Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Category: Tòpics

Tradicions, rituals i rutines

Em considero una persona raonablement endreçada, sobretot si tenim en compte que el desordre extern em provoca sensació de caos intern, de manera que intento sempre que puc tenir-ho tot al seu lloc.

Això també em passa amb les activitats que faig: en el dia a dia, costa trobar l’equilibri entre rutina i ruptura. Una setmana amb una classe i una reunió ajuda a trencar la rutina, però quan aquests elements variables augmenten de seguida m’envaeix la sensació de ser una baldufa que va d’aquí cap allà.

Vés per on, sóc una persona de rutines, i en l’àmbit del lleure aquestes rutines nosaltres les anomenem tradicions, que queda millor.

Les nostres tradicions

I és que aquest post no va d’autoajuda encara que ho pugui semblar per com ha començat.

En realitat vol ser un recull de les nostres tradicions que algunes ja fa anys que duren, que ja són unes quantes i que aquests dies m’han fet reflexionar.

Viatges

I és que precisament aquest dimecres marxem al tradicional viatge a les Canàries, la tradició més recent però que l’any passat, que va ser el primer, ja vam decidir etiquetar-lo com a tradicional. I és que poder escapar unes dies (quatre o cinc, eh?!) de l’hivern per anar a un lloc on pots trobar caloreta no té preu.

L’excusa, a banda de la temperatura (que tampoc ho és tant perquè segons on vagis també et peles de fred) és fer el canvi de quadrimestre de classes i preparar-nos pel nou i per la nova edició del postgrau.

Però a banda d’aquesta jove tradició tenim altres viatges amb més solera.

I és que si algun dels nostres tradicionals viatges és rutinari és el tradicional viatge a Linz (Àustria). Des del 2007 només hem faltat a una cita de l’Ars Electronica festival, que normalment és a finals d’agost o principis de setembre, una bona escapada abans de tornar a la feina.

Com que de vol directe a Linz no n’hi ha (un any sí que vam agafar el Ryanair des de Girona, però ja l’han tret) aprofitem l’excusa per fer escala a alguna ciutat propera que tingui bona connexió en tren i un vol assequible.

La que més vegades ha estat afortunada amb les nostres escales és Munic, on jo hi faria escala sempre malgrat entenc que hi ha altres llocs per veure i que, de tant en tant, cal fer-li el salt. A Munic no ens deixem perdre la tradicional visita a la Höfbrauhaus que, mira, ens agrada i l’estada a l’Elephant hotel, que té un preu raonable i està al costat de l’estació, cosa que ens va molt bé.

Però on més rutines hem establert és a Linz. Aquest any només hi vam passar dues nits i no vam poder complir amb el nostre programa rutinari. Allà hi tenim les tradicionals cites anuals amb el nostre restaurant thai preferit, el lloc de sopes on a la noia li és més fàcil comunicar-se amb nosaltres en espanyol que en anglès, al kiosk de salsitxes, al Nordsee (aquest no és obligatori perquè a Munic i molts altres llocs també hi és i no deixa de ser un fast-food de peix) i, la que ja vam descartar fa temps perquè no donàvem l’abast: la pizzeria que és com tantes altres d’aquí.

Per no mencionar la tradicional visita a l’Ars Electronica Center, al Lentos, a l’OK… però bé, això ja forma part de la visita al festival.

Ah! I la que comença a ser tradicional assistència a la gala inaugural ara que ja sabem (com molts d’altres) que a última hora es poden pidolar les entrades dels convidats que finalment no hi assistiran, i que inclouen un sopar que no està gens malament.

Per tancar el capítol viatges tenim el tradicional viatge a Suècia. Doncs sí, cada estiu intentem marxar uns dies a Suècia, que s’hi està molt bé, fa bona temperatura i els dies són molt llargs, la gent és amable i els paisatges fantàstics. Aquesta tradició ve del 2006, i li hem estat fidel gairebé cada any, això sí: sense rutines de lloc, hem voltat força, amb la qual cosa de rutinari en té poc.

