Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Category: Pensaments quotidians (page 1 of 3)

La (meva) reforma horària

Un dels deures que tinc per aquests dies és pensar en profunditat sobre una reforma horària personal i, al setembre, intentar aplicar-la. Com que és un tema del que se’n parla força darrerament us comparteixo les meves reflexions, que ja veureu que (de moment) van en una línia força diferent de la que s’intenta aplicar.

Cal tenir en compte que parteixo d’una situació avantatjosa, sense pràcticament lligams, força diferent a la majoria. Per tant, el punt de partida és:

  • Només he de conciliar amb dos gats i un lloro.
  • Sóc autònoma, no depenc dels horaris de cap empresa (bé, faig un o dos dies de classe a la setmana, però això no compta).
  • Treballo a casa, per tant no dedico temps a desplaçaments.

I tinc uns requeriments:

  • Vull treballar màxim 7 hores al dia (cal dir que molts diumenges a la tarda preparo classes, eh?!)
  • Vull aprofitar al màxim la llum del dia, sobretot a l’hivern.
  • La migdiada és sagrada.
  • L’hora en la que em concentro més és cap a les 6 de la tarda, curiosament.
  • Vull dedicar una hora diària a estudiar de lo meu, i tinc comprovat que si això ho faig abans de començar a treballar em serveix d’escalfament mental, m’hi poso molt més concentrada (a banda de que en el fons és treballar).

Amb tots aquests ingredients la conclusió immediata a la que arribo és que hauria de fer les 7 hores per la tarda, la qual cosa em dóna un horari de 15h a 22h, que de seguida descarto.

La segona opció, i que és la que més m’agrada, és fer una jornada partida amb un ampli espai al migdia. I és que jo funciono amb energia solar. Això vindria a ser de 9h a 12h i de 16h a 20h, mitja hora amunt mitja hora avall.

I com ho repartim?

Des de que treballo pel meu compte no faig servir despertador, em llevo amb la llum que entra per la finestra, i normalment no falla: a les 8 en punt, caps de setmana inclosos. Si no, no patiu que el Basilio a les 8.01 ja està allà, és un despertador molt eficaç.

Pujar a l’oficina a les 9h, estudi de 9h a 10h i treball de 10h a 12h. Això també té l’avantatge que contestes mails pel matí i respons les trucades si cal.

Però sobretot amb aquest horari aconseguiria tenir lliures les hores en que fa més sol i escalfor, i institucionalitzar una cosa que intento fer des de fa un parell d’anys: deixar-ho tot i sortir a caminar fins a Montgat o fins al port de Badalona, seure i mirar el mar.

I és que una de les coses que hem comentat amb gent de Suècia (i Noruega!) és el fet que a l’hivern entren a treballar de nit i surten de treballar de nit. Els suecs amb els seus fantàstics horaris laborals no veuen el sol. No em semblen tan fantàstics, doncs.

Tornar a casa entre les dues i quarts de tres (és que m’ho prenc amb calma, eh?!), dinar, migdiada i tornem-nos-hi a posar a les 16h, que encara és de dia. Un altre avantatge de cara a l’hivern, i és que no noto quan es fa de nit.

De fet, un dels meus traumes infantils era sortir de l’escola a quarts de sis i que fos fosc. Recordo com si fos ara la sensació del moment abans de pujar a l’autocar, mirar el cel, i pensar que era negra nit. Depriment. Afortunadament, des de que treballo com que la foscor m’enxampa treballant ni me n’adono.

Tancar la paradeta cap a les 20h, aprofitant les hores en les que estic més lúcida i la majoria de clients ja han plegat, fer les activitats que hagi de fer i sopar entre les 21h i 22h.

Bé, ja veieu. A mi la reforma horària que proposen no m’acaba de convèncer i considero que els horaris ibèrics ja m’estan bé. De fet, combrego més amb l’anunci de cervesa que enalteix les petites vacances del migdia que, tot i que em va fer ràbia quan va sortir, em va reafirmar en les meves conviccions.

Apa, doncs ja que ho he escrit i si no hi ha cap suggeriment millor aquest setembre començo amb el meu nou horari. Esborro aquest item de la to-do list de les vacances 🙂

 

Tradicions, rituals i rutines

Em considero una persona raonablement endreçada, sobretot si tenim en compte que el desordre extern em provoca sensació de caos intern, de manera que intento sempre que puc tenir-ho tot al seu lloc.

Això també em passa amb les activitats que faig: en el dia a dia, costa trobar l’equilibri entre rutina i ruptura. Una setmana amb una classe i una reunió ajuda a trencar la rutina, però quan aquests elements variables augmenten de seguida m’envaeix la sensació de ser una baldufa que va d’aquí cap allà.

