I per a mi comença un curs amb moltes novetats, pràcticament tot canvia. Noves aventures que fan que n’hagi de tancar d’altres perquè no es pot fer tot, sobretot si tinc en compte que la meva dedicació principal és Pimpampum.

Doncs bé, el que em sap més greu és que després de 9 anys he decidit tancar l’etapa de les classes de fotografia a la Pompeu. Aix…

Allà vaig començar per culpa del Pere Freixa que va pensar que jo podria fer-hi classe, quan a mi mai se m’havia ni tan sols passat pel cap. Sens dubte, les infinites hores al laboratori de fotografia, la llum vermella, els rodets i les espirals, els crits per tancar les portes i les aventures dels alumnes a la Rambla han estat impagables. Des de fa un parell d’anys, el nou campus, el nou grau i el pas al digital també m’han proporcionat molt bons moments, tot i que no ens enganyem, no implica la mateixa experiència vital.

Mica en mica, en aquests 9 anys he anat definint i enfocant el meu perfil professional: ara estic convençuda que el meu lloc és a Internet, en l’àmbit del disseny web, o com es digui d’aquí uns anys. Per tant, si d’alguna cosa puc aportar és d’això.

I precisament això és el que intento fer a Eina des de fa 5 anys al Graduat Superior en Disseny. Intento que els alumnes entenguin què és això del disseny web, que ho vegin des de la banda del productor. L’experiència d’estar assegut davant d’un ordinador amb el Dreamweaver no és la mateixa que la de sortir a caçar imatges a la Rambla però per alguna mena de sentit de la responsabilitat (o de massoquisme, no sé) crec que és el que haig de fer.

Donat que el Graduat Superior en Disseny està sent substituït pel Grau oficial, aquest setembre m’incorporo al Grau en Disseny a Eina, a Projectes de 2n. I, per si fora poc, al gener m’estrenaré com a coordinadora del Postgrau en disseny web i publicacions digitals.

Si a això hi sumem les col·laboracions al Màster en Arts Digitals i al Postgrau en Programació per les Arts Digitals online estaré distreta aquest curs!

Bé, tot sigui perquè hi hagi més dissenyadors sensibles a l’àmbit web i ens puguem entendre tots els que hi treballem, que falta que fa!

Ja tenim sensació de tornada, i fa poquet hem travessat la frontera del cercle polar àrtic, ara ja som al territori on es pon el sol.

L’arribada a Kiruna va ser curiosa: suposo que m’imaginava trobar-me un poblet tipus Cerdanya, amb quatre casetes de pessebre a la sueca i amb un ambient de turistes cool que van a mirar el sol de mitjanit, en plan Formentera però aquí dalt.

Doncs bé, el que vam trobar és una ciutat anodina, normal i corrent com qualsevol que pugui haver a les afores d’Stockholm. Hi ha casetes com a tot arreu però també hi ha molts blocs de pisos, el que ens va fer batejar-la de seguida com el Singuerlín del Nord (és que ens fa gràcia que a qualsevol lloc que anem on hi ha aigua li diguin la Venècia del Nord, sigui Amsterdam, sigui Estocolm…).

De seguida vam deduir que els blocs de pisos deurien ser els habitatges dels obrers de la mina de ferro, que és una de les activitats principals de Kiruna. També vam veure algun neng fent garrulades amb el seu cotxe tunejat, que encara no havíem vist mai per aquí dalt.

A banda dels blocs de pisos i les casetes hi ha ben poca cosa més: si a totes les altres ciutats que hem estat hi havia un carrer comercial central, a Kiruna hi ha un parell d’ICAs (el Condis d’aquí) i unes escadusseres botigues que no creen cap xarxa comercial.

L’ambient també ens va semblar una mica trist. Quan hi vam arribar el cel estava força ennuvolat i hi feia força “fresqueta” (8 graus) i tota l’estona que hi vam estar voltant ben poca gent vam veure pel carrer, semblava una ciutat fantasma.