Altres tradicions

A més petita escala hem instaurat d’altres tradicions. Una de les que comença a estar ben arrelada és el tradicional dinar de Reis que fem a casa nostra, a Badalona des de fa tres o quatre anys. Donat que bona part de la família celebra més la nit de Nadal que els Reis, es va convertir en un bon forat a l’agenda en aquestes dates tan compromeses. No el fem el dia de Reis sinó el dissabte que cau més a prop, de manera que encara facilita més l’assistència.

També tenim la tradicional calçotada de Sant Adrià, aquesta amb dues edicions anuals: la de la família i la de les amistats tarragonines, que es programen en funció dels compromisos i la temporada de calçots.

I, finalment, una tradició que m’agrada especialment: la tradicional excursió de Cap d’Any. Tampoc és que tingui una llarga tradició, potser 3 anys, però li auguro molt futur. Com que no som gent de fer juerga fins a les tantes, el dia de Cap d’Any ens llevem com sempre cap a les 8 (una altra rutina que tenim, la de llevar-nos si fa no fa sempre a la mateixa hora) i anar a fer una excursioneta, no gaire lluny, per la Serralada de Marina, podent gaudir del silenci i la tranquil·litat que, si bé cada diumenge és la mateixa, el dia de Cap d’Any té un sentit especial.

 

Doncs bé, aquí està el resum de les nostres tradicions i alguna rutina, m’ha fet gràcia recollir-les. I us preguntareu… al títol hi posa rituals, on són? Doncs rituals és una paraula que li agrada dir al meu pare, tot el que implica repetició per ell és un ritual. Per citar-ne un, i que crec que encaixa pel punt supersticiós que té, tenim el nostre if Barça… then pizza! però que fa temps que no practiquem perquè moltes vegades ni tan sols ens assabentem de que està jugant, si és que no ho diuen enlloc!

Llistat de propòsits que no compliré el 2007

Un any més arriba el final d’any i l’hora de fer balanç… i un any més adonar-me de tot allò que no faré l’any vinent.

  • Cuinar més i millor, tenir la nevera plena i mirar receptes.
  • Treure el portàtil del menjador, no esmorzar ni dinar ni sopar davant de la pantalla.
  • Anar tres cops per setmana al gimnàs.
  • Anar més a museus, a cines, a inauguracions…
  • Apuntar-me a un curs de mitja, a un de joieria i a un de pintura.
  • Fer-me més mascarilles al cabell i anar més sovint a la perruqueria.
  • Aprendre francès.
  • No tenir el sofà ple de papers, i poder-hi seure
  • Canviar l’endoll de la meva habitació.

Com cada any, no faré el de sempre…

El que sí que espero del 2007 és tenir una casa meva-meva, ampliar la família amb una Naranjita pel Naranjito (i mandarinitos!) i tenir, per fi, Pimpampum SCP!

Llibres comuns

Sempre que vaig a casa d’algú, de manera instintiva, repasso els llibres de les estanteries. M’agrada conèixer els interessos de cada llar a través dels seus llibres.

I he pogut observar que n’hi ha uns quants que es repeteixen allà on vaig: són els llibres regalats per les caixes d’estalvi, i que és inevitable trobar-ne a pràcticament totes les llars catalanes.

Estic fent el llistat dels meus:

. No digas que fue un sueño
. Nuevo viaje a la Alcarria
. Generaciones
. La cartuja de Parma
. L’agulla daurada
. El quinto jinete
. El senyor de les mosques
. Catalans universals
. Records de Barcelona
. Herbes per a tot
. El fabuloso mundo de las aves y los peces
. El català és fàcil
. El museo marítimo de Barcelona
. Història de Catalunya en imatges (1888-1931)
. Imatges de la Catalunya autònoma
. La cultura contemporània a Catalunya
. Aprendre a conviure

… a aquests hi cal sumar un que no és de caixa, però també un clàssic de les llars catalanes: Cuinar és senzill.

