I, com no, aquesta nova entrega torna a estar relacionada amb LA institució que diu representar els dissenyadors gràfics (jo he decidit que renego d’aquesta denominació malgrat el títol que tinc penjat a la paret, fa temps que només em considero i combrego amb la denominació de dissenyadora web), l’ADG-FAD. Per veure precedents podeu acudir al post sobre el web de Terminal B (que, oh, quina llàstima, ara ja és en HTML i no podreu apreciar el que hi explico).

La short list dels Laus 2012

Doncs bé, resulta que avui em llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, i tot esmorzant arribo a la short list dels premis Laus d’enguany [PDF] (un altre dia ja parlarem del tema: si fos pels dissenyadors tradicionals la web seria en PDF).

Evidentment, me’n vaig a la secció de web i m’interesso per com està el panorama. Veig que hi ha algunes (poques) empreses solvents (bé!) i d’altres dissenyadors que no em sonen com a especialistes en web. Me’n miro alguna a l’atzar per veure què han escollit com a premiable i, ai las!, quina ha estat la meva sorpresa al trobar en aquest ràpid tast dues webs fetes amb taules de la pitjor calanya (amb mides posades a cada td, amb divs inútils per dins, per fora, abans d’obrir l’HTML…) i una 100% Flash.

I m’he emprenyat.

I per què m’he emprenyat?

Doncs perquè estic molt-molt farta que qui jutja els projectes de web no sigui capaç de fer un simple “ver código fuente” i mínimament desxifrar (deixem-ho amb intuir) si allò compleix uns mínims de decència. No demano ja que validi (tots els premis quedarien deserts), però que almenys estigui al cas de que no li estan venent un producte caducat. Que sàpiga també que si una web està feta 100% en Flash tindrà una sèrie de problemes (greus). I que, simplement, aquelles pràctiques professionals ja s’han consensuat (i fa temps!!!) com a obsoletes.

I ara els dissenyadors tradicionals em direu: oh, però és que tu mires el codi, ells només es basen en l’aparença!

Doncs ni així! Si jutgem per l’aparença ens trobem també davant de projectes obsolets. Si els dissenyadors d’aquests webs tinguéssin les mínimes nocions del que permet avui en dia visualitzar un navegador (amb totes les limitacions que vulgueu però ja no tantes, no em vingueu amb aquestes monsergues) el disseny que haguessin plantejat seria molt diferent (i haguessin exigit un codi a l’alçada).

Què me’n dieu de la tipografia en web? Ja no hi ha excusa dissenyadors tradicionals! Tant temps queixant-vos de les limitacions de la tipografia en web… doncs au! ara ja teniu moltes i bones tipografies a la vostra disposició perquè ens embadaliu amb la vostra mestria tipogràfica. Alguna d’aquestes webs destacava per l’exquisit ús tipogràfic? Doncs no! Amb Arial (ho sento, les he vist en PC) i a córrer!

O alguna concessió a pensar més enllà de la pantalla per la qual dissenyo, ves que no hi hagi algú que miri la web des d’un mòbil, un iPad… alguna cosa diferent. Amb aquestes taules inamovibles és clar que ni ha passat per la ment del lúcid dissenyador que allò, algun dia, potser es podria adaptar a d’altres formats. I que les taules no li serviran per res. O que la seva fantàstica web en Flash no es veurà en tots aquests dispositius que tots ells tenen.

Conclusió

Doncs bé: el que està clar és que m’he enfadat. No tant perquè es facin les coses mal fetes, que això passa a tot arreu i tots cometem errors.

El que m’emprenya de debò és que LA institució reconegui amb premis webs que no passarien l’avaluació ni del més benèvol dels professors del primer curs de projectes web (per exemple, una servidora). Si es donen premis és per valorar la feina ben feta, perquè els qui s’hi dediquen s’hi puguin emmirallar, i en aquests casos està ben clar que no compleixen els mínims ni d’una banda (codi) ni de l’altra (context actual del disseny web).

Bé, ho deixo aquí. Espero que guanyin els projectes que s’ho mereixen. Si no, hauré d’escriure un altre post de l’emprenyamenta que m’agafarà!

