Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Category: Idees per fer (Page 1 of 2)

La (meva) reforma horària

Un dels deures que tinc per aquests dies és pensar en profunditat sobre una reforma horària personal i, al setembre, intentar aplicar-la. Com que és un tema del que se’n parla força darrerament us comparteixo les meves reflexions, que ja veureu que (de moment) van en una línia força diferent de la que s’intenta aplicar.

Cal tenir en compte que parteixo d’una situació avantatjosa, sense pràcticament lligams, força diferent a la majoria. Per tant, el punt de partida és:

  • Només he de conciliar amb dos gats i un lloro.
  • Sóc autònoma, no depenc dels horaris de cap empresa (bé, faig un o dos dies de classe a la setmana, però això no compta).
  • Treballo a casa, per tant no dedico temps a desplaçaments.

I tinc uns requeriments:

  • Vull treballar màxim 7 hores al dia (cal dir que molts diumenges a la tarda preparo classes, eh?!)
  • Vull aprofitar al màxim la llum del dia, sobretot a l’hivern.
  • La migdiada és sagrada.
  • L’hora en la que em concentro més és cap a les 6 de la tarda, curiosament.
  • Vull dedicar una hora diària a estudiar de lo meu, i tinc comprovat que si això ho faig abans de començar a treballar em serveix d’escalfament mental, m’hi poso molt més concentrada (a banda de que en el fons és treballar).

Amb tots aquests ingredients la conclusió immediata a la que arribo és que hauria de fer les 7 hores per la tarda, la qual cosa em dóna un horari de 15h a 22h, que de seguida descarto.

La segona opció, i que és la que més m’agrada, és fer una jornada partida amb un ampli espai al migdia. I és que jo funciono amb energia solar. Això vindria a ser de 9h a 12h i de 16h a 20h, mitja hora amunt mitja hora avall.

I com ho repartim?

Des de que treballo pel meu compte no faig servir despertador, em llevo amb la llum que entra per la finestra, i normalment no falla: a les 8 en punt, caps de setmana inclosos. Si no, no patiu que el Basilio a les 8.01 ja està allà, és un despertador molt eficaç.

Pujar a l’oficina a les 9h, estudi de 9h a 10h i treball de 10h a 12h. Això també té l’avantatge que contestes mails pel matí i respons les trucades si cal.

Però sobretot amb aquest horari aconseguiria tenir lliures les hores en que fa més sol i escalfor, i institucionalitzar una cosa que intento fer des de fa un parell d’anys: deixar-ho tot i sortir a caminar fins a Montgat o fins al port de Badalona, seure i mirar el mar.

I és que una de les coses que hem comentat amb gent de Suècia (i Noruega!) és el fet que a l’hivern entren a treballar de nit i surten de treballar de nit. Els suecs amb els seus fantàstics horaris laborals no veuen el sol. No em semblen tan fantàstics, doncs.

Tornar a casa entre les dues i quarts de tres (és que m’ho prenc amb calma, eh?!), dinar, migdiada i tornem-nos-hi a posar a les 16h, que encara és de dia. Un altre avantatge de cara a l’hivern, i és que no noto quan es fa de nit.

De fet, un dels meus traumes infantils era sortir de l’escola a quarts de sis i que fos fosc. Recordo com si fos ara la sensació del moment abans de pujar a l’autocar, mirar el cel, i pensar que era negra nit. Depriment. Afortunadament, des de que treballo com que la foscor m’enxampa treballant ni me n’adono.

Tancar la paradeta cap a les 20h, aprofitant les hores en les que estic més lúcida i la majoria de clients ja han plegat, fer les activitats que hagi de fer i sopar entre les 21h i 22h.

Bé, ja veieu. A mi la reforma horària que proposen no m’acaba de convèncer i considero que els horaris ibèrics ja m’estan bé. De fet, combrego més amb l’anunci de cervesa que enalteix les petites vacances del migdia que, tot i que em va fer ràbia quan va sortir, em va reafirmar en les meves conviccions.