Vés per on, sóc una persona de rutines, i en l’àmbit del lleure aquestes rutines nosaltres les anomenem tradicions, que queda millor.

Les nostres tradicions

I és que aquest post no va d’autoajuda encara que ho pugui semblar per com ha començat.

En realitat vol ser un recull de les nostres tradicions que algunes ja fa anys que duren, que ja són unes quantes i que aquests dies m’han fet reflexionar.

Viatges

I és que precisament aquest dimecres marxem al tradicional viatge a les Canàries, la tradició més recent però que l’any passat, que va ser el primer, ja vam decidir etiquetar-lo com a tradicional. I és que poder escapar unes dies (quatre o cinc, eh?!) de l’hivern per anar a un lloc on pots trobar caloreta no té preu.

L’excusa, a banda de la temperatura (que tampoc ho és tant perquè segons on vagis també et peles de fred) és fer el canvi de quadrimestre de classes i preparar-nos pel nou i per la nova edició del postgrau.

Però a banda d’aquesta jove tradició tenim altres viatges amb més solera.

I és que si algun dels nostres tradicionals viatges és rutinari és el tradicional viatge a Linz (Àustria). Des del 2007 només hem faltat a una cita de l’Ars Electronica festival, que normalment és a finals d’agost o principis de setembre, una bona escapada abans de tornar a la feina.

Com que de vol directe a Linz no n’hi ha (un any sí que vam agafar el Ryanair des de Girona, però ja l’han tret) aprofitem l’excusa per fer escala a alguna ciutat propera que tingui bona connexió en tren i un vol assequible.

La que més vegades ha estat afortunada amb les nostres escales és Munic, on jo hi faria escala sempre malgrat entenc que hi ha altres llocs per veure i que, de tant en tant, cal fer-li el salt. A Munic no ens deixem perdre la tradicional visita a la Höfbrauhaus que, mira, ens agrada i l’estada a l’Elephant hotel, que té un preu raonable i està al costat de l’estació, cosa que ens va molt bé.

Però on més rutines hem establert és a Linz. Aquest any només hi vam passar dues nits i no vam poder complir amb el nostre programa rutinari. Allà hi tenim les tradicionals cites anuals amb el nostre restaurant thai preferit, el lloc de sopes on a la noia li és més fàcil comunicar-se amb nosaltres en espanyol que en anglès, al kiosk de salsitxes, al Nordsee (aquest no és obligatori perquè a Munic i molts altres llocs també hi és i no deixa de ser un fast-food de peix) i, la que ja vam descartar fa temps perquè no donàvem l’abast: la pizzeria que és com tantes altres d’aquí.

Per no mencionar la tradicional visita a l’Ars Electronica Center, al Lentos, a l’OK… però bé, això ja forma part de la visita al festival.

Ah! I la que comença a ser tradicional assistència a la gala inaugural ara que ja sabem (com molts d’altres) que a última hora es poden pidolar les entrades dels convidats que finalment no hi assistiran, i que inclouen un sopar que no està gens malament.

Per tancar el capítol viatges tenim el tradicional viatge a Suècia. Doncs sí, cada estiu intentem marxar uns dies a Suècia, que s’hi està molt bé, fa bona temperatura i els dies són molt llargs, la gent és amable i els paisatges fantàstics. Aquesta tradició ve del 2006, i li hem estat fidel gairebé cada any, això sí: sense rutines de lloc, hem voltat força, amb la qual cosa de rutinari en té poc.

Altres tradicions

A més petita escala hem instaurat d’altres tradicions. Una de les que comença a estar ben arrelada és el tradicional dinar de Reis que fem a casa nostra, a Badalona des de fa tres o quatre anys. Donat que bona part de la família celebra més la nit de Nadal que els Reis, es va convertir en un bon forat a l’agenda en aquestes dates tan compromeses. No el fem el dia de Reis sinó el dissabte que cau més a prop, de manera que encara facilita més l’assistència.

També tenim la tradicional calçotada de Sant Adrià, aquesta amb dues edicions anuals: la de la família i la de les amistats tarragonines, que es programen en funció dels compromisos i la temporada de calçots.