Per cert, us deixo amb un article de l’Smashing Magazine que crec que ve al cas: Designer Myopia: How To Stop Designing For Ourselves

Sempre acostumem a anar a algun lloc de la costa de Badalona o el Maresme i comencem a pujar fins que s’acaba la civilització i després caminem com cabretes sense gaire ordre ni concert, que està força bé.

Però cercant alguna excursió que pogués ser interessant he descobert el web de les rutes pels parcs naturals de la Diputació de Barcelona. Està molt i molt bé perquè hi ha rutes interessants (la majoria de la Serralada de Marina ja les hem fetes sense saber-ho), però té la pega que només et pots decarregar un arxiu .gpx que no hi ha manera fàcil d’obrir-lo amb el mòbil o, per exemple, amb el Google Maps.

Després de molt barallar-m’hi, d’instal·lar Google Earth expressament, d’exportar el .gpx de mil maneres (de fet hem marxat gairebé a les 11 sense la ruta!) ara he descobert que es poden convertir a .kml des del web GPS visualizer de manera que després anant al Google Maps, als nostres mapes en creem un de nou, importem aquest arxiu… et voilà! El tenim per sempre que el necessitem.

Bé, doncs al que anava: avui hem fet una d’aquestes rutes, concretament una que segueix el SL-C96, un caminet molt fàcil, força ben senyalitzat que voreja Tiana i ens ofereix unes vistes fantàstiques del Barcelonès i el Maresme.

Hem sortit de Badalona amb la Tusa, nosaltres hem agafat la B30 però també aniria bé la B29, i hem baixat a la rotonda de Montgat on hi ha el parc del Tramvia. Hem anat xino-xano fins a Tiana i sense gaire esperances de poder fer la ruta, i per casualitat hem trobat un dels senyals que indica el camí. L’hem seguit fins que hem arribat a La Virreina on hi ha l’origen i el final de la B30 i una caseta on donen informació del parc, avui tancada. Per tant, un altre dia que volguem anar més al gra es pot sortir tranquil·lament de La Virreina que la B30 ens hi duu.

A partir d’aquest punt són 8 kilòmetres vorejant Tiana que passen ràpid: el camí és fàcil, està molt ben senyalitzat i les vistes són espectaculars. Per tant, anar fent-anar fent fins que hem arribat a l’ermita de l’Alegria de Tiana, gairebé al final del recorregut, tocant altra vegada la civilització. Allà hem fet una petita parada per buscar-hi el catxé, i després hem tornat fins al punt d’origen travessant Tiana.

A Tiana també s’hi pot agafar la B29, però essent festiu millor rematar la passejada i assegurar que tens dos Tuses que et duen a casa.

Aquí està el caminet que hem fet, l’origen i el final eren els mateixos, però he començat a gravar la ruta una mica tard…

Mostra Excursió Tiana en un mapa més gran

I, per si us interessa, aquest és el que després de tants patiments he aconseguit convertir del mapa de Diba.es

Mostra Diba.es SL-C 96 El Rocar. Descobrim l’entorn de Tiana en un mapa més gran

La propera excursió la farem per la Serralada Litoral, que tenim una T10 de 4 zones i l’hem de gastar abans de que caduqui!

No tinc cap dubte que la meva feina encaixa perfectament en l’àmbit de coneixement del disseny web tal i com s’entén a la xarxa, que m’escau com un guant, però els dubtes em vénen quan, des de fora, des del disseny tradicional, es qüestiona que s’hagi de dominar per exemple HTML i CSS.

I jo cada vegada estic més convençuda que sí, que no hi ha dubte, que si es vol dissenyar per web s’han de dominar. I justament aquestes darreres setmanes hi ha tres motius més per afegir als arguments habituals:

1. M’estic llegint el llibre de Josep Ma Pujol i Joan Solà, Ortotipografia, i ja al prefaci parlen del canvi que va suposar l’autoedició:

   Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, al món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

   Si traslladem aquesta idea al disseny web crec que podem trobar-hi paral·lelismes: m’imagino que avui en dia el dissenyador encara escriu a mà (dibuixa l’aparença de la web amb un programa de disseny) i el maquetador traspassa aquest disseny a format web, el digitalitza. La diferència està en que avui en dia el dissenyador pot disposar de les mateixes eines que té el maquetador, aquí no hi ha cap barrera, no cal tenir cap maquinota ni cap infraestructura especial. Igual que els escriptors ja generen els seus originals digitalitzats, i per tant són en part responsables de la seva correcció tipogràfica, crec que els dissenyadors haurien de ser capaços d’entregar els seus dissenys maquetats. Més o menys. És una qüestió de coneixements.

