I és que a banda de dutxar-me amb sabó de pastilla des de fa molts anys, quan vaig de vacances em firo de sabons locals, els normals dels súpers, i així cada vegada que em dutxo me’n recordo del lloc on vaig estar.

Doncs bé, quan era petita-petita, la senyora Elena em regalava sovint sabons Avon amb tota mena de formes: ossets, mandarines, maduixes…

Anàvem a casa una senyora del carrer Ribas i Perdigó, que ens donava la mercancia. I suposo que a banda de desar-los amb la devoció que es mereixen també hi deuria jugar: alguns estan destrossats.

Avui els he fet fotos per tenir-los sempre a mà

La resta estan al Flickr

I he pensat en com de feliç m’han fet les bicis que he tingut des de que era petita. Tot seguit un record per cadascuna d’elles.

La Rabasa Derbi verda

La meva germana amb la meva bici verda

Va ser la primera bici de debò que vaig tenir. Suposo que era heretada dels meus cosins, una cosa que em feia sentir la mar d’orgullosa. Bàsicament anava amunt i avall de la Rambla cada vespre d’estiu, mentre els meus pares seien en un banc a menjar-se les patates fregides que havien comprat pel camí, a can Morales, és clar.

De tant en tant, coincidíem amb els meus cosins i tiets, i va ser un d’aquests dies (que recordo com si fos ara) que no sé d’on el meu tiet va treure una clau anglesa i em va treure les rodetes!

I allò típic: jo espantada i ell que ja t’aguanto, ja et segueixo… que em va deixar anar i anava jo sola sense rodetes, quina sensació de llibertat! Què gran que era!

Quan aquesta bici ja s’havia fet petita per mi i per ma germana i em van comprar la meva estupenda BH rosa, la meva mare la va donar aquell mateix dia a un gitanet que casualment va passar pel carrer. Mig contenta mig resignada, vaig veure com s’allunyava més content que unes pasqües amb la que havia estat la meva primera gran bici.

La BH rosa

La meva bici rosa

I com tota nena (o gairebé), vaig tenir la meva etapa rosa… Vam anar a una botiga de bicis de Francesc Layret, a prop de l’Ajuntament, i allà estava: la BH rosa, tan maca i tan formosa. I no només la vaig voler rosa sinó que amb seient blanc. I novament Rambla amunt Rambla avall amb alguna proesa puntual: un dia vam anar amb els meus pares i uns amics fins a Montgat! Va ser tota una aventura de la que fins i tot hi ha fotos del grup amb actitud triomfal… wow!

Quan ja era una mica més grandeta continuava amb la bici rosa, i van començar les anades diumenge sí diumenge també a voltar amb la Cristina per Montgat, Tiana i rodalies. Realment tenia mèrit anar amb aquell trasto fins a Tiana, però per nosaltres anar en bici era allò.

Recordo les mans gelades a l’hivern i les pujades empenyent la bici treient el fetge per la boca: calia molta moral!

No sé què se’n va fer d’aquella bici, suposo que la meva mare la va donar, però no sé ni quan ni a qui.

La mountain bike

Pels camins de Palamós amb la mountain bike

Un any per pasqua, el meu avi que era el padrí del meu cosí i meu ens va regalar una mountain bike a cada un, els dos encantadíssims!

Vam anar al Sánchez de Francesc Layret i vam escollir les nostres flamants bicis: en blau, vermell i blanc per a ell i la meva marró metal·litzat, fúcsia i taronja fluorescent.

Per sort, a la Cristina poc després també li van comprar la seva mountain bike, perquè vam continuar anant a Montgat, Tiana i rodalies diumenge sí i diumenge també.

A les sortides dominicals s’hi van sumar l’anada dia sí dia també (ens mereixeríem un premi a la regularitat) a la platja de Montgat a l’estiu, primer des de Badalona i, quan m’hi vaig traslladar, des de Sant Adrià.

Fins i tot ens l’enduíem a les vacances a Palamós per fer excursions amb el meu pare pels camins de terra que sovint ens duien fins a Calella i Llafranch, quins grans estius!

I quan estudiava disseny va ser la meva companya quan fotografiava la zona de fàbriques abandonades del front marítim de Badalona, sempre pensant que si sortia algú que em volgués fer mal jo sortiria corrents amb la meva bici, hehe, què valenta era!

I tot això fins que me’n vaig anar a viure a Barcelona, que va ser quan el meu lleure associat a la bici pràcticament es va acabar.

La bici plegable

I és que a Barcelona no vaig descobrir fins força temps després de començar-hi a viure que darrera la porteta que posava “cuidado gas” hi havia un quartet on es podia deixar la bici!

Però com que m’estimava tant la meva bici, no vaig voler dur-la perquè quan anés a treballar l’hauria de deixar al carrer, amb el perill que això comportava.

Per sort o per desgràcia, es van posar de moda de les plegables: què millor que una bici plegable que la podia pujar al despatx de la universitat.

I així va ser com vaig comprar (de fet me la va regalar la meva mare pel meu aniversari) la Dahon blava que ha estat la meva bici oficial de Barcelona i durant aquests tres anys que porto altra vegada a Badalona.

Fins avui.

I és que la setmana passada, cansada de veure la mountain bike abandonada i acumulant pols a casa el meu pare vaig decidir ressucitar-la. Li vaig inflar les rodes i la vaig dur a rentar-la a la gasolinera. Ha quedat com nova.

I aquest matí l’he anada a buscar i he recuperat moltes de les sensacions de fa molts i molts anys! Estic contenta!

La meva bici recuperada!

El problema és que també em passa a l’inrevés: per sort, als del meu entorn tampoc els falta de res i em costa molt trobar regals que els puguin ser útils, que de debò els puguin fer il·lusió. En l’àmbit familiar delego aquesta tasca en la meva germana que sempre té mil idees per regalar.

Arran de les reflexions d’aquests dies m’ha vingut al cap el cas del meu avi Miquel, l’avi de Sant Adrià.

Cada any pel seu aniversari la meva mare li comprava una ampolla de Floïd Blue, la de tamany familiar. Potser no només era per l’aniversari, potser també li’n duien una els reis.

El cas és que, després d’anys i panys de regalar Floïd Blue, un dia el meu pare ens va dur a la cuina de casa l’avi i va obrir un armari: la nostra sorpresa va ser que era ple d’ampolles de Floïd Blue per estrenar.

Avui he estat fent endreça i ha reaparegut la caixa de negatius a mig escanejar, Polaroids i tota mena de records. Els deso en caixes i de tant en tant me’ls miro, suposo que com tothom.

I m’he tornat a mirar les fotos escanejades i he descobert el primer intent frustrat de tenir un gat: la mixeta (o mixet, però diria que era mixeta) dels pagesos de Palamós. Aquell estiu me’n vaig enamorar i me la volia endur a casa. Els pagesos, però, no ens la van voler donar (ara dubto si van ser els meus pares, ja teníem un gos…).

La mixeta de Palamós

Doncs bé, avui he tornat a veure la mixeta i era del mateix estil que el Basilio i la Rosita. Suposo que en part per això em donen tan bon rotllo

La Rosita

El Basilio

Endreçar vol dir anar obrint caixes i caixes de coses oblidades i classificar-les: això és meu, això és de la Núria, això es pot llençar. I tornar-ho a posar altra vegada en caixes fins que d’aquí X anys ho tornem a endreçar…

Doncs bé, avui de les caixes han sortit els àlbums del cole. Poca cosa més he endreçat: me’ls he mirat tots fil per randa!

He xalat com mai però no me’n recordava pràcticament de res… sí que podia reconèixer si la lletra era meva o de la meva germana, però de tot el que veia poca sensació de pertanyença em quedava.

L’únic que he recordat com si fos ahir han estat els dibuixos que feiem a l’assignatura de religió: venia el mossèn i cada setmana feia un dibuix a la pissarra que nosaltres copiàvem amb delit.

I els dibuixos del Domund: el mossèn ens donava uns dibuixos fotocopiats que pintàvem amb tota la nostra perícia per optar al premi… d’una revisteta sobre les missions!!!