I, finalment, una tradició que m’agrada especialment: la tradicional excursió de Cap d’Any. Tampoc és que tingui una llarga tradició, potser 3 anys, però li auguro molt futur. Com que no som gent de fer juerga fins a les tantes, el dia de Cap d’Any ens llevem com sempre cap a les 8 (una altra rutina que tenim, la de llevar-nos si fa no fa sempre a la mateixa hora) i anar a fer una excursioneta, no gaire lluny, per la Serralada de Marina, podent gaudir del silenci i la tranquil·litat que, si bé cada diumenge és la mateixa, el dia de Cap d’Any té un sentit especial.

 

Doncs bé, aquí està el resum de les nostres tradicions i alguna rutina, m’ha fet gràcia recollir-les. I us preguntareu… al títol hi posa rituals, on són? Doncs rituals és una paraula que li agrada dir al meu pare, tot el que implica repetició per ell és un ritual. Per citar-ne un, i que crec que encaixa pel punt supersticiós que té, tenim el nostre if Barça… then pizza! però que fa temps que no practiquem perquè moltes vegades ni tan sols ens assabentem de que està jugant, si és que no ho diuen enlloc!

Ser petit

Fa temps que volia escriure aquest post, i avui que és el meu aniversari hi he tornat a pensar. I és que, cada vegada més, estic convençuda que ser petit és el millor per sobreviure. I què vull dir amb ser petit?

Doncs, d’entrada, ser petit vol dir no voler créixer.

Aquesta filosofia l’apliquem sobretot a la nostra empresa, Pimpampum, on som dues persones i no volem ser-ne més. A moltes reunions ens trobem amb la dificultat d’explicar per què no volem créixer, per què ens volem mantenir petits. Amb les col·laboracions que calgui, és clar, però puntuals. I als nostres interlocutors els costa d’entendre, alguns creuen que tenim potencial per fer coses més grans, per muntar una empresa més gran.

La raó que més habitualment donem és que a nosaltres ens agrada la feina que fem, i la volem fer. Contractar gent implicaria dedicar-nos més a gestionar la feina i menys a fer-la, hauríem de fer de jefes i això ens treuria temps per treballar. També perquè volem mantenir la independència, i poder refusar projectes que no ens facin el pes, i poder-ne fer d’altres perquè ens ve de gust, i no pel que hi guanyem.

Si fossim més grans hauríem de tenir el cap sempre pendent de pagar nòmines, de mantenir una oficina a l’alçada, d’agafar més i més projectes per créixer més i més, en una escalada que podria no tenir fi. I, sincerament, no li trobo el sentit, quants maldecaps!

És per això que a nosaltres, de moment, la crisi no ens ha afectat gaire (toquem fusta!), perquè amb poc passem. I pel que veiem al nostre voltant crec que hem après que l’ambició sense mesura duu a patacades proporcionals. Uf!

Això mateix de no créixer, o millor dit en aquest cas, de no voler estirar més el braç que la màniga crec que també ho apliquem a nivell personal. També passem amb poc. Per sort no tenim vicis, no ens agraden els luxes i moltes de les nostres aficions no costen res. Anar a la platja, passejar per la Serralada de Marina, fer un vermutet a la Rambla o menjar una pizza fora quan juga el Barça ens sembla suficient. I, per sort, un parell de cops l’any ens podem permetre d’agafar un avió i marxar uns dies, sense extravagàncies.

Bé, tota aquesta reflexió ve perquè avui m’han regalat alguns dinerets. I he decidit que me’ls vull gastar. El problema és que no sé ben bé amb què: tinc un parell de coses mirades, però com que realment no les necessito em costa decidir-me… sóc com la rateta que escombra l’escaleta… quina ràbia!

Floïd Blue i el regalar per regalar

No sé si és perquè m’estic fent gran, perquè cada vegada tinc més consciència ecològica, o perquè quan necessito alguna cosa me la puc abastir sola, que últimament no tinc tanta ànsia per rebre regals. Quan em demanen què vull pel sant i aniversari (els compleixo junts) o per Reis sovint no se m’acut res, dic que ja tinc de tot i que no necessito gran cosa.

El problema és que també em passa a l’inrevés: per sort, als del meu entorn tampoc els falta de res i em costa molt trobar regals que els puguin ser útils, que de debò els puguin fer il·lusió. En l’àmbit familiar delego aquesta tasca en la meva germana que sempre té mil idees per regalar.

Arran de les reflexions d’aquests dies m’ha vingut al cap el cas del meu avi Miquel, l’avi de Sant Adrià.

Cada any pel seu aniversari la meva mare li comprava una ampolla de Floïd Blue, la de tamany familiar. Potser no només era per l’aniversari, potser també li’n duien una els reis.

El cas és que, després d’anys i panys de regalar Floïd Blue, un dia el meu pare ens va dur a la cuina de casa l’avi i va obrir un armari: la nostra sorpresa va ser que era ple d’ampolles de Floïd Blue per estrenar.

Estudi, agència, empresa…?

El 2006 vam constituir-nos com a empresa, i va néixer Pimpampum SCP.

Des d’aleshores, i sobretot des del dia que el meu pare per explicar als amics a què em dedicava va dir que era mecanògrafa, quan em pregunten què faig dic que tinc una empresa d’Internet. I em quedo tan ampla, tampoc cal entrar en detalls.

I justament des d’aleshores una de les coses en les que ens fixem quan els professionals afins s’autodefineixen és amb quina mena de raó social s’identifiquen. I és que  diu molt del tarannà de l’empresa si fan servir una nomenclatura o una altra.

Avui hem repassat la llista que hem anat elaborant al llarg dels anys, que tot seguit enumeraré juntament amb les nostres conclusions:

1. Estudi

La majoria dels dissenyadors autònoms que coneixem tenen el seu estudi. Un estudi de disseny, o un estudi d’arquitectura. Associem estudi a un lloc petit, on hi treballa poca gent, i on hi fan els projectes artesanals i amb molt de carinyo. Gent que més que una visió empresarial, d’anar estrictament de cara a la pela, estima la seva feina i la fa ben feta, cuidant els detalls i patint perquè allò que fa tingui la sinceritat que l’ofici requereix. Quan es deixen uns papers diuen que se’ls han deixat a l’estudi, i amb el to que ho diuen dedueixes que li tenen més estima que a la seva pròpia casa.

2. Agència

Per nosaltres, una agència és el contrari d’un estudi. Està muntat a lo grande, i l’objectiu és fer quants més projectes millor i créixer quant més millor. Hi ha les grans agències de publicitat amb grans comptes i agències petites que aspiren a ser com les grans. A les agències s’hi fan productes, i es treballa a un ritme vertiginós per produir el màxim en el mínim temps.  Són les fàbriques de la publicitat, amb perfils molt específics per a cada tasca que fagociten projectes de grans pressupostos. És la indústria que tira del carro de tot això.

3. Col·lectiu

Els col·lectius són grups de gent que fan els projectes perquè els ve de gust. I com que ho fan por amor al arte normalment són experimentals i/o artístics. Un col·lectiu dubto que aspiri a guanyar-se la vida fent el que fa: perquè normalment són força gent a repartir però sobretot perquè no produeixen per grans marques ni amb grans pressupostos. Més aviat el contrari: viuen d’esgarrapar subvencions i fer els bolos que calgui per mostrar el seu treball.

4. Associació

Sempre he tingut la sensació que les associacions són les que gestionen els col·lectius. Els que munten els saraus i fan tot el papeleo perquè la gent que fa coses xules les pugui ensenyar. El seu objectiu principal no és lucrar-se sinó anar a trobar i oferir allò que pot fer feliç a la gent.

5. Productora

Una productora normalment està associada al món audiovisual, però no necessàriament. Hem trobat sobretot productores d’interactius, més que no pas de webs. Potser els CDRoms interactius multimèdia (wow!) en algun moment s’havien de cruspir el món audiovisual i per això van néixer aquestes productores. I se’ls ha quedat el nom. Reconeixereu un individu històric del sector perquè us preguntarà què tal us va amb la productora.

6. Empresa

Tots els casos anteriors, de fet, són empreses. És el genèric que els inclou a tots. En el nostre cas ens solem definir com a empresa, no sé ben bé si perquè no ens identifiquem amb cap d’ells o perquè ens han dit de tot. I és que en alguns casos actuem d’estudi, sovint fem feines per agències, algunes vegades hem fet bolos en plan col·lectiu i, efectivament, ens han preguntat com ens va amb la productora.

Bé, doncs aquí queda la nostra i particular visió de nomenclatures del sector. És amb el que ens hem trobat durant aquests anys, segur que ens perdem molts matisos, però per això estan els comentaris! 😉

Lleugeresa

Fa temps me’n vaig adonar que hi ha una cosa que valoro per sobre tot a l’hora de comprar/portar alguna cosa: la lleugeresa.

I és que no suporto les coses que pesen, em molesta haver-les de traginar, gastar energia en desplaçar-les. Potser per això en part també m’agrada més l’estiu i no entenc els que diuen que si a l’hivern tens fred només cal abrigar-se més: dur més pes a sobre, és com ho interpreto jo.

Des de que vaig ser conscient d’això, sempre que haig d’escollir penso: què pesa menys? I escullo el més lleuger. Evito comprar gots amb el cul ample, no duc collarets al coll ni polseres, al moneder no hi acumulo tiquets i per suposat a la maleta sempre hi duc roba ultralleugera.

I justament per això fa temps que estic molesta per una compra que no vaig sospesar. Vam comprar un iMac que venia amb el fantàstic Magic mouse. El primer que vaig detectar és que pesava com una pedra. I per més que el faig servir em suposa un pes incòmode d’arrossegar. No és àgil, i estic convençuda que la meva productivitat ha baixat. Haig d’afegir, doncs, a la llista de la compra un ratolí de plàstic barat i lleuger.

La culpa és del burot

Per aquí Badalona tenim un mes de maig entretingut: són les festes de maig i a molts badalonins se’ns gira feina extra amb El Joc de Badalona, que fa que dediquem part de la nostra jornada a investigar sobre els temes més recòndits de la nostra ciutat.

Doncs bé, en aquest Joc han trobat una fórmula per justificar els errors informàtics que crec que s’hauria d’exportar a tot arreu.

I és que al Joc hi ha un personatge, el burot, que barra el pas a Dalt la Vila i ens fa la punyeta fent-nos pagar la penyora en forma de tres preguntes diàries.

Aquest burot, a banda de ser un personatge del joc (intradiegètic? quines paraules més boniques que vam aprendre a la Pompeu!), s’ha convertit també en el culpable de les desgràcies informàtiques (extradiegètiques?) que hi passen. Si un dia no queden ben registrades les respostes és culpa del burot, si un dia no hi ha cap resposta correcta per error, és culpa del burot… La culpa no recau en els que han programat o impulsat el joc sinó que en el burot. Altrament dit mala sort o, com ho dic jo, els misteris de la informàtica.

Com a persona que es dedica a fer projectes d’aquesta mena reclamo la institucionalització del burot: em sembla molt injust haver de carregar amb la culpa de coses que fallen per factors extremadament complexos i que moltes vegades se’ns escapen de les mans. Sovint aquests errors els arreglem per xiripa o amb caramboles rocambolesques que no tenen cap lògica ni sentit. Pels misteris de la informàtica.

A partir d’ara, quan hi hagi un error del que no en sàpiga explicar el motiu donaré la culpa al burot. O a l’Explorer 6, que en el fons és el culpable de tot.

Sembrar

Una de les coses que vaig aprendre al cole (segurament extreta de la Bíblia) és que per recollir fruits s’ha de sembrar… i esperar. Una cosa bona que vaig aprendre allà i que, cada vegada més, me n’adono que és una gran veritat.

I és que ara que ja fa un temps que funcionem com a Pimpampum (i una mica menys que vam muntar oficialment l’empresa) ens arriben projectes de contactes que vam fer, en molts casos, fa més d’un any! Pressupostos que ja ni hi comptàvem tenen resposta ara i persones que donàvem per perdudes se’n recorden de que existim.

I també estem recollint els fruits de sembrar els nostres Flickr Toys i d’altres experiments, que els vam fer sense més pretensió que la de passar-ho bé i fer allò que ens venia de gust fer.

Fa il·lusió! 🙂

L’avinguda Mistral

Mistral

Un dia que pujava per l’avinguda Mistral em va venir al cap com la gent amb poca imaginació bateja els seus negocis. Un dels recursos fàcils és posar-los el nom del carrer.

I l’avinguda Mistral segurament és el carrer amb més comerciants orgullosos del nom del seu carrer. Me’n surten 15!!!

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Mistral

Teniu les imatges en gran al Flickr!

Els carrers de terra

Obres a Barcelona

L’any passat van renovar l’asfalt de Passeig de Gràcia. Un cop aixecat el vell, gairebé es veia la terra que hi havia sota. Aquell dia vaig prendre consciència de que, sota de qualsevol carrer, sota qualsevol vorera, sota qualsevol edifici hi ha terra.

I molt sovint em pregunto quina és la mania que tenim a la ciutat d’asfaltar-ho tot, de cobrir la terra que tant ens agrada quan anem al camp i que, per suposat, és gratis. Me n’adono que tota la ciutat està coberta d’una fina pel·lícula negra, es tapen tots els forats i no es deixa respirar la terra.

Em va saber greu no fer fotografies del Passeig de Gràcia en aquell estat més natural. Des d’aquell dia, quan passejo m’agrada imaginar-me els carrers de terra.

Bé, ara estan fent obres a Marqués de Campo Sagrado, a veure si el pesco sense asfaltar.

Older posts

© 2017 Bizarre Bazar

Theme by Anders NorenUp ↑