2. M’estic iniciant en el món del responsive design, les media queries i tot el que l’envolta. És a dir, que una mateixa web es visualitzi de maneres diferents segons les característiques del dispositiu. Per exemple: si és una pantalla gran que les columnes siguin més amples o n’hi hagi més, si és un iPad en vertical que es recol·loquin de manera que tinguin un ample correcte, o si és un mòbil se situi tot en una única columna. Per entendre-ho, millor mirar exemples redimensionant la finestra del navegador.

   Doncs bé, me n’he adonat que tècnicament això no té cap mena de complexitat. És més: amb unes poques línies afegides de CSS canvies l’aparença de la plana, es redistribueixen els elements i s’adapten a cada situació.

   És en aquest moment en que estem creant totes les variants d’un disseny en el que no té cap mena de sentit intentar dibuixar a mà totes les possibles versions. Cal treballar en directe, sobre la finestra del navegador, veient com queda a cada mida, i fent les modificacions directament sobre el CSS. I per poder fer-ho cal conèixer bé com funciona i haver-la construït de manera que sigui factible deconstruir-la. Altra vegada calen coneixements.

3. Una altra constatació és que l’HTML i CSS cada vegada més estaran a l’ADN de molts llocs, que surt a compte aprendre’n, vaja.

   I això m’ho ha fet pensar arran d’estar tutoritzant un projecte d’ebook, món que desconeixia i que considerava que funcionava segons els seus propis paràmetres. Doncs resulta que no: els ingredients d’un epub són majoritàriament HTML i CSS, amb d’altres arxius que en defineixen característiques i estructura. Per tant, a punt per intentar explotar-los des d’aquesta vessant.

   També penso que cada vegada es faran menys aplicacions natives per iPhone, Android etc si no és estrictament necessari, i que la majoria es solucionaran amb eines web, que són estàndards i independents de la plataforma. I que si fins fa poc una de les frases més habituals era: per això no cal Flash, es pot solucionar amb Javascript, ben aviat sentirem per això no cal Javascript, es pot solucionar amb CSS.

   I relacionat amb això, no voldria acabar sense culpar Adobe d’intentar vendre’ns que no cal saber res per dissenyar webs, fer epubs o crear aplicacions interactives: que tot són capsetes i components que arrossegues… et voilà! Amagar el que hi ha al darrere, empaquetar-ho perquè els pobrets dissenyadors no s’espantin, que donin a un botó d’exportar que faci tota la feina bruta. Altra vegada em reitero amb que tenir accés al codi és com tenir accés a l’ADN, que cal poder-lo entendre i tocar. Em sembla que en @chechar anava una mica per aquí amb aquest article.

Bé, temps al temps, però igual que avui en dia és estrany trobar un professional que no sàpiga editar un word, molt em temo que d’aquí uns anys caldrà tenir nocions d’HTML i CSS per sobreviure. Ja triguen a ensenyar-ne a les escoles que, com deia aquell: it’s not rocket surgery!

Però, nois, tinc la sensació que els qui s’esforcen són minoria i en massa ocasions em trobo dient-me que es mereixen el que els passa. Percebo que molts es conformen i s’arrepengen en això de la crisi,  ja els va bé per tenir una excusa i continuar sense fer res.

I sense anar més lluny, per il·lustrar-ho, el que ens ha passat avui.

Resulta que ara a les escoles s’ha posat de moda aquell parent llunyà del cub de rubik que és una mena de tira de peces triangulars que es doblega per fer infinitat de formes, oficialment se’n diu serp de Rubik (Rubik’s Snake). I ja se sap que quan un nen duu això a l’escola en un termini no molt llarg de temps tots ho acabaran tenint. Passa amb els io-iós, les cordes, les gomes i l’any passat amb les gomes elàstiques de formes. És un negoci segur!

Doncs bé, avui ens hem trobat amb la necessitat de comprar una d’aquestes serps de Rubik. La primera i més fàcil opció era la d’anar al xino però hem pensat que millor mirar pel comerç local i anar a una botiga de joguines. Hem posat un preu màxim de 10 euros suposant que la qualitat seria superior a la d’un xino, i tenint en compte que és una de les joguines que jo deso entre els meus tresors.

A la botiga hi havia dues dependentes desganades que no sé ni si ens han saludat. Hem preguntat amb gestos per fer-nos entendre i al final la que atenia ens ha contestat amb un igual de desganat “no, de esto no tenemos”. Ni un somriure, ni cara de aix quina llàstima, ni un en portarem dilluns, dimarts o dimecres… segur que en vendrien com a xurros! Doncs res. Adéu, adéu i abans de sortir per la porta ja han continuat endreçant les joguines suposo que preparant el Nadal. La sensació amb la que he sortit és que hem destorbat.

Finalment, ens hem deixat estar de punyetes i hem anat al xino d’Ignasi Iglesias, dels més cutres de la zona. Només entrar amb una nena i fer cara de buscar una cosa determinada ens ha seguit el senyor xinès i immediatament ens n’ha tret dos models, en tres colors diferents. Sense dir res!!! Aquests xinesos ens llegeixen el pensament!!! Més contents que unes pasqües per l’atenció i la facilitat de la tasca hem pagat els 2 euros que valia (estàvem disposats a pagar-ne 10!) i hem sortit amb la joguina entre mans. Com milers de nens hauran fet avui.

Evidentment, la reflexió posterior ha estat la de així va el país! I una nova confirmació rotunda de que els xinesos es menjaran el món.

Potser perquè vinc de família de botiguers i el meu avi, mare i tiet sempre m’han donat la brasa amb aquests temes m’hi fixo, i veig que es deixen passar moltes oportunitats. I que la diferència entre anar a una botiga o a una altra depèn d’infinitat de factors però que deixar d’anar-hi segurament només depèn de que un d’aquests factors, un sol dia, faci figa.

I és que a banda de dutxar-me amb sabó de pastilla des de fa molts anys, quan vaig de vacances em firo de sabons locals, els normals dels súpers, i així cada vegada que em dutxo me’n recordo del lloc on vaig estar.

Doncs bé, quan era petita-petita, la senyora Elena em regalava sovint sabons Avon amb tota mena de formes: ossets, mandarines, maduixes…

Anàvem a casa una senyora del carrer Ribas i Perdigó, que ens donava la mercancia. I suposo que a banda de desar-los amb la devoció que es mereixen també hi deuria jugar: alguns estan destrossats.

Avui els he fet fotos per tenir-los sempre a mà

La resta estan al Flickr

Aquest any el dubte estava entre dos destins de Ryanair: Skellefteå i Karlstad. A Skellefteå ja hi havíem estat en el nostre viatge amunt amunt, i potser era un destí massa arriscat per passar-hi una setmana sencera, tot i que de ben segur que no ens haguessim avorrit gens. Finalment Karlstad va ser el destí amb més quorum i amb el bitllet d’avió un preu prou mòdic.

Värmland

De fet, nosaltres no vam trepitjar la ciutat de Karlstad: ho vam deixar per l’últim dia abans de l’aeroport i ja se sap que entre pitos i flautes s’acaba fent tard i només pots anar al centre comercial a fer les compres de rigor (imprescindible comprar filtres de cafè per tot l’any).

Per tant, no va ser tant un viatge a Karlstad com a la seva regió: Värmland (que ho traduiríem com terra temperada, warm land).

El nostre centre d’operacions va ser Svanskog, un poblet a uns 75km de Karlstad, i el nostre assentament a una granja de les afores del poble, com sempre fem quan anem tota la colla.

La granja tenia el seu punt divertit: no era una gran explotació com l’any passat que era una fàbrica de vaques i llet, sinó que tenia més aire d’arca de Noè: amb dues llames, unes quantes oques, un poni, un nombre indeterminat de cavalls (entre 3 i 5?), algunes ovelles, un gos, dos gats i, el més curiós de tot: uns pollastres i pollets amb les potes peludes que semblava que duguessin descansos.

