Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Category: Records d’infantesa (page 1 of 2)

Per què no m’agrada Instagram

Els que em coneixeu sabeu que des que va aparèixer Instagram he estat molt crítica amb aquesta xarxa social (és una xarxa social? Flickr és una xarxa social?), i fa temps que vaig dient que us explicaré el per què. Doncs allà va:

Com ja vaig dir un dia, per mi Instagram és a la fotografia el que el glutamat monosòdic a la gastronomia. Anar un dia a menjar a un xino no fa mal, però preservar la nostra memòria amb filtres de colors em sembla una bestiesa.

A nivell personal no vaig voler obrir-me un compte, continuo fidel al meu Flickr. Però com que cal estar a tot arreu, li vaig obrir un compte a la Rosita (la nostra gata), on hi va penjant totes les fotos del seu dia a dia:

I allà van els motius pels quals no m’agrada.

1. Els filtres

Retocar una foto en Photoshop per corregir-la o millorar-la em sembla fantàstic. Fins i tot per fer algun efecte (millor si és amb gràcia). Espatllar una foto amb filtres prefabricats em sembla una pena. OJU! Que estic parlant de les fotos del dia a dia, dels records que voldrem veure d’aquí a 20 anys, no de les fotos que fem com a divertimento o com a pur experiment fotogràfic.

I és que molts d’aquests filtres tenen un component nostàlgic: la majoria de nosaltres tenim les fotos de quan érem petits descolorides, esgrogueïdes, esvaïdes… els nostres records s’han tenyit per una mancança de caire tècnic.

Ara, en canvi, que podem conservar per sempre més les fotos tal i com les ha registrades la càmera (una altra cosa és com interpreta cada càmera el que té davant, però ara no ve al cas), les deteriorem a propòsit perquè ens remetin a allò que les imperfeccions d’una tècnica aliena ens han proporcionat.

Quan d’aquí 20 anys recuperem aquestes fotos voldrem fer un undo, recordar el màxim fidelment com era aquell moment, quins colors tenia, veure allò que estava al voltant i que hem desenfocat o enfosquit. No sé com es prendran aquests filtres les generacions que vénen darrere i si perpetuarem la idea que els records necessàriament han de quedar distorsionats.

I és que jo també tenia els meus records ataronjats fins que em vaig comprar un escàner de negatius. Totes aquelles fotos de quan era petita es van actualitzar 😀

Al passeig de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

Al passeig de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

Al passeig de Palamós, versió amb negatiu escanejat

Al passeig de Palamós, versió amb negatiu escanejat

A la platja de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

A la platja de Palamós, versió instagramejada pel pas del temps

A la platja de Palamós, versió amb negatiu escanejat

A la platja de Palamós, versió amb negatiu escanejat

 

Bé, en tot cas, espero que tingueu prou seny i deseu una còpia de les fotos originals amb la mateixa cura amb la que escolliu els filtres amb que acoloriu les que pengeu a Instagram.

2. Temes tècnics

Quan penjo una foto Flickr en bona part ho faig amb la voluntat d’arxiu. Que pot desaparèixer Flickr? Sí, és clar. Però com diu el meu pare: mai posis tots els ous al mateix cistell. Les tinc a Flickr seleccionades, al disc dur de l’ordinador, un disc dur extern. I quan ens posin d’una punyetera vegada la fibra òptica també les tindré a l’Amazon Web Services.

Doncs bé, si pengeu les fotos a Instagram pensant que si passés qualsevol cosa les podríeu recuperar heu de saber que, a banda dels filtres, les esteu penjant a la friolera de 640×640 pixels, i si les voleu imprimir amb una certa decència us donarà per fer un segell.

Per no parlar del format! Per què sempre quadrat? Perquè es veu millor al mòbil? Perquè hi encaixa? Cada vegada que la Rosita es fa una foto per penjar a Instagram he de fer tres o quatre passes enrere, si l’enquadro al moment de fer la foto el retall obligatori moltes vegades es fa inviable. Penseu en la diferència de veure una foto i tenir la llibertat d’enquadrar-la i editar-la posteriorment com vulguem a tenir l’obligatorietat de pensar en un format quadrat quan la càmera per defecte ens n’ofereix un altre. Buf, quin esforç mental!