Ulleres de sol i italians

Fa anys que realitzo un treball que camp que consisteix en acostar-me a les persones que duen ulleres de sol exageradament grans fins que aconsegueixo saber en quin idioma parlen.

La conclusió d’aquest estudi confirma la meva sospita: aquest tipus d’ulleres només queden bé als italians. Si veig venir algú a qui les ulleres li senten com un guant, indefectiblement parlarà italià. Si, pel contrari, semblen impostades, artificials, parlarà qualsevol altra llengua. Mai falla.

No crec que sigui una qüestió de la forma de la cara o d’algun tret físic particular, perquè d’italians n’hi ha de tot tipus i tampoc són tan diferents a nosaltres. Crec, en canvi, que és una qüestió d’actitud, de saber-les dur amb naturalitat, de carisma fins i tot. Per això els italians són com són i nosaltres fem el que podem. 🙂

Els avions i el suc de tomàquet

Una de les coses que sempre m’ha cridat l’atenció quan viatjo amb avió és el fenomem del suc de tomàquet.

Jo sempre que penso en un suc me l’imagino de fruita: taronja, préssec, pinya, poma… Sé que n’hi ha de tomàquet perquè l’he vist a les estanteries del supermercat, però mai se m’ha acudit tastar-lo ni mai he cregut que sigui un gust equiparable amb la resta. Per a mi, és una altra cosa.

Per això, em sorprèn l’èxit que té als avions. Sempre que l’hostessa pregunta què volem prendre, vàries persones del meu voltant demanen el misteriós suc de tomàquet. I l’hostessa respon amb tota naturalitat si el vol amb sal i pebre. I a mi em fascina.

No sé si és una tradició aèria o si realment el suc de tomàquet té tants adeptes. El que està clar és que la propera vegada que viatgi en avió, el provaré. Amb sal i pebre.

Les benzineres són cosa d’homes

Pocs llocs m’imagino tan masculins com una benzinera. Allà hi ha tot el que el mascle de debò pot necessitar: gasolina, accessoris pel cotxe, tabac, llenya, gel…

Són espais de trànsit, sense compromisos, amb una infraestructura mínima, aparentment provisional, altament funcionals i, sobretot, grisos. Em dóna la sensació que són espais creats per homes i per a homes-homes. No hi trobo rastres de sensibilitat femenina per enlloc. Però a les dones tampoc els apassiona el món del motor, d’entrada.

Els homes surten del cotxe com els cowboys que baixen del cavall, i caminen decidits cap a la mànega que empunyen com una pistola. Carreguen el vehicle de benzina i es dirigeixen a la caixa, obrint la porta amb la mateixa familiaritat amb que els forasters entren als saloons, que són tots iguals. Paguen la consumició i, per sort, marxen sense fer cap destrossa.

N’hi ha que s’hi recreen i carreguen municions per continuar amb la seva activitat més masculina: llenya i gel, foc i alcohol. Coses d’homes.

Potser és una generalització reduccionista però, mentre espero al cotxe que acabin de posar la benzina, em fa gràcia veure-ho des d’aquesta perspectiva.

Els carros dels supers

Mentre espero a la cua del super, m’agrada mirar el que duu la gent dels carros de davant. Normalment s’estableix una relació causa-efecte inequívoca: a grans trets, les persones més grasses van amb els carros plens fins dalt, carregats de pastisseria industrial i safates amb pollastres sencers. Els més prims no duen mai el carro tan ple, i sempre hi ha pasta, aigua i llet. Els joves, plats precuinats i amanides en bossa. A banda dels prototípics, hi ha variants amb moltíssims matisos, ara difícils de descriure.

Un dia, m’agradaria fotografiar les persones amb les seves compres, orgullosos amb allò que els fa ser com són.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén