Hem decidit amb el Dani que farem un joc.

Sempre que anem a festivals, jornades o conferències on hi ha persones amb el seu portàtil juguem a endevinar quin sistema operatiu utilitzen. En un percentatge força elevat de casos encertem si són de Mac, PC o Linux. Alguns enganyen, però la majoria es delaten per la vestimenta, el pentinat, ulleres… i, és clar, els gadgets. De la mateixa manera que els gossos s’assemblen als seus amos, d’alguna manera les persones ens acabem assemblant al nostre sistema operatiu.

Vam pensar, per tant, que podria ser divertit fer un joc amb fotografies de les persones amb els seus ordinadors. Taparíem la zona de l’ordinador i caldria deduir pel seu aspecte quin OS fa servir cadascú.

Ara només ens fan falta les fotografies… si algú s’anima: anna [at] tartatatin.com

Fa anys que tinc al cap un projecte fotogràfic, de retrat, que de moment no m’he atrevit a dur a terme.

Sempre m’han cridat l’atenció els bars decadents, aquells on hi ha el xoriço banyat en una espècie d’oli vermellós, seitons en vinagre i botifarres negres tallades a trossos que sembla que vulguin escapar de la faixa que les oprimeix. En aquests bars de llum tènue de fluorescents envellits només hi ha homes.

El cambrer acostuma a ser un home diligent, però mancat de la sensibilitat necessària per percebre la decadència que dia a dia va enfosquint el local. A la barra, homes solitaris davant d’una cervesa que, silenciosos, observen el carrer amb la mirada perduda, buida. Tots són iguals. Tots amb la mateixa postura. Tots amb la mateixa mirada.

Són aquests els retrats que voldria fer, i entendre què miren, i des d’on miren. Què ha fet que aquesta mirada s’anés buidant al llarg dels anys. Algun dia ho intentaré.

Un dels propòsits que fa temps que tinc és posar alguna cosa de moda. Quan era petita em preguntava com era possible que, d’un dia per l’altre, tots els nens de l’escola apareguéssim amb un yo-yo, una corda de saltar, o una espècie de xiclet en un tub per fer bombolles de colors. Anava a ràfegues, i tots aquests gadgets desapareixien amb la mateixa velocitat a la que havien aparegut.

Però algú havia de ser el primer, i això és el que jo volia: un dia vaig dur un yo-yo i era l’única que en tenia al pati. L’endemà tothom jugava amb el seu. Encara ara em pregunto si vaig ser jo la primera o si ja covava el virus des de feia dies.

Ara farà un parell d’anys ho vaig tornar a intentar. Fa temps que penso que les botigues d’ortopèdia són un món a explorar per qualsevol fashion-victim. Vaig anar a una i em vaig comprar unes sandàlies blanques, amb la base plena de punxes, d’aquestes que fan massatge als peus. D’aquestes que duen una creu de farmàcia. I dia sí, dia també em passejava pel Born amb elles.

Malauradament no vaig aconseguir res. Però continuo pensant que les botigues d’ortopèdia tenen possibilitats en el món de la moda. El temps ho dirà…

Fa molt de temps que tinc un .txt a l’escriptori amb l’esbós del que podria ser la declaració de principis de la meva web: la unificació del format de la meva memòria. Però com que ho vull explicar tan bé mai l’acabo d’acabar. Avui he llegit a Efímera un post que m’ha fet recuperar el tema, i la meva preocupació per la digitalització del record.

En resum, el que intento amb la meva web és traslladar tot allò que forma o ha format part de la meva vida, ja sigui personal o laboral, al format digital: escrivint textos, escanejant objectes, a través fotografies… I tot per dues raons: perquè l’espai físic del que disposo per emmagatzemar tots aquests records cada vegada esdevé més petit i per tenir-los junts en un únic espai i en un únic format: el digital. Unificar el format de la meva memòria.

També recordo que l’any passat vaig començar a tractar el tema a un dels treballs de doctorat, el de l’assignatura de Net.Art:

A banda de manifestar-se en la pròpia obra, la idea de present també la trobem en l’obsessió per conservar tot allò que es produeix a la xarxa, emmagatzemar tot allò que corre el perill de desparèixer per poder ser recuperat en el futur amb la mateixa frescor (recordem que els bits com a tals no envelleixen) de quan era plenament vigent.

Bona part de la tecnologia actual està destinada a aconseguir l’emmagatzematge de la realitat present buscant, d’una banda, la màxima fidelitat a la percepció que en tenim i, de l’altra, la miniaturització de l’espai que ocupa. Això s’aconsegueix creant cada vegada dispositius de menor tamany i major capacitat a més de millors sistemes de compressió que garanteixen una alta qualitat amb una mínima despesa espacial.

Si abans la memòria estava lligada a objectes que calia conservar en un espai físic per evocar (de manera subjectiva) escenes del passat, actualment aquesta memòria s’ha convertit en informació binària (intangible i exacta) que decodifiquem i recuperem pràcticament amb la mateixa concreció i el mateix efecte de real que en el moment que va ser enregistrada. Revivim un present ubicat en un altre punt de la línia del temps com si fossim nosaltres els que ens traslladem a aquest instant.

I cada vegada més, sobretot amb la popularització de la tecnologia digital, es posa a l’abast de qualsevol usuari l’embalsamament de més quantitat de present. Molts dels actuals nens podran reviure la seva infantesa pràcticament a temps real.

De Net.Art: work in progress

Malgrat que aquesta sigui una primera explicació espero enllestir l’oficial aviat.

Dos dels més grans invents que ha aportat Espanya a la història de la humanitat, el Chupa-Chups i la fregona, es basen en una mateixa idea: posar un pal a alguna cosa que ja existeix.

M’agradaria fer-me milionària patentant un nou invent, seguint aquest simple mecanisme. Intentaré començar fent-ne fotos. Alguna suggerència?

PD: OSTRES!!! Busco si això del pal a la fregona és Typical Spanish realment… i em trobo que fa només 3 dies s’ha publicat un altre post sobre el tema a Escolar.net, que resulta que sorgeix d’un polèmica del 20 minutos… I jo feia anys que ja ho pensava i justament em surt ara! Definitivament, les idees estan a l’aire…

Després que ahir la Rebeca ens alliçonés sobre l’ús del llapis i la goma a l’hora de fer un diagrama del treball d’investigació, avui he recordat un consell que el Manolo Laguillo ens va donar l’any passat: tenir un retolador permanent a la dutxa.

El plantejament bàsic és senzill: són moltes les idees que se’ns acudeixen als llocs més inversemblants, i no sempre hi tenim els estris necessaris per prendre’n nota. El resultat acostuma a ser que aquestes idees se’n van de la mateixa manera que han vingut: instantàniament.

I un d’aquests llocs inversemblants, però molt comú, és la dutxa. L’estat de relaxació en que estem fa que els pensaments fluexin, i se’ns acudeixin idees. I per caçar-les al vol abans que desapareguin, podem utilitzar un retolador permanent, anotant-les a les rajoles.

Fa dos dies que intento recordar un pensament que se’m va acudir en aquesta situació. Encara no hi tenia el retolador per atrapar-lo.