Les ciutats

Svanskog és un poblet molt petit envoltat de dos llarcs llargueruts, té força encant però poca estructura de poble. Més aviat recorda a una urbanització amb el seu mini centre comercial: un petit súper (l’ICA) una perruqueria, un loppis (botigues de trastos, pongos i demés) i una pizzeria-kebab, que allà és com són les pizzeries: multiproducte exòtic. Cap rastre de bar per anar a prendre alguna cosa… això és de les coses que més em sorprèn d’aquests tipus de pobles suecs.

Les dues ciutats més properes a Svanskog eren Åmål (sí, sí, la de Fucking Åmål) i Säffle. Típiques ciutats amb el seu carrer principal, la seva plaça sense gaire misteri i els seus garrulos que allà en comptes de fer tunning fan raggare: compren cotxes americans antics, els restauren i es passegen tota la tarda donant voltes pel poble, amb el problema que al ser tant petit passen per la plaça sense gaire misteri cada cinc minuts, tot un espectacle. La diferència que he notat respecte altres ciutats de Suècia és que en aquest cas la majoria dels cotxes estaven restaurats de manera casolana, diria que a cops de martell i l’aspecte era bastant patètic, semblaven de l’anunci aquell que converteixen un cotxe indi en un Peugeot 206.

A destacar la zona del camping d’Åmål, amb la seva platja d’aigua transparent al Vänern, el llac més gran de Suècia, que gairebé sembla un mar i fins i tot s’hi fan onades.

Els thais de Suècia

Una menció especial mereixen els restaurants thai de Suècia: vagis on vagis, a la ciutat més petita o al racó més recòndit que sempre hi ha un restaurant thai. De fet, per nosaltres ja s’ha convertit en un dels esports de l’estiu: descobrir on és el thai a cada ciutat que visitem per petita que sigui.

De fet, aquest any el menjar thai l’hem degustat en una mena de resort (entengui’s que la dimensió dels resorts poc té a veure amb els dels llocs tropicals) perdut en un llac al que s’hi accedia per una carretera de terra i que segurament era un dels pocs llocs per dinar en 50km a la rodona. Curiós, si més no.

Les excursions i el geocaching

La gran novetat d’aquest any  ha estat la incorporació del geocaching entre les nostres activitats. El geocaching és una mena de joc del tresor actualitzat: algú amaga una caixa amb petits tresors a dins i una llibreta per signar, i des de la web hi ha la descripció del lloc i les coordenades exactes on trobar-lo.

La gràcia no és tant trobar el tresor (de fet no és tan romàntic i és un Tuperware ple de trastets del todo a 100) com que els llocs que ha escollit qui l’ha posat solen ser especialment bonics.

Per exemple, vam arribar al cim més alt de Dalsland (vindria a ser com una comarca), Baljåsen, que tenia la friolera de 301 metres (!!!) i en teoria una vista fantàstica sobre el Vänern de la que no vam poder gaudir per culpa dels núvols.

La “gran” excursió la vam fer el dia que vam anar a la Glaskogens naturreservat, una grandíssima reserva natural (de fet allà hi ha una reserva natural a cada passa) per on vam fer una excursió de 14km i on hi vam trobar un altre cache mentre em devoraven els mosquits.

D’altres geocaches ens van dur a llocs molt interessants: la punta més al sud del Vänern, un antic fortí amb unes vistes precioses sobre el llac, un petit port perdut emmig del no-res… molt interessant això del geocaching!

Aquí algunes fotos:

Altres activitats

A banda de les excursions i el geocaching ens vam estrenar en dues activitats que tinc ganes de repetir: el trolley i la canoa.

El trolley és una mena de bicicleta-carro-mutant amb la que vam recórrer una via de tren abandonada. Vam fer 20ipico kilòmetres pedalant des de Forsbacka, passant pels llacs, petits abaixadors abandonats fins arribar al túnel que ens hagués permès arribar a Svanskog però que per raons de seguretat no deixaven creuar.

I finalment, la canoa, que mai havia provat i que sorprenentment em va agradar més del que em pensava. I és que anar en canoa és una de les activitats principals de per allà: la llogues per dies o setmanes (quan li vam dir al nostre llogater que la volíem per un parell d’hores i que no duíem picnic no ho va acabar d’entendre) i et passeges pels llacs, t’atures quan vols, fas nit pel camí i tornes de l’excursió com qui ha fet un viatge amb cotxe. Que això sí que ho té, Värmland és la regió de Suècia que té més llacs (no sé com ho vam calcular però ens va sortir a 250 habitants per llac) (de la canoa no hi ha imatges perquè vaig deixar-ho tot a terra ferma… no me’n refiava gaire!).

Conclusions

Mentre esperàvem l’avió de tornada a l’aeroport de Karlstad un noi molt trempat ens va passar una enquesta sobre la regió. Això em va fer reflexionar en context, és a dir, en relació a les altres vegades (que amb aquesta ja en van 5) que he estat a Suècia.

I el cert és que a la pregunta de si ho recomanaria a algú vaig contestar que no (bé, no, no, tampoc, alguna opció tipus “més aviat no”). I és que està bé, però si alguna cosa té la Suècia que conec és que tota ella és molt semblant: boscos i més boscos i petites ciutats amb estructura similar (exceptuant Stockholm, Göteborg i suposo que el sud que és precisament el que no he visitat). I per boscos i llacs, excursions i parcs naturals, gairebé em decanto per un lloc més proper a la costa o alguna de les grans ciutats. O Abisko, al nord-nord que em té robat el cor! Però bé, de vacances a qualsevol lloc s’hi està bé!

A veure on ens duu Ryanair l’any vinent!

Com sempre, per més fotos, al Flickr

I he pensat en com de feliç m’han fet les bicis que he tingut des de que era petita. Tot seguit un record per cadascuna d’elles.

La Rabasa Derbi verda

La meva germana amb la meva bici verda

Va ser la primera bici de debò que vaig tenir. Suposo que era heretada dels meus cosins, una cosa que em feia sentir la mar d’orgullosa. Bàsicament anava amunt i avall de la Rambla cada vespre d’estiu, mentre els meus pares seien en un banc a menjar-se les patates fregides que havien comprat pel camí, a can Morales, és clar.

De tant en tant, coincidíem amb els meus cosins i tiets, i va ser un d’aquests dies (que recordo com si fos ara) que no sé d’on el meu tiet va treure una clau anglesa i em va treure les rodetes!

I allò típic: jo espantada i ell que ja t’aguanto, ja et segueixo… que em va deixar anar i anava jo sola sense rodetes, quina sensació de llibertat! Què gran que era!

Quan aquesta bici ja s’havia fet petita per mi i per ma germana i em van comprar la meva estupenda BH rosa, la meva mare la va donar aquell mateix dia a un gitanet que casualment va passar pel carrer. Mig contenta mig resignada, vaig veure com s’allunyava més content que unes pasqües amb la que havia estat la meva primera gran bici.

La BH rosa

La meva bici rosa

I com tota nena (o gairebé), vaig tenir la meva etapa rosa… Vam anar a una botiga de bicis de Francesc Layret, a prop de l’Ajuntament, i allà estava: la BH rosa, tan maca i tan formosa. I no només la vaig voler rosa sinó que amb seient blanc. I novament Rambla amunt Rambla avall amb alguna proesa puntual: un dia vam anar amb els meus pares i uns amics fins a Montgat! Va ser tota una aventura de la que fins i tot hi ha fotos del grup amb actitud triomfal… wow!

Quan ja era una mica més grandeta continuava amb la bici rosa, i van començar les anades diumenge sí diumenge també a voltar amb la Cristina per Montgat, Tiana i rodalies. Realment tenia mèrit anar amb aquell trasto fins a Tiana, però per nosaltres anar en bici era allò.

Recordo les mans gelades a l’hivern i les pujades empenyent la bici treient el fetge per la boca: calia molta moral!

No sé què se’n va fer d’aquella bici, suposo que la meva mare la va donar, però no sé ni quan ni a qui.

La mountain bike

Pels camins de Palamós amb la mountain bike

Un any per pasqua, el meu avi que era el padrí del meu cosí i meu ens va regalar una mountain bike a cada un, els dos encantadíssims!

Vam anar al Sánchez de Francesc Layret i vam escollir les nostres flamants bicis: en blau, vermell i blanc per a ell i la meva marró metal·litzat, fúcsia i taronja fluorescent.

Per sort, a la Cristina poc després també li van comprar la seva mountain bike, perquè vam continuar anant a Montgat, Tiana i rodalies diumenge sí i diumenge també.

A les sortides dominicals s’hi van sumar l’anada dia sí dia també (ens mereixeríem un premi a la regularitat) a la platja de Montgat a l’estiu, primer des de Badalona i, quan m’hi vaig traslladar, des de Sant Adrià.

Fins i tot ens l’enduíem a les vacances a Palamós per fer excursions amb el meu pare pels camins de terra que sovint ens duien fins a Calella i Llafranch, quins grans estius!

I quan estudiava disseny va ser la meva companya quan fotografiava la zona de fàbriques abandonades del front marítim de Badalona, sempre pensant que si sortia algú que em volgués fer mal jo sortiria corrents amb la meva bici, hehe, què valenta era!

I tot això fins que me’n vaig anar a viure a Barcelona, que va ser quan el meu lleure associat a la bici pràcticament es va acabar.

La bici plegable

I és que a Barcelona no vaig descobrir fins força temps després de començar-hi a viure que darrera la porteta que posava “cuidado gas” hi havia un quartet on es podia deixar la bici!

Però com que m’estimava tant la meva bici, no vaig voler dur-la perquè quan anés a treballar l’hauria de deixar al carrer, amb el perill que això comportava.

Per sort o per desgràcia, es van posar de moda de les plegables: què millor que una bici plegable que la podia pujar al despatx de la universitat.

I així va ser com vaig comprar (de fet me la va regalar la meva mare pel meu aniversari) la Dahon blava que ha estat la meva bici oficial de Barcelona i durant aquests tres anys que porto altra vegada a Badalona.

Fins avui.

I és que la setmana passada, cansada de veure la mountain bike abandonada i acumulant pols a casa el meu pare vaig decidir ressucitar-la. Li vaig inflar les rodes i la vaig dur a rentar-la a la gasolinera. Ha quedat com nova.

I aquest matí l’he anada a buscar i he recuperat moltes de les sensacions de fa molts i molts anys! Estic contenta!

La meva bici recuperada!

El problema és que també em passa a l’inrevés: per sort, als del meu entorn tampoc els falta de res i em costa molt trobar regals que els puguin ser útils, que de debò els puguin fer il·lusió. En l’àmbit familiar delego aquesta tasca en la meva germana que sempre té mil idees per regalar.

Arran de les reflexions d’aquests dies m’ha vingut al cap el cas del meu avi Miquel, l’avi de Sant Adrià.

Cada any pel seu aniversari la meva mare li comprava una ampolla de Floïd Blue, la de tamany familiar. Potser no només era per l’aniversari, potser també li’n duien una els reis.

El cas és que, després d’anys i panys de regalar Floïd Blue, un dia el meu pare ens va dur a la cuina de casa l’avi i va obrir un armari: la nostra sorpresa va ser que era ple d’ampolles de Floïd Blue per estrenar.

Fa uns dies van aparèixer uns senyals a diferents punts de Badalona que indiquen la direcció cap a llocs on hi han posat unes plaques numerades. I és que, des de dilluns, tenim a la nostra disposició una audioguia per recórrer aquests indrets del que han anomenat el centre històric de Badalona.

Fins aquí fantàstic. Em sembla molt bé poder-me passejar i alhora descobrir les històries del meu entorn, tinc ganes de sentir-les.

El que m’ha sorprès, però, és que aquestes audioguies estan disponibles a l’Oficina de Turisme. Mani?! Resulta que has d’anar a l’oficina de Turisme de la Plana i et donen una mena de telèfon perquè et passegis.

I jo em pregunto: no hi ha alternatives? No seria molt més pràctic una web amb uns MP3 que descarregues a l’ipod (o on sigui) i poder fer la ruta amb els teus auriculars avui a a les 4 de la matinada i demà a les 12 del migdia? No seria millor que haver d’anar a la Plana a les hores en què l’oficina de Turisme està oberta? (que, per cert, no he pogut consultar l’horari a cap web).

Bé, com em deien pel Twitter l’altre dia, ens posarem les sandàlies i els mitjons i anirem a voltar amb el trastet a la mà!

Podeu trobar més informació al web de l’Ajuntament i a elbadiu.net

Des d’aleshores, i sobretot des del dia que el meu pare per explicar als amics a què em dedicava va dir que era mecanògrafa, quan em pregunten què faig dic que tinc una empresa d’Internet. I em quedo tan ampla, tampoc cal entrar en detalls.

I justament des d’aleshores una de les coses en les que ens fixem quan els professionals afins s’autodefineixen és amb quina mena de raó social s’identifiquen. I és que  diu molt del tarannà de l’empresa si fan servir una nomenclatura o una altra.

Avui hem repassat la llista que hem anat elaborant al llarg dels anys, que tot seguit enumeraré juntament amb les nostres conclusions:

1. Estudi

La majoria dels dissenyadors autònoms que coneixem tenen el seu estudi. Un estudi de disseny, o un estudi d’arquitectura. Associem estudi a un lloc petit, on hi treballa poca gent, i on hi fan els projectes artesanals i amb molt de carinyo. Gent que més que una visió empresarial, d’anar estrictament de cara a la pela, estima la seva feina i la fa ben feta, cuidant els detalls i patint perquè allò que fa tingui la sinceritat que l’ofici requereix. Quan es deixen uns papers diuen que se’ls han deixat a l’estudi, i amb el to que ho diuen dedueixes que li tenen més estima que a la seva pròpia casa.

2. Agència

Per nosaltres, una agència és el contrari d’un estudi. Està muntat a lo grande, i l’objectiu és fer quants més projectes millor i créixer quant més millor. Hi ha les grans agències de publicitat amb grans comptes i agències petites que aspiren a ser com les grans. A les agències s’hi fan productes, i es treballa a un ritme vertiginós per produir el màxim en el mínim temps.  Són les fàbriques de la publicitat, amb perfils molt específics per a cada tasca que fagociten projectes de grans pressupostos. És la indústria que tira del carro de tot això.

3. Col·lectiu

Els col·lectius són grups de gent que fan els projectes perquè els ve de gust. I com que ho fan por amor al arte normalment són experimentals i/o artístics. Un col·lectiu dubto que aspiri a guanyar-se la vida fent el que fa: perquè normalment són força gent a repartir però sobretot perquè no produeixen per grans marques ni amb grans pressupostos. Més aviat el contrari: viuen d’esgarrapar subvencions i fer els bolos que calgui per mostrar el seu treball.

4. Associació

Sempre he tingut la sensació que les associacions són les que gestionen els col·lectius. Els que munten els saraus i fan tot el papeleo perquè la gent que fa coses xules les pugui ensenyar. El seu objectiu principal no és lucrar-se sinó anar a trobar i oferir allò que pot fer feliç a la gent.

5. Productora

Una productora normalment està associada al món audiovisual, però no necessàriament. Hem trobat sobretot productores d’interactius, més que no pas de webs. Potser els CDRoms interactius multimèdia (wow!) en algun moment s’havien de cruspir el món audiovisual i per això van néixer aquestes productores. I se’ls ha quedat el nom. Reconeixereu un individu històric del sector perquè us preguntarà què tal us va amb la productora.

6. Empresa

Tots els casos anteriors, de fet, són empreses. És el genèric que els inclou a tots. En el nostre cas ens solem definir com a empresa, no sé ben bé si perquè no ens identifiquem amb cap d’ells o perquè ens han dit de tot. I és que en alguns casos actuem d’estudi, sovint fem feines per agències, algunes vegades hem fet bolos en plan col·lectiu i, efectivament, ens han preguntat com ens va amb la productora.

Bé, doncs aquí queda la nostra i particular visió de nomenclatures del sector. És amb el que ens hem trobat durant aquests anys, segur que ens perdem molts matisos, però per això estan els comentaris!