3. L’ego

D’aplicacions pel mòbil que ens permeten editar fotografies, aplicar-hi filtres i fer les mil-i-una marranades n’hi ha milers. Però només n’hi ha una que, a més, ens engreixi l’ego. I aquesta aplicació és Instagram.

Com que l’Instagram durant una bona temporada només estava disponible per iPhone (aquí gastem Android de tota la vida) els usuaris de la poma ens duien molt d’avantatge quan va aparèixer per Android. Evidentment el primer dia que va sortir ens la vam instal·lar (bé, se la va instal·lar la Rosita) i vam començar a penjar-hi fotos.

Però el “clic” el vam fer un dia que un usuari d’iPhone gens geek ens va explicar per què li agradava tant: la gent em posa cors, ens va dir. Ens vam mirar amb cara d’estranyats i de seguida vam entendre que els seus cors eren els nostres likes.

I és que un altre factor que fa que la gent miri compulsivament l’Instagram és comprovar quants cors té cada foto. Les fotos ja no es fan perquè allò que tenim al davant ens sorprèn. Hem incorporat un mecanisme que valora abans de fer la foto les possibilitats que aconsegueixi molts likes. Estic convençuda que moltes fotos es deixen de fer perquè pensem no agradaran als nostres seguidors. Ens hem convertit en uns caçadors de cors: sabem quina foto de les que hem fet té el rècord, i repartim cors a tort i a dret esperant el retorn. A mi, que m’ho miro des de fora, em resulta ben curiós.

A banda del valor cor, un altre dia de l’era pre-Android, una amiga ens ensenya el seu compte d’Instagram. I ens explica que hi posa molts hashtags perquè així arriba a més gent. Això em sembla bé, és clar, les folksonomies són un dels grans progressos que ens va dur la web 2.0. Però cal posar 30 hashtags superflus (l’altre dia algú ens va dir aquest límit perquè ho havia experimentat en sus propias carnes), perquè sí, perquè més gent veurà la foto? Fer copia-pega d’un llistat infinit i enganxar-lo igual a la foto del teu gat (afegint el #catsofinstagram, que d’això la Rosita se n’oblida sovint) i al teu cap de setmana als Pirineus? Aquesta voracitat amb els hashtags és un altre comportament que em deixa perplexa i que no acabo d’entendre.

Conclusions

Bé, amb aquest post no volia fer enfadar ningú. Només escriure allò que sempre dic: ui, d’això n’he de fer un post.  Ja sé que molts sou fanàtics d’Instagram i que el continuareu fent servir, que hi teniu la família allà, que hi heu creat una de les vostres xarxes socials.

Però el que sí que m’agradaria és que no us deixeu empresonar per les restriccions d’Instagram, que es poden fer moltes fotos i que no han de ser quadrades perquè ens ho exigeix una determinada eina. Que hi ha vida més enllà.

Jo, personalment, continuaré de community manager de la Rosita. Per la resta, em podeu trobar a Flickr 🙂

 

Excursió a Can Devesa

Avui els Reis ens han dut un dia fantàstic per fer una excursioneta.

Com que ja tenim força vist el sector dipòsit, ermites i poblats ibèrics avui hem decidir atacar una àrea que està ben a prop de les altres però per la que mai ens hi havíem deixat caure, intentant passar per camins nous. I ha estat una excursió maca-maca-maca, com diria el meu pare.

La zona a investigar era la que està marcada en un dels mapes de rutes de Badalona (que tan amablement ens va donar en @rogermelcior) i que passa per les fonts de Can Devesa, Ca l’Artillé i la de Can Mora (cal dir que només hem localitzat l’última).

