Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Category: General (page 1 of 16)

Per què no m’agrada Instagram

Els que em coneixeu sabeu que des que va aparèixer Instagram he estat molt crítica amb aquesta xarxa social (és una xarxa social? Flickr és una xarxa social?), i fa temps que vaig dient que us explicaré el per què. Doncs allà va:

Com ja vaig dir un dia, per mi Instagram és a la fotografia el que el glutamat monosòdic a la gastronomia. Anar un dia a menjar a un xino no fa mal, però preservar la nostra memòria amb filtres de colors em sembla una bestiesa.

A nivell personal no vaig voler obrir-me un compte, continuo fidel al meu Flickr. Però com que cal estar a tot arreu, li vaig obrir un compte a la Rosita (la nostra gata), on hi va penjant totes les fotos del seu dia a dia:

I allà van els motius pels quals no m’agrada.

1. Els filtres

Retocar una foto en Photoshop per corregir-la o millorar-la em sembla fantàstic. Fins i tot per fer algun efecte (millor si és amb gràcia). Espatllar una foto amb filtres prefabricats em sembla una pena. OJU! Que estic parlant de les fotos del dia a dia, dels records que voldrem veure d’aquí a 20 anys, no de les fotos que fem com a divertimento o com a pur experiment fotogràfic.

I és que molts d’aquests filtres tenen un component nostàlgic: la majoria de nosaltres tenim les fotos de quan érem petits descolorides, esgrogueïdes, esvaïdes… els nostres records s’han tenyit per una mancança de caire tècnic.

Ara, en canvi, que podem conservar per sempre més les fotos tal i com les ha registrades la càmera (una altra cosa és com interpreta cada càmera el que té davant, però ara no ve al cas), les deteriorem a propòsit perquè ens remetin a allò que les imperfeccions d’una tècnica aliena ens han proporcionat.

Quan d’aquí 20 anys recuperem aquestes fotos voldrem fer un undo, recordar el màxim fidelment com era aquell moment, quins colors tenia, veure allò que estava al voltant i que hem desenfocat o enfosquit. No sé com es prendran aquests filtres les generacions que vénen darrere i si perpetuarem la idea que els records necessàriament han de quedar distorsionats.

I és que jo també tenia els meus records ataronjats fins que em vaig comprar un escàner de negatius. Totes aquelles fotos de quan era petita es van actualitzar 😀

Al passeig de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

Al passeig de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

Al passeig de Palamós, versió amb negatiu escanejat

Al passeig de Palamós, versió amb negatiu escanejat

A la platja de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

A la platja de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

A la platja de Palamós, versió amb negatiu escanejat

A la platja de Palamós, versió amb negatiu escanejat

 

Bé, en tot cas, espero que tingueu prou seny i deseu una còpia de les fotos originals amb la mateixa cura amb la que escolliu els filtres amb que acoloriu les que pengeu a Instagram.

2. Temes tècnics

Quan penjo una foto Flickr en bona part ho faig amb la voluntat d’arxiu. Que pot desaparèixer Flickr? Sí, és clar. Però com diu el meu pare: mai posis tots els ous al mateix cistell. Les tinc a Flickr seleccionades, al disc dur de l’ordinador, un disc dur extern. I quan ens posin d’una punyetera vegada la fibra òptica també les tindré a l’Amazon Web Services.

Doncs bé, si pengeu les fotos a Instagram pensant que si passés qualsevol cosa les podríeu recuperar heu de saber que, a banda dels filtres, les esteu penjant a la friolera de 640×640 pixels, i si les voleu imprimir amb una certa decència us donarà per fer un segell.

Per no parlar del format! Per què sempre quadrat? Perquè es veu millor al mòbil? Perquè hi encaixa? Cada vegada que la Rosita es fa una foto per penjar a Instagram he de fer tres o quatre passes enrere, si l’enquadro al moment de fer la foto el retall obligatori moltes vegades es fa inviable. Penseu en la diferència de veure una foto i tenir la llibertat d’enquadrar-la i editar-la posteriorment com vulguem a tenir l’obligatorietat de pensar en un format quadrat quan la càmera per defecte ens n’ofereix un altre. Buf, quin esforç mental!

3. L’ego

D’aplicacions pel mòbil que ens permeten editar fotografies, aplicar-hi filtres i fer les mil-i-una marranades n’hi ha milers. Però només n’hi ha una que, a més, ens engreixi l’ego. I aquesta aplicació és Instagram.

Com que l’Instagram durant una bona temporada només estava disponible per iPhone (aquí gastem Android de tota la vida) els usuaris de la poma ens duien molt d’avantatge quan va aparèixer per Android. Evidentment el primer dia que va sortir ens la vam instal·lar (bé, se la va instal·lar la Rosita) i vam començar a penjar-hi fotos.