Vam trobar el que podríem considerar el “centre”, una plaça-parking amb un edifici on hi havia tota mena de serveis: oficina d’informació turística, cafè i un “bio”, el cine. La pel·lícula del dia era Harry Potter i, com per art de màgia, quan van obrir les portes va començar a aparèixer jovent de totes bandes tots carregats de godis (llaminadures). Un cop va haver passat la manada cap el bio ens vam tornar a quedar sols a Kiruna.

El sol de mitjanit

Si una activitat hi ha a fer per aquí dalt és admirar el sol de mitjanit. Nosaltres hem arribat un parell de dies tard i a aquestes alçades del calendari el sol ja es pon. Les dues “nits” que hi hem estat tampoc ha fet un cel excepcionalment clar, i entre això i el cansament no hem tingut la paciència necessària per esperar a veure la posta i la sortida (es ponia a les 12 i sortia a la 1.30 aprox). Haurem de tornar l’any vinent per veure-ho!

El que sí hem comprovat és que no es fa de nit mai, ni tan sols el cel s’enfosqueix. Sembla el més normal del món, t’hi acostumes de seguida: tot i que el cos et diu que és hora d’anar a dormir els teus ulls es pensen que són les 8 de vespre i no entens tant de cansament si encara és perfectament de dia. Està bé, però he acabat pensant que és un despilfarro de llum si al cap i a la fi nosaltres sí que necessitem dormir (sobretot jo) i no aprofitem tota l’estona de llum que hi ha.

Si això fos Eivissa crec que muntarien uns saraus impressionants amb tot el tema aquest de les 24 hores de dia, de fet és el que m’esperava trobar: tot de llocs de moda per celebrar tanta llum. Doncs no: els llocs obren en els seus minsos horaris de 9 ó 11 a 16, com si fossin a qualsevol altre lloc del sud. Continuo pensant que els falta una mica de marketing, a aquests suecs…

Abisko

Afortunadament, vam llogar un cotxe per un dia per voltar per l’entorn natural de Kiruna, que és el que té d’interessant aquesta zona.

I vam anar cap a Abisko, un parc nacional a 100km de la ciutat, gairebé tocant Noruega. Allà hi havia autèntic ambient excursionista: gent amb motxilles carregades que en molts casos passaven la nit a les stugas (casetes, refugis) que hi havia pel camí.

Primer vam parar a una mena d’Andorra, un lloc amb un gran supermercat on hi venien absolutament de tot. Fa molta gràcia pensar que has arribat a la fi del món i, de cop i volta, trobar-hi aquests “oasis”… que en aquest cas vam deduir que pels noruecs deuria ser un lloc habitual per anar de compres.

Un cop passat per Abisko-Andorra, vam anar a la part “de debò”, on hi havia tots els excursionistes i les excursions.

Una de les opcions (que deu ser força maco) és pujar amb un telecadira a un cafè que hi ha a 900m (les muntanyes d’aquí no destacarien per la seva alçada) i contemplar el paisatge… però no, al final vam entrar per un caminet amb un senyal d’excursió que hi havia allà a prop i en vam sortir 4 hores i 16km més tard…

I és que hi havia tres rutes: la groga, la verda i la negra… i engrescant-nos, engrescant-nos i amb el caprici de tocar la neu vam anar encara més enllà del caminet negre.

Cal dir que el desnivell era mínim i el camí, com tots per aquí, absolutament ben indicat i cuidat (el Dani ho va desciure molt bé: sembla que hi hagi els senyors de Balay posant-ho tot ben posadet al seu lloc quan passis). Per tant, molt fàcil de seguir i d’anar fent.

Primer anava per un bosc força agradable i s’anava aproximant i allunyant d’un riu que duia força aigua. A la part final ja no hi havia bosc i el riu era just al costat, fins que vam arribar a un pont que ens va permetre creuar-lo, anar a una clapeta de neu que encara quedava i després, com a premi, descansar una estona amb els peus en remull (que no els pots aguantar gaire estona allà dins!) i beure directament l’aigua del riu, boníssima!

Vam tornar xino-xano i cap a Kiruna!

En el trajecte de tornada vam parar al gran llac que hi ha allà: vam baixar com qui no vol la cosa per un caminet i vam topar amb una platja que riu-te’n de Formentera. Era una platja cristal·lina amb l’aigua sense cap matís, senzillament transparent, amb un fons de pedretes. Evidentment l’aigua era molt freda i només vaig poder-hi caminar uns segons, però unes hores abans segurament m’hagués gairebé banyat sencera. És un deure pendent per quan hi tornem.

Altres activitats

Una altra activitat que hem fet per allà dalt és anar a veure rens. I és que en els més de 2000km de bosc que portem hem vist ben poques bestioles. Això sí: a la carretera cada dos per tres hi ha senyals d’alerta no fos cas que se’t creurés un ant (alce). Ja ens hagués agradat torbar-ne algun allà atravessat, però no.

Tot just avui, des del tren, he vist un ant sense banyes (una anta? que corria per un camp. Tot un privilegi!

Per tant, per assegurar-se de veure aquestes bèsties tan populars el més factible és pagar l’entrada a un parc on les tenen a punt perquè els turistes els facin fotos.

Sabent que el tema rens estava força complicat vam fer cap a Jukkasjärvi: allà hi ha una mena de museu Sami (els habitants originals d’aquestes contrades) en què l’atractiu principal és un tancat on hi entres amb una branqueta de bedoll i dones de menjar a uns rens afamats acostumats a tractar amb turistes.

Doncs efectivament: vam pagar 100 corones (menys de 10 euros per cap) per donar de menjar a uns rens i veure quatre cabanetes Samis. Però, i què contents en vam sortir!

En aquest mateix poble, uns metres més avall hi ha l’arxiconegut hotel de gel, l’Ice Hotel. És un hotel que és literalment de gel i que el fan cada any: ara ja s’havia desfet.

És una de les principals (poques) atraccions turístiques de la zona, i en aquest cas sí que en fan un màrketing impressionant.

Suposo que per haver-ho vist tant i tant anunciat a tot arreu em va semblar ben poca cosa. Altra vegada m’imaginava trobar una esplanada al mig del no-res i haver de fer l’exercici mental d’imaginar-me allà una gran construcció de gel.

Doncs no: l’hotel és un hotel “normal”, la recepció és “normal” i està rodejada d’stugas (les casetes) també normals (suposo que així poden tenir obert tot l’any). I allà hi ha una esplanada on hi deuen construir la part que sí que és de gel. Al costat hi ha la “fàbrica de gel”, tot molt ben muntat. Aquí sí que potser no m’hi trobareu a l’hivern…

Doncs res, ja som ben a prop de Luleå… el tren puntualíssim, netíssim, amb tots els detalls a punt… com la Renfe!

(actualització: justament el tren Luleå-Stockholm ha arribat 1h45min tard… però jo encantada, he pogut dormir una horeta més!

Som al tren que ens durà des de Luleå a Kiruna, és dissabte i ja portem uns quants dies de trajecte pujant per la costa est sueca. Aquest any l’objectiu era anar amunt-amunt, i així ho estem fent.

Vam arribar diumenge passat amb el Ryanair de Girona a Västerås, i d’allà vam anar directament cap a Stockholm.

Stockholm continua sent una de les meves ciutats preferides, i un altre any em va encantar arribar-hi i descobrir que t’hi sents com a casa. Però bé, només hi vam passar la primera nit de tràmit, hi estarem tres dies quan el periple pel Nord hagi acabat.

Vam llogar un cotxe a Stockholm, ens van donar un Seat Ibiza (fent país, és clar que sí!) de color groc (guld) llampant i amb una prestació que no tenim a casa nostra: l’escalfaculs i escalfaesquenes.

Hem anat pujant durant cinc dies, 900 kilòmetres en línia recta però que han acabat sent 1500.

Activitats

El nostre “sistema” (molt sofisticat i professional) consisteix en tenir l’hotel per passar la nit reservat i anar improvisant pel camí. Bona part de la improvisació ha vingut donada pels loppis, que ens han fet fer moltíssims kilòmetres extra i conèixer gent i maneres de viure peculiars.

Els loppis són una mena de botigues a cases particulars i garatges variats portades sovint per senyores i iaios jubilats on hi venen tota mena de pongos, trastos i andròmines en general, amb una densitat que mai havia vist abans. Jo els definiria com una barreja d’encants i tòmbola benèfica. Però val la pena anar-hi, a banda de veure el que hi venen és curiós conèixer la gent que ho porta i veure la clientela (que sempre n’hi ha encara que et sembli que estàs a la fi del món!).

No hi hem comprat gran cosa, només un parell de llibres en suec a 10 SEK (menys de 1 euro) cadascun i una bandereta per 5 SEK. M’he quedat amb les ganes d’endur-me una caixa antiga d’alguna mena de pastilles, d’aquelles de llauna… una altra vegada serà!

A banda dels loppis, pel camí també hem visitat força zones de bany. Són platges “normals” (és a dir, com les nostres) però més petites, gens profundes i amb l’aigua transparent però marronosa. L’aigua no està gens freda, de fet, fins i tot ens vam banyar en una d’aquestes platges. En aquests llocs normalment hi ha un munt de caravanes d’estiuejants que passen les vacances d’aquesta manera.

Una cosa sorprenent i molt agradable de Suècia és que a qualsevol platgeta, a qualsevol lloc per aturar-se i contemplar la vista hi ha un lavabo. Són petites casetes de fusta amb una wàter “de debò” a dins. I tots molt nets, amb el paper perfectament posadet, i en alguns casos amb la pica per rentar-se les mans. Fins i tot, els més sofisticats tenen cortinetes i estan decorats amb làmines i floretes variades. Un gust

Una altra de les atraccions que hem trobat pel camí ha estat un parc d’ants (alces). Hi vam anar per sortir de dubtes i comprovar que realment “existeixen” però que deuen ser molt cars de veure. I, efectivament, fins i tot allà ens va costar força veure’ls: a banda d’un que estava tranquil·lament menjant al costat de la caseta del parc. Pel camí no en vam saber veure cap més i no va ser fins que el guarda ens va indicar el lloc on exactament els podíem trobar que vam guaitar-ne un parell mig camuflats descansant mentre païen el dinar.

Entre platgeta i platgeta i loppis i loppis un munt de kilòmetres per carreteres poc transitades i distàncies molt llargues de boscos per arribar a qualsevol lloc. El paisatge és molt maco, però té un punt de monòton que fa que els kilòmetres es facin molt llargs. En 900km poca variació hem trobat i això em fa pensar en la riquesa del nostre paisatge… (aiai, ara m’ha quedat una mica “el paisatge favorit de Catalunya”, això…). Quan els explicàvem als “amics” que hem fet pel camí (uns suecs de Skellefteå i uns noruecs de Narvik) que a Catalunya pots anar a la platja i en 150-200km pots esquiar feien wow… (el tema platja sí que el coneixen, però el tema Pirineus i esquiar -que tenen molt d’interès en saber on anem a esquiar, serà perquè es el que fan per aquí dalt- no ho tenen tan clar, sembla que només coneixen els Alps…)

Les ciutats

Per dormir, hem anat cada dia a una ciutat: Gävle, Sundsvall, Umeå, Skellefteå i Luleå.

Resumint, podríem dir que totes són iguals: al mig un carrer peatonal on hi ha les botigues, que es van perdent en els dos o tres carrers contigus i dos o tres carrers més de blocs de pisos i ja més enllà les casetes disperses que s’extenen fins força lluny. A les afores del poble, com a tot arreu, el centre comercial amb el gran supermercat i tots els serveis al seu voltant. I entre una i l’altra casetes i casetes molt disperses i algun “poblet” de quatre cases, però literalment quatre cases.

Que és una cosa que també sorprèn: hi ha cases i gent a tot arreu, fins al racó més remot de la carretera més secundària, però n’hi ha poca quantitat, molt disperses. És a dir, hi ha lloc per tothom i de sobres, i això es nota en que no hi ha res massificat, més aviat al contrari. Jo tinc la sensació que aquí la gent es deu avorrir molt… sobretot acostumada a l’ajetreo de per allà baix.

Gävle

Doncs bé, la primera nit de trajecte amb el nostre Ibiza guld la vam passar a Gävle, una ciutat a uns 200km d’Stockholm. Ens va semblar un lloc avorridíssim, sense cap mena de vida… i vam començar a pensar que el nostre periple tindria lloc per la Suècia profunda, sobretot tenint en compte que aquesta era la parada més propera a la capital. A Gävle no hi vam trobar cap cosa interessant per fer, vam sopar en una mena de pub molt modern, vam fer una volta de reconeixement i cap a dormir al nostre hotel que, tot i que hi havia zones reformades, els passadissos semblaven d’una pel·li del Tarantino.

Sundsvall

L’endemà vam dormir a Sundsvall, una altra ciutat sense gaire vida, però en el fons molt maca, amb edificis senyorials. A mi em donava una mica la sensació d’estar a Sitges, salvant les diferències algun aire tenia…

A Sundsvall hi ha un Casino, i com que era l’única activitat que semblava haver-hi hi vam fer cap. Mai abans havia estat a un Casino, i tot plegat em semblava surreal, sobretot tenint en compte el tema de la densitat sueca: diria que hi havia més treballadors i més taules que visitants.

Vam estar una estona mirant les màquines escurabutxaques: fins aleshores jo només havia vist les dels bars i tenia en ment la de les cireretes… però allà n’hi havia de tots els tipus i temàtiques, a quina més hortera i infantil i amb ple de botons. Hi vam jugar unes 20SEK que, evidentment, es van esfumar.

Vam pujar a dalt on hi havia les taules amb els crupiers i la ruleta. Abans d’entrar en acció vam prendre una cervesa per observar el panorama, bastant penós donada la poquíssina activitat que hi havia.

Es va animar la taula de la ruleta i vam fer el pla que el Dani havia proposat: jugar-se 100SEK a les vermelles, si guanyàvem doblàvem i si perdíem, doncs res. Vam jugar, vam guanyar i vam marxar immediatament amb les nostres fitxes per cobrar els guanys a baix.

Pel camí, però, vam creuar-nos amb una màquina escurabutxaques de mixets. I no vaig poder resistir la temptació i hi vaig posar 20SEK… vam començar a apretar botonets… em van tocar noséquantes partides gratis que la màquina va començar a fer automàticament… i va fer moltes llums… Vam demanar que ens donés el que hi havia… i eren més de 100SEK!!!

Vaya, que en total vam guanyar uns 20 euros… pas mal… però no crec que em trobeu gaire més per casinos…

Umeå

I després de Sundsvall i el seu casino vam tirar cap a Umeå. Si aquestes dues ciutats ens havien semblat de la Suècia més profunda, a Umeå ens esperàvem el pitjor…

La sorpresa va ser comprovar que és una ciutat extremadament moderna, amb molt ambient i molta gent jove a l’última, un paradís pels coolhunters.

L’explicació ve donada perquè és una ciutat universitària i on s’hi fa molta investigació de temes com medicina i tecnologia en general. Això ja ho sabíem, però no ens pensàvem que fos tant i tant important i amb gent tant i tant al dia. Molt bé, doncs.

Skellefteå

I l’endemà, cap a Skellefteå, una altra ciutat com totes i sense gran cosa a no ser perquè justament hi feien un festival de música molt important (i gratuït), el Trästockfestival i hi havia gent de tot Suècia.

De música no en vam sentir gaire perquè quan vam arribar dels 5 escenaris no n’hi havia cap actiu: o estaven preparant coses o estaven allà sense fer res… s’ho prenen amb calma…

Com que poca cosa hi havia per sentir, vam anar a prendre un cerveseta. És curiós perquè l’alcohol aquí és com a mínim un pecat: està permès (només faltaria!) però el tenen en una zona reservada, amb una tanca i dos paios a la porta que controlen que tinguis 20 anys i que no surtis amb la beguda…

Als supermercats no hi venen alcohol, l’únic que està permès tenir-hi és una cervesa de molt baixa graduació. I si vols cervesa normal, vi o qualsevol altra beguda alcohòlica has d’anar al System Bolaget, unes botigues “especials” on hi tenen, això sí, totes les begudes que vulguis i més, de tot el món, i, això també, a un preu bastant alt pels impostos.

Doncs bé, en aquell mini-recinte tancat ple de gent a vessar i sentint-me culpable per prendre una cervesa vam fer uns “amics”: una parella d’Skellefteå molt bona gent que als 10 minuts ja ens volien convidar l’endemà a la seva caseta de la platja. Ens vam excusar perquè havíem de tornar el cotxe al migdia però sempre fa gràcia veure com d’amables i acollidors són aquesta gent. Llàstima que no els deixessim el mail per quan (algun dia) vinguin a Barcelona…

A banda de Skellefteå vam visitar Skelleftehamn, en la nostra línia de tours pels extrarradis. I realment és una zona bastant inhòspita tallada per les vies del tren, una zona portuària i fàbriques (la que va fer el vessament de Doñana, precisament…). Doncs bé, resulta que l’endemà parlant amb un dels nostres amics de ruta, ens va dir que l’Stieg Larsson havia nascut per aquella zona… ho vam consultar a la Wikipedia… i justament era a Skelleftehamn… casualitats de la vida!

Luleå

I última parada: Luleå. Una altra ciutat com totes però en aquest cas tothom estava prenent alguna cosa i veient com anava baixant el sol a una mena de vaixell sobre el mar molt glamourós, però que vam descobrir massa tard: ja havíem sopat a l’únic lloc que havíem trobat que no fos una pizzeria-kebab-hamburger: un restaurant d’aquests en plan americà que tenia com a slogan alguna cosa així com “junk good food” i que era l’únic lloc amb una mica de públic dels dos o tres que hi havia en tot el poble…

Resumint… que les ciutats a les que hem estat no són per passar-hi moltes hores, el que val (i molt) la pena és el que vas descobrint pel camí!

I és que el 2008 ha estat l’any que Facebook ha vampiritzat la meva porció de “procastineig” virtual i Twitter la meva ànsia d’explicar el què em passa. Si ja fa anys vaig deixar en stand-by meva web estàtica per culpa de Flickr i del blog, ara la dispersió ja ha estat total. Bon propòsit per aquest any que avui comença: reprendre el blog i deixar els 140 caràcters de Twitter pels bons dies i les bones nits.

A banda de la vida virtual, aquest any ha estat el que havia de ser: el del retorn a Badalona. Ha estat un any de paletes, lampista, pintura, Leroy Merlin, Ikea i incursions puntuals a d’altres botigues més sibarites. I el 2009 ho continuarà sent, que aquestes coses mai s’acaben. Però què bé que s’està!

També ha estat un any de massa feina, potser no massa-massa però sí amb ratxes molt fortes que s’han encadenat des de l’abril fins ara. I no pot ser. El 2009 ha de ser l’any de la bona organització… a veure si ho aconseguim!

I com sempre, els mateixos propòsits que no compliré aquest nou any, com cuinar millor, aprendre francès i deixar el portàtil a la seva taula…

És el que hi ha… bon any a tothom!

És una postal del juliol de 1973 en que s’informa que la família que vivia al meu pis havia estat seleccionada per la “OBRA SOCIAL de expansión ciudadana” a optar a un premi de 47.250 pessetes.

Llàstima que mai va arribar aquesta postal!

Avui hem anat a Can Cabanyes a recollir el compostador que tan amablement ens ha cedit l’Ajuntament de Badalona (aquestes coses s’han d’aprofitar!)

Abans de donar-nos-el, ens han fet una xerrada sobre el seu funcionament, com l’hem de cuidar, què hem de fer i què no… i és que és més complicat del que sembla!

La primera sorpresa ha estat que haurem d’adoptar mil cucs que, si els cuidem bé, d’aquí poc en seran 5000 o 6000. Quina responsabiltat! Si els donem massa menjar es moriran perquè no se’l podran cruspir tot i es podrirà, si els en donem massa poc no es reproduiran, si fa massa fred o massa calor no menjaran tot el que poden… ufuf! Pobrets cucs!

Ens han dit que a aquests cuquets els agrada la poma, la pera, la síndria, el meló i molt molt (justament perquè ja està mòlt) el marro del cafè. Que el plàtan no els agrada tant però que se’l mengen i que no poden menjar carn perquè acabarien rebentats!

Avui, per culpa de la vaga de transportistes no ens han pogut donar els cucs, i ens han tornat a convocar el dia 26 per fer-nos entrega de les nostres noves mascotes. A veure si les sabem alimentar!

A canvi, ells ens fabricaran un adob boníssssim en forma líquida i d’humus (com terra negra), i les nostres plantes faran molt més goig.

Ja anirem explicant si els sabem cuidar prou bé…

Per cert… els senyors que es dediquen a aquestes coses (entre d’altres, suposo) són els de http://www.compostadores.com/

Primer va ser acabar l’interactiu per la Diputació de Barcelona i després s’hi van sumar altres projectes “para ayer” i, per rematar-ho, els paletes (que sembla que no però és una feinada!) (obrir-los, tancar-los, esto cómo lo hago?, ya tienes el water?, aquí ponemos racholas? BUF!)

Per sort, sembla que tot va de baixa. La feina ha tornat a la normalitat, els paletes ja arrebossen parets (i important: no fan soroll!) i, a més, avui és festa a Eina i també he fet la reunió més curta de la meva vida! (ho veieu bé? sí. Algun comentari? no) (2 minuts?)

Per postres, és Sant Jordi, i ara em toca fer un “recadu”.

Que vagi molt bé!

Ja torno a tenir el despertador cada matí!!!

I nova adreça de podcast, que l’Odeo no funciona!

http://www.wildvoice.com/Naranjito/Posts

I l’RSS: http://www.wildvoice.com/ListId/31025/EmRss.aspx

Avui faig un rentadora de tovalloles, l’estenc a fora… i es posa a ploure! Triple aclarado!

Ver mapa más grande

El punt de partida ha estat la parada de metro de Fondo. Hem buscat Chinatown… i hem anat a petar a una plaça amb un fotimer de xinesos que estaven de peu allà, sense fer res. Només estant allà. Ni xineses ni gent d’altres races. Allà de peu.

Després hem investigat una mica més i hem trobat carrers on els comerços estaven retolats en Xinès. Curiós però tampoc tant, de fet a Barcelona també n’hi ha un munt.

Havent vist que Chinatown Satanco existeix però que tampoc n’hi ha per tant, hem anat a buscar el Singuerlín. Quedava lluny, havíem de travessar el centre de Santa Coloma, la ronda i… amunt!

Del camí fins a la Ronda ens han sorprès moltíssim les casetes. La mar de xules! En la nostra línia especultiva hem deduït que aquestes casetes se les van autoconstruir en descampats els immigrants que van venir de la resta d’Espanya a treballar. I mica en mica se les han anat arreglant i ara fan força patxoca. Algunes altres encara es mantenen com les van fer el seu dia i es veuen més pobres.

I anant tirant… pam! S’acaba el carrer i muntanya!

Hem baixat fins la ronda i l’hem creuada per la frontera del Parc d’Europa. I vinga pujar al Singuerlín!

El Dani ha fet un videoart… semblava un aeroport aquell carrer!!! De luju! (però els altres més empinats res de res!)

Pel camí altra vegada ens han sorprès moltíssim les casetes unifamiliars, algunes de molt noves, amb patis i totes aquestes coses que fan enveja.

I a dalt de tot, els blocs de pisos de colors que es veuen des de l’autopista! Oleole!

Allà ens esperàvem trobar “jaleo”, un barri popular amb força “sarau”. I ha estat el contrari: poquíssima gent, i els que hi havia la majoria jubilats petant la xerrada. No hem trobat ni un immigrant de fora d’Espanya. Tot molt tranquil.

I ens hem quedat amb les ganes de fer el vermutet (el premi que esperàvem després de l’ascensió!) perquè no hi havia ni un bar, ni una botiga… res!!! Només blocs de pisos. I ja està.

Un cop hem vist la part de dalt ja hem anat baixant… xino-xano fins a Santa Coloma, el Besòs… i vinga avall pel riu fins a Sant Adrià!

I aquí s’ha acabat l’excursió! 10km! Uf!