Per començar, hem pujat riera amunt i hem girat cap a Sant Jeroni però allà mateix hi ha una bifurcació ens ens indica el front marítim (que encara rumio quina drecera hi ha des d’allà per anar a mar!) i com que la direcció era la bona hi hem fet via. Després de perdre’ns una mica hem agafat un caminet al costat d’una tanca que semblava que no duia enlloc, però de seguida hem comprovat que estava ben marcat, i que hi havia les restes del que deuria ser l’entrada a una senyora finca. Nosaltres hem seguit pel caminet que passava just pel costat de l’entrada,  i que transita per unes zones boscoses força tupides. Molt maco.

Finalment hem anat a parar a un dels camins que es desvien del recorregut a Sant Jeroni, i ja hem enfilat cap amunt. És una bona alternativa, sobretot a l’estiu si ens volem estalviar una estona de sol.

20130106_excursio_can_devesa_002
Ben curiós aquest arbre/portal

Doncs bé, d’aquí cap amunt fins a la Vallençana, que aquí sí que ja hi hem estat vàries vegades, una urbanització que està al mig del no-res, però que té unes vistes espectaculars. El que no havíem fet mai abans és atravessar-la, són ben peculiars les giragonses dels camins que fan joc amb l’anarquia de moltes de les construccions que hi ha.

20130106_excursio_can_devesa_004
Les vistes des de La Vallençana

Doncs bé, després d’arribar a un altre lloc que no anava enlloc (us ho dic per si mireu el recorregut al mapa) hem trobat un camí que s’endinsa per un bosc ben maco, avui força humit i en el que hi hem localitzat unes quantes alzines sureres.

Com que un dels objectius era intentar arribar a Can Devesa ens hem desviat en aquella direcció. Tot d’una hem aparegut al pàrking de Ca l’Artillé, un altre restaurant de la contrada. Pocs metres més endavant necessàriament passant per la carretera per salvar un torrent ja he reconegut les tines que donen la benvinguda a Can Devesa.

Can Devesa

Arribar allà i veure la tina amb el senyor que mata un conill de cap per avall ha estat com fer un viatge en el temps 30 anys enrere, continua allà! I tal qual.

20130106_excursio_can_devesa_010
El senyor que mata el conill (que ara me n’adono que no es veu!)

Hem continuat baixant i gairebé la majoria d’elements continuaven allà. El que abans era el paraíso de las maravillas ara s’ha convertit en un més comercial calçotades, però per sort no ho han pogut esborrar de tot arreu.

20130106_excursio_can_devesa_011
Un palimpsest: encara que ho intentin esborrar, encara s’intueix que aquest lloc és el paraíso de las maravillas

L’aire decadent, d’un lloc on no ha passat el temps, m’ha fet recordar la infinitat de vegades que hi havia anat, quants records!

20130106_excursio_can_devesa_013

20130106_excursio_can_devesa_012

Allà van celebrar el convit els meus pares quan es van casar (jo no hi era, és clar!), i molts d’altres als que sí que hi vaig anar però que ja no recordo. També era el lloc dels dinars familiars i, sobretot, on anàvem a comprar el pollastre a l’ast amb el meu pare.

Me’n recordo que agafàvem el cotxe i pujàvem fins allà. Passàvem al despatx del jefe, pagàvem, i ens feia un ticket pel pollastre, que l’anàvem a recollir directament a la cuina. Els pollastres estaven fora donant voltes, i si calia esperar baixàvem als gronxadors que hi havia, uf!

Un cop ens havíem apoderat del pollastre, tornàvem al cotxe i el meu pare en treia una ala per ell i una per mi, i baixàvem els dos fins a casa crupint-nos-la. De fet, cada vegada que menjo pollastre a l’ast penso que aleshores el meu pare deia que es menjava l’os de l’ala, i jo no volia ser menys i també el rosegava (suposo que era el de la punteta, ben torradet).

Allà també hi havia unes figures ben peculiars, no sé si totes continuen allà però almenys la del pastor amb les vaques continua a l’entrada de l’aparcament.

20130106_excursio_can_devesa_015
El pastor amb el ramat, conservat des de temps immemorials

El que no he sabut trobar (i sospito que ha passat a una construcció més moderna) és la casa de l’Abeja Maya. Bé, així és com li deia jo.  Sempre que hi anàvem el que més m’atreia era aquesta caseta on la meva mare m’havia dit que hi vivia l’Abeja Maya. Jo me la mirava amb molta atenció a veure si sortia per la porteta…

can_devesa02
Quan era petita amb la casa de l’Abeja Maya.

Avui o no l’he sabuda trobar o resulta que era la caseta de la corrent, i actualment en el seu lloc hi ha una construcció on dubto molt que hi vulgui viure l’Abeja Maya.

I com a últim record, el dia de la gran nevada del 1985. El 13 de gener, concretament, el meu tiet ens va agafar als meus cosins i a mi i ens va dur allà a jugar amb la neu. Aquella sí que va ser una excursió xula! 😀

19850113_nevada_badalona
19850113_nevada_bdn_002
Jugant amb la neu amb els meus cosins el 13/1/1985

Un cop feta la vista pels voltants i comprovar que (per bé o per mal) tot continua al seu lloc tal i com era, hem girat cua i hem continuat l’excursió.

La Font de Can Mora

La tornada també una estat un pèl caòtica perquè ens hem tornat a endinsar pel camí del darrere de Ca l’Artillé però només sabíem la direcció que havíem d’agafar, no hi havia cap camí clar marcat. Doncs bé, com que el bosc no era gaire espès hem anat seguint més o menys en la direcció que necessitavem fins que, patapam! hem topat mig per casualitat amb la Font de Can Mora.

20130106_excursio_can_devesa_033
La font de Can Mora, Badalona

El cert és que està bastant deixada de la mà de déu, no té cap mena d’encant i almenys avui no en rajava aigua. L’hem detectat tan ràpid perquè una pilona de l’Ajuntament ho indica, si no, potser passem de llarg i tot.

20130106_excursio_can_devesa_032
Si no fos per la pilona potser la passem de llarg

I un cop feta la visita a la font amb més pena que glòria, hem tornat cap a la Vallençana, que ara sí, queda molt a prop i amb un camí bastant més clar.

L’última sorpresa del dia ha estat arribar a un petit turonet amb uns pins des d’on hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars sobre tot el Barcelonès i el Vallès, quin gran lloc per posar-hi un caché! 😀

Boniques vistes (i2)
Panorama sobre el Barcelonès i el Vallès Oriental
Boniques vistes (1)
La vista sobre el Barcelonès i el turonet amb l’ermita de Sant Onofre

I ja xino-xano cap a casa, passant per una tomba d’alguna bèstia estimada… O_o

20130106_excursio_can_devesa_038
RIP

Aquí teniu el mapa del recorregut que hem fet (alguns trossos ja es nota que hem reculat)

Mostra Badalona, Vallensana, Can Devesa, Font De Can Mora 06/01/2013 10:41 en un mapa més gran

Sabons Avon

L’altre dia remenant els armaris me’n vaig adonar que segurament la dèria amb els sabons de pastilla em ve de petita.

I és que a banda de dutxar-me amb sabó de pastilla des de fa molts anys, quan vaig de vacances em firo de sabons locals, els normals dels súpers, i així cada vegada que em dutxo me’n recordo del lloc on vaig estar.

Doncs bé, quan era petita-petita, la senyora Elena em regalava sovint sabons Avon amb tota mena de formes: ossets, mandarines, maduixes…

20111022_sabons_avon_040

Anàvem a casa una senyora del carrer Ribas i Perdigó, que ens donava la mercancia. I suposo que a banda de desar-los amb la devoció que es mereixen també hi deuria jugar: alguns estan destrossats.

Avui els he fet fotos per tenir-los sempre a mà 🙂

20111022_sabons_avon_075

La resta estan al Flickr

Les meves bicis

Avui he recuperat la meva bici de tota la vida, la mountain bike (quan la vaig comprar és el que es duia…). I després d’uns quants anys de fer servir la bici plegable (que no ens enganyem: no és el mateix) he recordat altra vegada com m’agrada anar en bici! 🙂

I he pensat en com de feliç m’han fet les bicis que he tingut des de que era petita. Tot seguit un record per cadascuna d’elles.

La Rabasa Derbi verda

La meva germana amb la meva bici verda

Va ser la primera bici de debò que vaig tenir. Suposo que era heretada dels meus cosins, una cosa que em feia sentir la mar d’orgullosa. Bàsicament anava amunt i avall de la Rambla cada vespre d’estiu, mentre els meus pares seien en un banc a menjar-se les patates fregides que havien comprat pel camí, a can Morales, és clar.

De tant en tant, coincidíem amb els meus cosins i tiets, i va ser un d’aquests dies (que recordo com si fos ara) que no sé d’on el meu tiet va treure una clau anglesa i em va treure les rodetes!

I allò típic: jo espantada i ell que ja t’aguanto, ja et segueixo… que em va deixar anar i anava jo sola sense rodetes, quina sensació de llibertat! Què gran que era! 🙂

Quan aquesta bici ja s’havia fet petita per mi i per ma germana i em van comprar la meva estupenda BH rosa, la meva mare la va donar aquell mateix dia a un gitanet que casualment va passar pel carrer. Mig contenta mig resignada, vaig veure com s’allunyava més content que unes pasqües amb la que havia estat la meva primera gran bici.

La BH rosa

La meva bici rosa

I com tota nena (o gairebé), vaig tenir la meva etapa rosa… Vam anar a una botiga de bicis de Francesc Layret, a prop de l’Ajuntament, i allà estava: la BH rosa, tan maca i tan formosa. I no només la vaig voler rosa sinó que amb seient blanc. I novament Rambla amunt Rambla avall amb alguna proesa puntual: un dia vam anar amb els meus pares i uns amics fins a Montgat! Va ser tota una aventura de la que fins i tot hi ha fotos del grup amb actitud triomfal… wow!

Quan ja era una mica més grandeta continuava amb la bici rosa, i van començar les anades diumenge sí diumenge també a voltar amb la Cristina per Montgat, Tiana i rodalies. Realment tenia mèrit anar amb aquell trasto fins a Tiana, però per nosaltres anar en bici era allò.

Recordo les mans gelades a l’hivern i les pujades empenyent la bici treient el fetge per la boca: calia molta moral!

No sé què se’n va fer d’aquella bici, suposo que la meva mare la va donar, però no sé ni quan ni a qui.

La mountain bike

Pels camins de Palamós amb la mountain bike

Un any per pasqua, el meu avi que era el padrí del meu cosí i meu ens va regalar una mountain bike a cada un, els dos encantadíssims! 🙂

Vam anar al Sánchez de Francesc Layret i vam escollir les nostres flamants bicis: en blau, vermell i blanc per a ell i la meva marró metal·litzat, fúcsia i taronja fluorescent.

Per sort, a la Cristina poc després també li van comprar la seva mountain bike, perquè vam continuar anant a Montgat, Tiana i rodalies diumenge sí i diumenge també.

A les sortides dominicals s’hi van sumar l’anada dia sí dia també (ens mereixeríem un premi a la regularitat) a la platja de Montgat a l’estiu, primer des de Badalona i, quan m’hi vaig traslladar, des de Sant Adrià.

Fins i tot ens l’enduíem a les vacances a Palamós per fer excursions amb el meu pare pels camins de terra que sovint ens duien fins a Calella i Llafranch, quins grans estius!

I quan estudiava disseny va ser la meva companya quan fotografiava la zona de fàbriques abandonades del front marítim de Badalona, sempre pensant que si sortia algú que em volgués fer mal jo sortiria corrents amb la meva bici, hehe, què valenta era!

I tot això fins que me’n vaig anar a viure a Barcelona, que va ser quan el meu lleure associat a la bici pràcticament es va acabar.

La bici plegable

I és que a Barcelona no vaig descobrir fins força temps després de començar-hi a viure que darrera la porteta que posava “cuidado gas” hi havia un quartet on es podia deixar la bici!