Però el “clic” el vam fer un dia que un usuari d’iPhone gens geek ens va explicar per què li agradava tant: la gent em posa cors, ens va dir. Ens vam mirar amb cara d’estranyats i de seguida vam entendre que els seus cors eren els nostres likes.

I és que un altre factor que fa que la gent miri compulsivament l’Instagram és comprovar quants cors té cada foto. Les fotos ja no es fan perquè allò que tenim al davant ens sorprèn. Hem incorporat un mecanisme que valora abans de fer la foto les possibilitats que aconsegueixi molts likes. Estic convençuda que moltes fotos es deixen de fer perquè pensem no agradaran als nostres seguidors. Ens hem convertit en uns caçadors de cors: sabem quina foto de les que hem fet té el rècord, i repartim cors a tort i a dret esperant el retorn. A mi, que m’ho miro des de fora, em resulta ben curiós.

A banda del valor cor, un altre dia de l’era pre-Android, una amiga ens ensenya el seu compte d’Instagram. I ens explica que hi posa molts hashtags perquè així arriba a més gent. Això em sembla bé, és clar, les folksonomies són un dels grans progressos que ens va dur la web 2.0. Però cal posar 30 hashtags superflus (l’altre dia algú ens va dir aquest límit perquè ho havia experimentat en sus propias carnes), perquè sí, perquè més gent veurà la foto? Fer copia-pega d’un llistat infinit i enganxar-lo igual a la foto del teu gat (afegint el #catsofinstagram, que d’això la Rosita se n’oblida sovint) i al teu cap de setmana als Pirineus? Aquesta voracitat amb els hashtags és un altre comportament que em deixa perplexa i que no acabo d’entendre.

Conclusions

Bé, amb aquest post no volia fer enfadar ningú. Només escriure allò que sempre dic: ui, d’això n’he de fer un post.  Ja sé que molts sou fanàtics d’Instagram i que el continuareu fent servir, que hi teniu la família allà, que hi heu creat una de les vostres xarxes socials.

Però el que sí que m’agradaria és que no us deixeu empresonar per les restriccions d’Instagram, que es poden fer moltes fotos i que no han de ser quadrades perquè ens ho exigeix una determinada eina. Que hi ha vida més enllà.

Jo, personalment, continuaré de community manager de la Rosita. Per la resta, em podeu trobar a Flickr 🙂

 

Nou curs

Aquesta setmana ha començat el moviment per al nou curs: recuperacions de setembre i reunions per començar a planificar aquest any.

I per a mi comença un curs amb moltes novetats, pràcticament tot canvia. Noves aventures que fan que n’hagi de tancar d’altres perquè no es pot fer tot, sobretot si tinc en compte que la meva dedicació principal és Pimpampum.

Doncs bé, el que em sap més greu és que després de 9 anys he decidit tancar l’etapa de les classes de fotografia a la Pompeu. Aix…

Allà vaig començar per culpa del Pere Freixa que va pensar que jo podria fer-hi classe, quan a mi mai se m’havia ni tan sols passat pel cap. Sens dubte, les infinites hores al laboratori de fotografia, la llum vermella, els rodets i les espirals, els crits per tancar les portes i les aventures dels alumnes a la Rambla han estat impagables. Des de fa un parell d’anys, el nou campus, el nou grau i el pas al digital també m’han proporcionat molt bons moments, tot i que no ens enganyem, no implica la mateixa experiència vital.

Mica en mica, en aquests 9 anys he anat definint i enfocant el meu perfil professional: ara estic convençuda que el meu lloc és a Internet, en l’àmbit del disseny web, o com es digui d’aquí uns anys. Per tant, si d’alguna cosa puc aportar és d’això.

I precisament això és el que intento fer a Eina des de fa 5 anys al Graduat Superior en Disseny. Intento que els alumnes entenguin què és això del disseny web, que ho vegin des de la banda del productor. L’experiència d’estar assegut davant d’un ordinador amb el Dreamweaver no és la mateixa que la de sortir a caçar imatges a la Rambla però per alguna mena de sentit de la responsabilitat (o de massoquisme, no sé) crec que és el que haig de fer.

Donat que el Graduat Superior en Disseny està sent substituït pel Grau oficial, aquest setembre m’incorporo al Grau en Disseny a Eina, a Projectes de 2n. I, per si fora poc, al gener m’estrenaré com a coordinadora del Postgrau en disseny web i publicacions digitals.

Si a això hi sumem les col·laboracions al Màster en Arts Digitals i al Postgrau en Programació per les Arts Digitals online estaré distreta aquest curs!

Bé, tot sigui perquè hi hagi més dissenyadors sensibles a l’àmbit web i ens puguem entendre tots els que hi treballem, que falta que fa!