I una cosa que m’ha sorprès és que un dels meus motius recurrents era en Pacman… n’he trobat uns quants i a àlbums diferents!!! Realment els videojocs (o com se’n diguessin aleshores) em van marcar…

Ai, quins records…

Per si ho voleu xafardejar, he fet fotos d’alguns dels meus grans dibuixos (sincerament, em pensava que dibuixava millor…)

I, entre elles, els meus àlbums de Don Quijote de la Mancha, aquells que donava la Danone.

I recordo perfectament quan em donaven els cromos a Can Corbera encara que no compressim iogurts (en aquella època això dels iogurts no era tan massiu… i no recordo menjar-ne gaire sovint).

I també recordo com si fos ara quan m’asseia al terra, obria els sobres i enganxava els cromos (amb pega, que ara tots són adhesius!). El que em fa gràcia és que em trencava el cap buscant els cromos repetits per enganxar-los junts, suposo que no tenia gaire clar el concepte.

Surto de casa i agafo el Bicing que m’han posat a la cantonada, vaig xino-xano a l’estació de França i deixo la bici just davant.

Entro a l’estació i els trens semblen més macos, tots allà ben posadets, en un espai preciós.

Gairebé sempre ja hi ha el meu allà esperant. Ara tots els trens són “de blanes” (és a dir, dobles) i m’acosto fins als vagons del principi. Normalment no hi ha ningú més. M’assec i llegeixo fins que arriba hora de marxar, sona el xiulet i les portes es tanquen.

I és que m’encanta l’estació de França! Per mi, els trens de la costa ja poden sempre anar a parar allà, com quan era petita i anar a Barcelona era tota una aventura!

Una de les coses que, inconscientment, em va deixar el meu avi va ser la seva col·lecció de letrayons i letrasets, entre moltes altres rampoines amb les que feia els cartells de la botiga.

Quan van endreçar el seu despatx em vaig assegurar que tot aquest material seria per mi. I, evidentment, ningú m’ho va discutir.

Ahir, després d’uns anys custodiant el tresor, vaig decidir-me a endreçar-lo.

Vaig començar per la caixa plena de Letrayón, plena de pols, amb l’adhesiu de les lletres enganxifós després de tants anys de premsada. Mentre separava els fulls enganxats me’n vaig adonar que havien passat coses curioses, allà.

No hi havia gran varietat de tipografies: va guanyar per golejada la típica psicodèlica que encara podem trobar als comerços que han resistit des d’aleshores (casualment ahir vaig anar a una llibreria d’aquí al barri i tenien reclams en aquesta lletra), i en segon lloc va quedar el que jo conec com a Clarendon i els paquets posava Bética…

A banda d’aquestes dues, vaig enlluernar-me amb les taronja fluorescent, que feien mal als ulls de debò. D’aquí uns dies la bici del Dani lluirà el 99actions.org en taronja fosforito!

El cas és que algun d’aquests dilluns la meva mare em pujava a la cafeteria i menjàvem un bikini. Si anar al Corteinglés ja era una festa per mi, els dies de la cafeteria sobre la Plaça Catalunya eren lo más.

Doncs bé, calculo que fa més de vint anys que no hi anava. I l’altre dia vam quedar amb la Núria de Vic a la porta del Corteinglés… i vam dir, GOITA! (vigatà genuí) i si anem a la cafeteria d’aquí? I sí, sí, hi vam pujar amb els ascensors que maregen.

Impressionant el que hi vam trobar. A banda de que la decoració continua sent la mateixa que fa vint anys, cosa que ara fa directament cutre, el meu paradís s’ha convertit en una sucursal del club Sant Jordi. Estava força plena, i a totes les taules grups d’avis que hi deuen anar a passar la tarda. Alguns amb cafè amb llet, d’altres amb iogurts, iaies típiques amb xurros (ara he complementat el meu projecte de bars d’homes amb granges de iaies). Tot com fa vint anys, inclosos els comensals. Ara em sap greu no tenir-ne fotos.

Mai l’havia perdut, però feia temps que el tenia en una estanteria de casa el meu pare… gairebé ni el recordava!

Realment és un dels grans tresors de la meva infantesa