatge. L’any 98 una servidora retallava milers d’imatges en milers d’idiomes per fer menús i títols, quin martiri! Doncs bé, al 2009 han tingut la brillant idea de posar no només el text dels menús en imatge sinó que també textos de llegir (justament quan m’estava plantejant que això fos suspès directe aquest any!)
    Que s’han gastat els diners en una bonica tipografia i ha de sortir peti qui peti. Mireu a l’apartat Programa 09 (el becari ja deu estar retallant la imatge del Programa 10) o la plana d’equip.
    I no, no hi ha el text a l’HTML que ha estat substuït per CSS. L’accessibilitat me la passo pel folre. Qualsevol dia els mateixos que han fet aquesta web faran un hospital sense rampes.
    I no només és accessibilitat. També és oblidar que quan dissenyem un web no només el dissenyem per persones. També l’estem dissenyant per les màquines que processaran la informació i que no seran capaces de llegir els nostres fantàstics textos en imatge. Ens estem carregant l’essència d’Internet per un caprici! (Excusa d’alumne de 2n de gràfic: és que és LA tipografia corporativa i és MOLT IMPORTANT)
  • Com cerco la informació? No hi ha cercador, per què? Si tinc sort i és actual (per sort és del 2009 i no n’hi ha molta) m’haig de repassar totes les seccions. Feu la prova: busqueu l’exposició del Monzó… Tic tac tic tac… Solució: aneu a Programa 09 i cliqueu quatre vegades (QUATRE!!!) la fletxeta dreta de sota el menú. A la botiga de l’aparador buit hi tenen la novetat que volen vendre en un racó del sòtan…
  • Concepte web 2.0: poso uns links a Youtube, Flickr, Delicious i companyia. Ja tinc una web 2.0. Descentralitzada. 5 minuts de feina (+10 de donar-me d’alta a tots aquests serveis). Això és el que tinc jo a Tartatatin perquè em fa mandra, però coi, no vaig dient que la meva web és la descentralització d’Internet.
  • Gràcies al link a Youtube tinc una web 2.0 però que no té ni RSS. Ni peu de plana (nota legal, privacitat, crèdits… aquestes coses)

I què passa amb tot això? Doncs que han venut una moto que no serveix de res. I què ho demostra? Que recorro a un blog per defecte de gencat.cat, un senzill i còmode WordPress (no cal ni traduïr l’interfície), on hi poso tota la informació que vaig generant i que vull comunicar. Uf, quin descans!

I el que em sap més greu tant d’aquesta com de Vilaweb és l’excusa del work in progress. És que és un work in progress. Que sigui un work in progress, que partim d’un cosa senzilleta però ben feta i l’anem fent créixer em sembla fantàstic, però si aquesta és la base de partida no anem per bon camí.

Bé, ja callo. Que ningú se m’enfadi. 🙂

Un altre dia ja parlaré de Vilaweb i dels vicis que crec que arrossega del disseny de paper (el que explico el primer dia de classe… de manual! aiai…).

Comprar per Internet

Recordo que fa uns quants anys, cap el 1999 (ostres, ja en fa 10!), la confiança en el comerç electrònic no era la que hi ha ara. On jo treballava, un dels jefes de dalt va fer un comentari al respecte. Venia a dir que ell no tenia cap mania en comprar per Internet i posar la Visa perquè si nosaltres que ens hi guanyem la vida no hi confiem… qui hi confiarà?

Des d’aquell dia no he tingut cap mania a comprar amb la tarja per Internet (també és cert que només compro a llocs de confiança).

Des de sempre, hi he comprat molt del material de fotografia que tinc i tecnologia en general.

Però d’un temps ençà el ventall de productes que hi compro s’ha ampliat. No puc resistir-me a les ofertes del Privalia (o sí, perquè si no hi compraria cada dia) (haig de dir que també hi compro com a mostra de suport a les webs usables, ben fetes i sense complicacions estrafolàries, per una mena de convicció personal), i ara he descobert una botiga d’animals on-line de la que n’estic esperant un pedidu. Tot això sense comprometre la meva fidelitat de tota la vida a ebay.

Aquesta ampliació es deu en bona part perquè quan vaig a una botiga de tota la vida en la majoria de casos sento que m’estan intentant vendre una cosa que no és el que demano. Allò que els convé a ells, o allò que es pensen que em convé. I en surto mig emprenyada pensant que m’han encolomat el que he comprat (malauradament no sóc d’aquelles persones que pregunta i demana i compara i aquí i allà… vaig per feina).

Abans em sabia greu per aquestes botigues de tota la vida, però arran de sortir escaldada precisament de situacions en que penses vinga, fomentem el petit comerç, se m’han passat totes les manies i si ho trobo millor, més barat o més variat no m’ho penso.

A Internet en part hi compro per comoditat i perquè em surt més barat, però sobretot perquè tinc tot el temps del món per mirar, informar-me, remenar i comparar. I ja que m’ofereix tot això, acabo el procés i també hi compro. En part em sembla lògic: jo també en visc, d’Internet! 🙂

Terminal B: el joc dels disbarats

No acostumo a escriure per criticar les webs dels altres, però el cas de Terminal B em treu de polleguera.

Antecedents: quan va sortir Terminal B era una web 100% Flash en que les persones es visualitzaven com boletes amb una B a dins. Si veies els noms, com que no hi cabien tots, en sortien uns quants. Molt bé. Premio!

En el seu dia ja vaig criticar l’ús indiscriminat i ingenu del Flash per part de la comunitat dissenyaire “de paper”, i el Ganyet va donar un munt de raons de pes de per què no es pot fer una xarxa social en Flash.

Doncs bé, sembla ser que se n’han adonat que les coses molt maques però no hi ha qui trobi un creatiu en aquell guirigall.

Terminal B

I han decidit “passar-la” a HTML. I com? Doncs poso una home amb HTML amb les últimes novetats (uf! molt bé!) però a les planes interiors… hi posen la interfície en HTML (bé, el marc) i a dins el contingut que ja tenien en Flash!!! Premio!

No sé què és pitjor… si tenir una web en Flash al 100% o una web en Flash al 90% en que el que hi ha fora és pràcticament res! Quin desastre.

Bé, per sort hi ha una cerca avançada en que els resultats surten “com cal”. Uf!

El que més m’emprenya

El que més m’emprenya del cas no és que sigui una web inútil feta en Flash, que d’aquestes n’hi ha a milers… M’emprenya que justament és una web feta per i per a dissenyadors. Per LA institució que representa als dissenyadors (a mi em representa?!). I m’emprenya que pocs dissenyadors entenguin de què va la web. Bé, el que m’emprenya és que facin webs sense tenir-ne ni idea, i es comportin com els clients capritxosos que tant critiquen quan els demanen segons què: “saps què m’han demanat?!… és que no entenen què és el disseny”. Aiai…

Bé, ho deixo aquí. Prometo no “rajar” més…

© 2017 Bizarre Bazar

Theme by Anders NorenUp ↑