Però com que m’estimava tant la meva bici, no vaig voler dur-la perquè quan anés a treballar l’hauria de deixar al carrer, amb el perill que això comportava.

Per sort o per desgràcia, es van posar de moda de les plegables: què millor que una bici plegable que la podia pujar al despatx de la universitat.

I així va ser com vaig comprar (de fet me la va regalar la meva mare pel meu aniversari) la Dahon blava que ha estat la meva bici oficial de Barcelona i durant aquests tres anys que porto altra vegada a Badalona.

Fins avui.

I és que la setmana passada, cansada de veure la mountain bike abandonada i acumulant pols a casa el meu pare vaig decidir ressucitar-la. Li vaig inflar les rodes i la vaig dur a rentar-la a la gasolinera. Ha quedat com nova.

I aquest matí l’he anada a buscar i he recuperat moltes de les sensacions de fa molts i molts anys! Estic contenta! 🙂

La meva bici recuperada!

Floïd Blue i el regalar per regalar

No sé si és perquè m’estic fent gran, perquè cada vegada tinc més consciència ecològica, o perquè quan necessito alguna cosa me la puc abastir sola, que últimament no tinc tanta ànsia per rebre regals. Quan em demanen què vull pel sant i aniversari (els compleixo junts) o per Reis sovint no se m’acut res, dic que ja tinc de tot i que no necessito gran cosa.

El problema és que també em passa a l’inrevés: per sort, als del meu entorn tampoc els falta de res i em costa molt trobar regals que els puguin ser útils, que de debò els puguin fer il·lusió. En l’àmbit familiar delego aquesta tasca en la meva germana que sempre té mil idees per regalar.

Arran de les reflexions d’aquests dies m’ha vingut al cap el cas del meu avi Miquel, l’avi de Sant Adrià.

Cada any pel seu aniversari la meva mare li comprava una ampolla de Floïd Blue, la de tamany familiar. Potser no només era per l’aniversari, potser també li’n duien una els reis.

El cas és que, després d’anys i panys de regalar Floïd Blue, un dia el meu pare ens va dur a la cuina de casa l’avi i va obrir un armari: la nostra sorpresa va ser que era ple d’ampolles de Floïd Blue per estrenar.

El Basilio, la Rosita i la mixeta de Palamós

Fa temps que estic intentant escanejar els negatius de quan era petita i, en general, tots els que cauen a les meves mans.

Avui he estat fent endreça i ha reaparegut la caixa de negatius a mig escanejar, Polaroids i tota mena de records. Els deso en caixes i de tant en tant me’ls miro, suposo que com tothom.

I m’he tornat a mirar les fotos escanejades i he descobert el primer intent frustrat de tenir un gat: la mixeta (o mixet, però diria que era mixeta) dels pagesos de Palamós. Aquell estiu me’n vaig enamorar i me la volia endur a casa. Els pagesos, però, no ens la van voler donar (ara dubto si van ser els meus pares, ja teníem un gos…).

000_anna0163

000_anna0165
La mixeta de Palamós

Doncs bé, avui he tornat a veure la mixeta i era del mateix estil que el Basilio i la Rosita. Suposo que en part per això em donen tan bon rotllo 🙂

20090901_basilio_rosita_044
La Rosita

20090901_basilio_rosita_038
El Basilio

Endreçar

Avui he anat a casa el meu pare a “endreçar”.

Endreçar vol dir anar obrint caixes i caixes de coses oblidades i classificar-les: això és meu, això és de la Núria, això es pot llençar. I tornar-ho a posar altra vegada en caixes fins que d’aquí X anys ho tornem a endreçar…

Doncs bé, avui de les caixes han sortit els àlbums del cole. Poca cosa més he endreçat: me’ls he mirat tots fil per randa!

He xalat com mai però no me’n recordava pràcticament de res… sí que podia reconèixer si la lletra era meva o de la meva germana, però de tot el que veia poca sensació de pertanyença em quedava.