Apa, doncs ja que ho he escrit i si no hi ha cap suggeriment millor aquest setembre començo amb el meu nou horari. Esborro aquest item de la to-do list de les vacances 🙂

 

La Catalana a Sant Adrià

Avui hem decidit anar a fer la migdiada a la vora del riu Besòs.

I pel camí hem passat per la Mina i la Catalana. La Mina ja la coneixia, i continuo sense entendre com es resoldrà la convivència amb els luxosos pisos que estan construïnt just al costat.

La Catalana, però, ha estat un descobriment per mi. Bé, la part de baix, al que arriba fins la via del tren.

La Catalana

Des de fa anys que veig l’evolució de la façana marítima de Badalona. Vaig tenir la sort de fotografiar les ruines de les fàbriques que avui en dia s’estan convertint en blocs de pisos (prometro escanejar els negatius… encara no tenia càmera digital!)

Doncs bé, en aquelles excursions fotogràfiques amb la bici mai se m’havia acudit creuar el Besòs i anar a les casetes que veig passada l’estació de Sant Adrià quan vaig en tren a Barcelona.

La Catalana

I avui, mig per casualitat hi hem anat a petar. Amb la bici, com ha de ser.

I hem passejat per aquells carrers que semblen trets del teixit urbà, sense cap criteri… Molts solars plens d’herbes, cases construïdes com van poder en el seu moment i conservades “low cost” i d’altres que s’intuien de la gent de tota la vida del barri que ha anat veient la seva degradació però que ha sabut mantenir les seves casetes amb dignitat, cuidades i fent vida “normal”.

La Catalana

Tinc moltes ganes de tornar-hi amb la càmera “bona” i més temps.

De moment, tinc aquestes fotos al Flickr.

Els carrers de terra

Obres a Barcelona

L’any passat van renovar l’asfalt de Passeig de Gràcia. Un cop aixecat el vell, gairebé es veia la terra que hi havia sota. Aquell dia vaig prendre consciència de que, sota de qualsevol carrer, sota qualsevol vorera, sota qualsevol edifici hi ha terra.

I molt sovint em pregunto quina és la mania que tenim a la ciutat d’asfaltar-ho tot, de cobrir la terra que tant ens agrada quan anem al camp i que, per suposat, és gratis. Me n’adono que tota la ciutat està coberta d’una fina pel·lícula negra, es tapen tots els forats i no es deixa respirar la terra.

Em va saber greu no fer fotografies del Passeig de Gràcia en aquell estat més natural. Des d’aquell dia, quan passejo m’agrada imaginar-me els carrers de terra.

Bé, ara estan fent obres a Marqués de Campo Sagrado, a veure si el pesco sense asfaltar.

Guess the OS

Hem decidit amb el Dani que farem un joc.

Sempre que anem a festivals, jornades o conferències on hi ha persones amb el seu portàtil juguem a endevinar quin sistema operatiu utilitzen. En un percentatge força elevat de casos encertem si són de Mac, PC o Linux. Alguns enganyen, però la majoria es delaten per la vestimenta, el pentinat, ulleres… i, és clar, els gadgets. De la mateixa manera que els gossos s’assemblen als seus amos, d’alguna manera les persones ens acabem assemblant al nostre sistema operatiu.

Vam pensar, per tant, que podria ser divertit fer un joc amb fotografies de les persones amb els seus ordinadors. Taparíem la zona de l’ordinador i caldria deduir pel seu aspecte quin OS fa servir cadascú.

Ara només ens fan falta les fotografies… si algú s’anima: anna [at] tartatatin.com

Escombraries

Les bosses vintage de les escombraries
Una de les coses que més em sorprenia de la Mireia era la seva capacitat per fer autèntiques troballes a les escombraries. No és que trobés objectes de gran valor, però sabia veure quan alguna cosa podia ser aprofitada per passar a ser un objecte útil i, en la majoria de casos, envejat.

