Les meves bicis

Avui he recuperat la meva bici de tota la vida, la mountain bike (quan la vaig comprar és el que es duia…). I després d’uns quants anys de fer servir la bici plegable (que no ens enganyem: no és el mateix) he recordat altra vegada com m’agrada anar en bici! 🙂

I he pensat en com de feliç m’han fet les bicis que he tingut des de que era petita. Tot seguit un record per cadascuna d’elles.

La Rabasa Derbi verda

Va ser la primera bici de debò que vaig tenir. Suposo que era heretada dels meus cosins, una cosa que em feia sentir la mar d’orgullosa. Bàsicament anava amunt i avall de la Rambla cada vespre d’estiu, mentre els meus pares seien en un banc a menjar-se les patates fregides que havien comprat pel camí, a can Morales, és clar.

De tant en tant, coincidíem amb els meus cosins i tiets, i va ser un d’aquests dies (que recordo com si fos ara) que no sé d’on el meu tiet va treure una clau anglesa i em va treure les rodetes!

I allò típic: jo espantada i ell que ja t’aguanto, ja et segueixo… que em va deixar anar i anava jo sola sense rodetes, quina sensació de llibertat! Què gran que era! 🙂

Quan aquesta bici ja s’havia fet petita per mi i per ma germana i em van comprar la meva estupenda BH rosa, la meva mare la va donar aquell mateix dia a un gitanet que casualment va passar pel carrer. Mig contenta mig resignada, vaig veure com s’allunyava més content que unes pasqües amb la que havia estat la meva primera gran bici.

La BH rosa

I com tota nena (o gairebé), vaig tenir la meva etapa rosa… Vam anar a una botiga de bicis de Francesc Layret, a prop de l’Ajuntament, i allà estava: la BH rosa, tan maca i tan formosa. I no només la vaig voler rosa sinó que amb seient blanc. I novament Rambla amunt Rambla avall amb alguna proesa puntual: un dia vam anar amb els meus pares i uns amics fins a Montgat! Va ser tota una aventura de la que fins i tot hi ha fotos del grup amb actitud triomfal… wow!

Quan ja era una mica més grandeta continuava amb la bici rosa, i van començar les anades diumenge sí diumenge també a voltar amb la Cristina per Montgat, Tiana i rodalies. Realment tenia mèrit anar amb aquell trasto fins a Tiana, però per nosaltres anar en bici era allò.

Recordo les mans gelades a l’hivern i les pujades empenyent la bici treient el fetge per la boca: calia molta moral!

No sé què se’n va fer d’aquella bici, suposo que la meva mare la va donar, però no sé ni quan ni a qui.

La mountain bike

Un any per pasqua, el meu avi que era el padrí del meu cosí i meu ens va regalar una mountain bike a cada un, els dos encantadíssims! 🙂

Vam anar al Sánchez de Francesc Layret i vam escollir les nostres flamants bicis: en blau, vermell i blanc per a ell i la meva marró metal·litzat, fúcsia i taronja fluorescent.

Per sort, a la Cristina poc després també li van comprar la seva mountain bike, perquè vam continuar anant a Montgat, Tiana i rodalies diumenge sí i diumenge també.

A les sortides dominicals s’hi van sumar l’anada dia sí dia també (ens mereixeríem un premi a la regularitat) a la platja de Montgat a l’estiu, primer des de Badalona i, quan m’hi vaig traslladar, des de Sant Adrià.

Fins i tot ens l’enduíem a les vacances a Palamós per fer excursions amb el meu pare pels camins de terra que sovint ens duien fins a Calella i Llafranch, quins grans estius!

I quan estudiava disseny va ser la meva companya quan fotografiava la zona de fàbriques abandonades del front marítim de Badalona, sempre pensant que si sortia algú que em volgués fer mal jo sortiria corrents amb la meva bici, hehe, què valenta era!

I tot això fins que me’n vaig anar a viure a Barcelona, que va ser quan el meu lleure associat a la bici pràcticament es va acabar.

La bici plegable

I és que a Barcelona no vaig descobrir fins força temps després de començar-hi a viure que darrera la porteta que posava “cuidado gas” hi havia un quartet on es podia deixar la bici!

Però com que m’estimava tant la meva bici, no vaig voler dur-la perquè quan anés a treballar l’hauria de deixar al carrer, amb el perill que això comportava.

Per sort o per desgràcia, es van posar de moda de les plegables: què millor que una bici plegable que la podia pujar al despatx de la universitat.

I així va ser com vaig comprar (de fet me la va regalar la meva mare pel meu aniversari) la Dahon blava que ha estat la meva bici oficial de Barcelona i durant aquests tres anys que porto altra vegada a Badalona.

Fins avui.

I és que la setmana passada, cansada de veure la mountain bike abandonada i acumulant pols a casa el meu pare vaig decidir ressucitar-la. Li vaig inflar les rodes i la vaig dur a rentar-la a la gasolinera. Ha quedat com nova.

I aquest matí l’he anada a buscar i he recuperat moltes de les sensacions de fa molts i molts anys! Estic contenta! 🙂