Any nou!

Ja som al 2009 i ahir no vaig ser a temps d’acomiadar el 2008 amb el meu llistat de bons propòsits que no compliré per al 2009. Massa feina, o massa dispersió de les meves activitats a la xarxa.

I és que el 2008 ha estat l’any que Facebook ha vampiritzat la meva porció de “procastineig” virtual i Twitter la meva ànsia d’explicar el què em passa. Si ja fa anys vaig deixar en stand-by meva web estàtica per culpa de Flickr i del blog, ara la dispersió ja ha estat total. Bon propòsit per aquest any que avui comença: reprendre el blog i deixar els 140 caràcters de Twitter pels bons dies i les bones nits.

A banda de la vida virtual, aquest any ha estat el que havia de ser: el del retorn a Badalona. Ha estat un any de paletes, lampista, pintura, Leroy Merlin, Ikea i incursions puntuals a d’altres botigues més sibarites. I el 2009 ho continuarà sent, que aquestes coses mai s’acaben. Però què bé que s’està!

També ha estat un any de massa feina, potser no massa-massa però sí amb ratxes molt fortes que s’han encadenat des de l’abril fins ara. I no pot ser. El 2009 ha de ser l’any de la bona organització… a veure si ho aconseguim!

I com sempre, els mateixos propòsits que no compliré aquest nou any, com cuinar millor, aprendre francès i deixar el portàtil a la seva taula…

És el que hi ha… bon any a tothom! 🙂

Obra social

Poc abans de marxar del piset de Barcelona van canviar les bústies. Quan les van treure, darrere d’una d’elles van trobar una carta de 1973 adreçada al meu pis. Primer la van deixar sobre les bústies noves, però al no estar al meu nom em va fer cosa agafar-la. Dies més tard me la vaig trobar dins la bústia: ara sí que la vaig considerar meva!

20080813_postal_viladomat_007b

És una postal del juliol de 1973 en que s’informa que la família que vivia al meu pis havia estat seleccionada per la “OBRA SOCIAL de expansión ciudadana” a optar a un premi de 47.250 pessetes.

Llàstima que mai va arribar aquesta postal!

20080813_postal_viladomat_011b

20080813_postal_viladomat_014b

Farem compostatge!

20080614_compostador_002

Avui hem anat a Can Cabanyes a recollir el compostador que tan amablement ens ha cedit l’Ajuntament de Badalona (aquestes coses s’han d’aprofitar!)

Abans de donar-nos-el, ens han fet una xerrada sobre el seu funcionament, com l’hem de cuidar, què hem de fer i què no… i és que és més complicat del que sembla!

La primera sorpresa ha estat que haurem d’adoptar mil cucs que, si els cuidem bé, d’aquí poc en seran 5000 o 6000. Quina responsabiltat! Si els donem massa menjar es moriran perquè no se’l podran cruspir tot i es podrirà, si els en donem massa poc no es reproduiran, si fa massa fred o massa calor no menjaran tot el que poden… ufuf! Pobrets cucs!

Ens han dit que a aquests cuquets els agrada la poma, la pera, la síndria, el meló i molt molt (justament perquè ja està mòlt) el marro del cafè. Que el plàtan no els agrada tant però que se’l mengen i que no poden menjar carn perquè acabarien rebentats!

Avui, per culpa de la vaga de transportistes no ens han pogut donar els cucs, i ens han tornat a convocar el dia 26 per fer-nos entrega de les nostres noves mascotes. A veure si les sabem alimentar!

A canvi, ells ens fabricaran un adob boníssssim en forma líquida i d’humus (com terra negra), i les nostres plantes faran molt més goig.

Ja anirem explicant si els sabem cuidar prou bé…

Per cert… els senyors que es dediquen a aquestes coses (entre d’altres, suposo) són els de http://www.compostadores.com/

Torna la calma?

Fa més d’un mes que no parem ni un segon. He arribat a pensar que fer-se gran és viure en aquesta sensació de crisi constant.

Primer va ser acabar l’interactiu per la Diputació de Barcelona i després s’hi van sumar altres projectes “para ayer” i, per rematar-ho, els paletes (que sembla que no però és una feinada!) (obrir-los, tancar-los, esto cómo lo hago?, ya tienes el water?, aquí ponemos racholas? BUF!)

Per sort, sembla que tot va de baixa. La feina ha tornat a la normalitat, els paletes ja arrebossen parets (i important: no fan soroll!) i, a més, avui és festa a Eina i també he fet la reunió més curta de la meva vida! (ho veieu bé? sí. Algun comentari? no) (2 minuts?)

Per postres, és Sant Jordi, i ara em toca fer un “recadu”.

20080423_sant_jordi_004

Que vagi molt bé!