La Yolanda, deixebla en aquest sentit de la Mireia, sempre diu que quan tingui una casa no comprarà ni un moble: els recollirà tots de les escombraries. A veure si diu el mateix ara… 😉 Però té raó: la gent llença coses que encara estan noves. I algú altre les pot aprofitar.

En el meu cas, ara se’m fa impossible passar pel costat d’un contenidor rodejat de trastos i trastets i no aturar-me (amb la vista, d’entrada) per intentar trobar un diamant en brut.

I és que a Badalona, en una cantonada que no descobriré, hi ha una mina. Cada vegada que hi passo hi ha alguna cosa aprofitable. El millor que hi he trobat: dues autèntiques bosses vintage. Res de caríssimes reedicions: una de Puma i una de l’Olimpíada de Montreal ’76, la de l’any que jo vaig néixer.

El més curiós del cas és que la meva mare, que feia cara de fàstic mentre jo rentava les bosses al safareig, l’altre dia em va ensenyar orgullosa el trofeu que hi havia trobat ella: un petit drac de peluix. Això s’encomana.

Bars d’homes

Fa anys que tinc al cap un projecte fotogràfic, de retrat, que de moment no m’he atrevit a dur a terme.

Sempre m’han cridat l’atenció els bars decadents, aquells on hi ha el xoriço banyat en una espècie d’oli vermellós, seitons en vinagre i botifarres negres tallades a trossos que sembla que vulguin escapar de la faixa que les oprimeix. En aquests bars de llum tènue de fluorescents envellits només hi ha homes.

El cambrer acostuma a ser un home diligent, però mancat de la sensibilitat necessària per percebre la decadència que dia a dia va enfosquint el local. A la barra, homes solitaris davant d’una cervesa que, silenciosos, observen el carrer amb la mirada perduda, buida. Tots són iguals. Tots amb la mateixa postura. Tots amb la mateixa mirada.

Són aquests els retrats que voldria fer, i entendre què miren, i des d’on miren. Què ha fet que aquesta mirada s’anés buidant al llarg dels anys. Algun dia ho intentaré.

Ortopèdia fashion

Un dels propòsits que fa temps que tinc és posar alguna cosa de moda. Quan era petita em preguntava com era possible que, d’un dia per l’altre, tots els nens de l’escola apareguéssim amb un yo-yo, una corda de saltar, o una espècie de xiclet en un tub per fer bombolles de colors. Anava a ràfegues, i tots aquests gadgets desapareixien amb la mateixa velocitat a la que havien aparegut.

Però algú havia de ser el primer, i això és el que jo volia: un dia vaig dur un yo-yo i era l’única que en tenia al pati. L’endemà tothom jugava amb el seu. Encara ara em pregunto si vaig ser jo la primera o si ja covava el virus des de feia dies.

Ara farà un parell d’anys ho vaig tornar a intentar. Fa temps que penso que les botigues d’ortopèdia són un món a explorar per qualsevol fashion-victim. Vaig anar a una i em vaig comprar unes sandàlies blanques, amb la base plena de punxes, d’aquestes que fan massatge als peus. D’aquestes que duen una creu de farmàcia. I dia sí, dia també em passejava pel Born amb elles.

Malauradament no vaig aconseguir res. Però continuo pensant que les botigues d’ortopèdia tenen possibilitats en el món de la moda. El temps ho dirà…

Unificació del format de la memòria

Fa molt de temps que tinc un .txt a l’escriptori amb l’esbós del que podria ser la declaració de principis de la meva web: la unificació del format de la meva memòria. Però com que ho vull explicar tan bé mai l’acabo d’acabar. Avui he llegit a Efímera un post que m’ha fet recuperar el tema, i la meva preocupació per la digitalització del record.