20090807_albums_cole_050

20090807_albums_cole_044

L’únic que he recordat com si fos ahir han estat els dibuixos que feiem a l’assignatura de religió: venia el mossèn i cada setmana feia un dibuix a la pissarra que nosaltres copiàvem amb delit.

20090807_albums_cole_026

I els dibuixos del Domund: el mossèn ens donava uns dibuixos fotocopiats que pintàvem amb tota la nostra perícia per optar al premi… d’una revisteta sobre les missions!!!

20090807_albums_cole_017

I una cosa que m’ha sorprès és que un dels meus motius recurrents era en Pacman… n’he trobat uns quants i a àlbums diferents!!! Realment els videojocs (o com se’n diguessin aleshores) em van marcar…

20090807_albums_cole_003

20090807_albums_cole_023

20090807_albums_cole_085

Ai, quins records…

Per si ho voleu xafardejar, he fet fotos d’alguns dels meus grans dibuixos (sincerament, em pensava que dibuixava millor…)

El meu àlbum de Don Quijote

Aquests mesos han estat de caos total: buidar un pis ple de trastos implica reconfigurar tota una casa de per sí plena de trastos. I gràcies a aquest rebombori he trobat un munt de coses que ni imaginava que conservava.

20080813_quijote_008b

I, entre elles, els meus àlbums de Don Quijote de la Mancha, aquells que donava la Danone.

I recordo perfectament quan em donaven els cromos a Can Corbera encara que no compressim iogurts (en aquella època això dels iogurts no era tan massiu… i no recordo menjar-ne gaire sovint).

20080813_quijote_006b

I també recordo com si fos ara quan m’asseia al terra, obria els sobres i enganxava els cromos (amb pega, que ara tots són adhesius!). El que em fa gràcia és que em trencava el cap buscant els cromos repetits per enganxar-los junts, suposo que no tenia gaire clar el concepte.

20080813_quijote_003b

20080813_quijote_004b

A l’estació de França

Últimament venir a Badalona és millor que mai.

Surto de casa i agafo el Bicing que m’han posat a la cantonada, vaig xino-xano a l’estació de França i deixo la bici just davant.

Entro a l’estació i els trens semblen més macos, tots allà ben posadets, en un espai preciós.

Gairebé sempre ja hi ha el meu allà esperant. Ara tots els trens són “de blanes” (és a dir, dobles) i m’acosto fins als vagons del principi. Normalment no hi ha ningú més. M’assec i llegeixo fins que arriba hora de marxar, sona el xiulet i les portes es tanquen.

I és que m’encanta l’estació de França! Per mi, els trens de la costa ja poden sempre anar a parar allà, com quan era petita i anar a Barcelona era tota una aventura!

Herència tipogràfica

letrayon

Una de les coses que, inconscientment, em va deixar el meu avi va ser la seva col·lecció de letrayons i letrasets, entre moltes altres rampoines amb les que feia els cartells de la botiga.

Quan van endreçar el seu despatx em vaig assegurar que tot aquest material seria per mi. I, evidentment, ningú m’ho va discutir.

Ahir, després d’uns anys custodiant el tresor, vaig decidir-me a endreçar-lo.

Vaig començar per la caixa plena de Letrayón, plena de pols, amb l’adhesiu de les lletres enganxifós després de tants anys de premsada. Mentre separava els fulls enganxats me’n vaig adonar que havien passat coses curioses, allà.

Letrayon

Letrayon

Letrayon

Letrayon

No hi havia gran varietat de tipografies: va guanyar per golejada la típica psicodèlica que encara podem trobar als comerços que han resistit des d’aleshores (casualment ahir vaig anar a una llibreria d’aquí al barri i tenien reclams en aquesta lletra), i en segon lloc va quedar el que jo conec com a Clarendon i els paquets posava Bética…

A banda d’aquestes dues, vaig enlluernar-me amb les taronja fluorescent, que feien mal als ulls de debò. D’aquí uns dies la bici del Dani lluirà el 99actions.org en taronja fosforito!

Older posts

© 2017 Bizarre Bazar

Theme by Anders NorenUp ↑