Torna el Podcast del Naranjito

Després d’haver canviat dues vegades les plomes l’any passat i estar emmudit fins ara, sembla que la primavera comença a fer efecte en el Naranjito.

Ja torno a tenir el despertador cada matí!!!

I nova adreça de podcast, que l’Odeo no funciona!

http://www.wildvoice.com/Naranjito/Posts

I l’RSS: http://www.wildvoice.com/ListId/31025/EmRss.aspx

Plou a BCN

20080203_bcn_002

Avui faig un rentadora de tovalloles, l’estenc a fora… i es posa a ploure! Triple aclarado! 🙂

20080203_bcn_004

D’excursió pel fondo i Singuerlín

Últimament estem fent unes excursions molt xules. No, no anem muntanyes idíl·liques… anem a les perifèries! Si l’altre dia va tocar la part alta de Badalona, amb el descobriment de la Virgen del Àrbol, avui ha tocat Santa Coloma de Gramenet: Fondo (Chinatown) i Singuerlín. Molt xulo!


Ver mapa más grande

El punt de partida ha estat la parada de metro de Fondo. Hem buscat Chinatown… i hem anat a petar a una plaça amb un fotimer de xinesos que estaven de peu allà, sense fer res. Només estant allà. Ni xineses ni gent d’altres races. Allà de peu.

Chinatown a Santaco

Després hem investigat una mica més i hem trobat carrers on els comerços estaven retolats en Xinès. Curiós però tampoc tant, de fet a Barcelona també n’hi ha un munt.

Havent vist que Chinatown Satanco existeix però que tampoc n’hi ha per tant, hem anat a buscar el Singuerlín. Quedava lluny, havíem de travessar el centre de Santa Coloma, la ronda i… amunt!

Del camí fins a la Ronda ens han sorprès moltíssim les casetes. La mar de xules! En la nostra línia especultiva hem deduït que aquestes casetes se les van autoconstruir en descampats els immigrants que van venir de la resta d’Espanya a treballar. I mica en mica se les han anat arreglant i ara fan força patxoca. Algunes altres encara es mantenen com les van fer el seu dia i es veuen més pobres.

20080120_singuerlin_007

I anant tirant… pam! S’acaba el carrer i muntanya!

Hem baixat fins la ronda i l’hem creuada per la frontera del Parc d’Europa. I vinga pujar al Singuerlín!

El Dani ha fet un videoart… semblava un aeroport aquell carrer!!! De luju! (però els altres més empinats res de res!)

Pel camí altra vegada ens han sorprès moltíssim les casetes unifamiliars, algunes de molt noves, amb patis i totes aquestes coses que fan enveja.

I a dalt de tot, els blocs de pisos de colors que es veuen des de l’autopista! Oleole!

20080120_singuerlin_016

Allà ens esperàvem trobar “jaleo”, un barri popular amb força “sarau”. I ha estat el contrari: poquíssima gent, i els que hi havia la majoria jubilats petant la xerrada. No hem trobat ni un immigrant de fora d’Espanya.

20080120_singuerlin_017

I ens hem quedat amb les ganes de fer el vermutet (el premi que esperàvem després de l’ascensió!) perquè no hi havia ni un bar, ni una botiga… res!!! Només blocs de pisos. I ja està.

Un cop hem vist la part de dalt ja hem anat baixant… xino-xano fins a Santa Coloma, el Besòs… i vinga avall pel riu fins a Sant Adrià!

I aquí s’ha acabat l’excursió! 10km! Uf!

Any nou… novetats!

Avui, primer dia de l’any, ha estat més productiu del que m’imaginava. He decidit quedar-me a caseta “fent bondat” i goita, ja he arreglat un moble que se m’havia “trencat” (he hagut de canviar tots els cargols), he actualitzat el WordPress (que és d’aquelles coses que fan mandraaaa…) (imagineu-vos si me’n feia que tenia la versió 1.5!) i… he fet els meus primers pinitus en Processing!

Tinc que dir que el Dani ja em va fer la primera classe fa uns dies, però ara amb el fantàstic llibre del Sr Casey i el Sr Ben, que es prepari el propi Dani!

Realment el llibre està fet a prova de tontus. Segurament ma mare i tot n’aprendria! Ja vaig per la plana 37, i fins i tot m’han explicat que per desar un sketch amb un altre nom haig de fer “Save as…”. Es nota que aquests dos han fet un munt de classes a artistes!

La primera

Doncs bé, us deixo amb la meva primera creació, feta simplement per anar provant tot el que m’anaven explicant… Demà començaré amb les variables, a veure si aviat puc fer alguna coseta amb una certa gràcia! 🙂

Si continuo a aquest ritme, l’any es presenta molt productiu!

Older posts

© 2017 Bizarre Bazar

Theme by Anders NorenUp ↑