En resum, el que intento amb la meva web és traslladar tot allò que forma o ha format part de la meva vida, ja sigui personal o laboral, al format digital: escrivint textos, escanejant objectes, a través fotografies… I tot per dues raons: perquè l’espai físic del que disposo per emmagatzemar tots aquests records cada vegada esdevé més petit i per tenir-los junts en un únic espai i en un únic format: el digital. Unificar el format de la meva memòria.

També recordo que l’any passat vaig començar a tractar el tema a un dels treballs de doctorat, el de l’assignatura de Net.Art:

A banda de manifestar-se en la pròpia obra, la idea de present també la trobem en l’obsessió per conservar tot allò que es produeix a la xarxa, emmagatzemar tot allò que corre el perill de desparèixer per poder ser recuperat en el futur amb la mateixa frescor (recordem que els bits com a tals no envelleixen) de quan era plenament vigent.

Bona part de la tecnologia actual està destinada a aconseguir l’emmagatzematge de la realitat present buscant, d’una banda, la màxima fidelitat a la percepció que en tenim i, de l’altra, la miniaturització de l’espai que ocupa. Això s’aconsegueix creant cada vegada dispositius de menor tamany i major capacitat a més de millors sistemes de compressió que garanteixen una alta qualitat amb una mínima despesa espacial.

Si abans la memòria estava lligada a objectes que calia conservar en un espai físic per evocar (de manera subjectiva) escenes del passat, actualment aquesta memòria s’ha convertit en informació binària (intangible i exacta) que decodifiquem i recuperem pràcticament amb la mateixa concreció i el mateix efecte de real que en el moment que va ser enregistrada. Revivim un present ubicat en un altre punt de la línia del temps com si fossim nosaltres els que ens traslladem a aquest instant.

I cada vegada més, sobretot amb la popularització de la tecnologia digital, es posa a l’abast de qualsevol usuari l’embalsamament de més quantitat de present. Molts dels actuals nens podran reviure la seva infantesa pràcticament a temps real.

De Net.Art: work in progress

Malgrat que aquesta sigui una primera explicació espero enllestir l’oficial aviat. 🙂

Typical Spanish: posar pals

Dos dels més grans invents que ha aportat Espanya a la història de la humanitat, el Chupa-Chups i la fregona, es basen en una mateixa idea: posar un pal a alguna cosa que ja existeix.

M’agradaria fer-me milionària patentant un nou invent, seguint aquest simple mecanisme. Intentaré començar fent-ne fotos. Alguna suggerència?

PD: OSTRES!!! Busco si això del pal a la fregona és Typical Spanish realment… i em trobo que fa només 3 dies s’ha publicat un altre post sobre el tema a Escolar.net, que resulta que sorgeix d’un polèmica del 20 minutos… I jo feia anys que ja ho pensava i justament em surt ara! Definitivament, les idees estan a l’aire…

Un permanent a la dutxa

Després que ahir la Rebeca ens alliçonés sobre l’ús del llapis i la goma a l’hora de fer un diagrama del treball d’investigació, avui he recordat un consell que el Manolo Laguillo ens va donar l’any passat: tenir un retolador permanent a la dutxa.

El plantejament bàsic és senzill: són moltes les idees que se’ns acudeixen als llocs més inversemblants, i no sempre hi tenim els estris necessaris per prendre’n nota. El resultat acostuma a ser que aquestes idees se’n van de la mateixa manera que han vingut: instantàniament.

I un d’aquests llocs inversemblants, però molt comú, és la dutxa. L’estat de relaxació en que estem fa que els pensaments fluexin, i se’ns acudeixin idees. I per caçar-les al vol abans que desapareguin, podem utilitzar un retolador permanent, anotant-les a les rajoles.

Fa dos dies que intento recordar un pensament que se’m va acudir en aquesta situació. Encara no hi tenia el retolador per atrapar-lo.

Page 1 of 2

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén