Offf 2009, Oeiras

Ahir a la nit (bé, ara quan ho publico ja fa uns dies) arribàvem de l’OFFF d’aquest any. Com ja ens va passar a l’Ars Electronica, vam trobar el grup de catalans (poquets ahir) a l’avió de tornada: allà entre 3500 persones ens feiem difícils d’identificar.

És el primer OFFF fora de Barcelona al que anem: aquest any ha estat a Oeiras, una ciutat costanera propera a Lisboa on s’hi arriba en tren (vindria a ser com el Montgat d’allà…)

Han estat tres dies passant hores i hores en una mena d’hangars de la Fundició d’Oeiras (no fundAció com jo havia malinterpretat). Un recinte que recorda força al de Can Ricart de Barcelona, on hi ha l’Hangar, tot i que al d’Oeiras encara hi ha edificis en funcionament.

Aquest any el lema de l’OFFF ha estat Fail gracefully (vindria a ser com… cau amb gràcia? equivoca’t amb gràcia?) però la traducció de poc ens va servir els dos primers dies perquè fins ahir no vam entendre a què es referien exactament: a valorar els errors que al cap i a la fi són els que ens fan avançar i innovar (ja sé que tothom portava tres dies amb la frase d’Edison de que no ha fallat 10.000 vegades sinó que ha trobat 10.000 maneres en que no funciona… però igualment, a mi, em va costar).

Bé, anant al gra: la meva sensació és que aquest any ha estat d’impass, de provar coses i, per tant, d’indefinició. S’intueix un salt d’escala que s’hauria de consolidar, però encara massa tímid per la quantitat de gent que hi havia.

L’arribada

Vam arribar a Oeiras i només sortir del tren vam seguir el ramat que anava en processó cap al lloc de l’esdeveniment (per sort, perquè no hi havia ni un cartell anunciant l’Offf, ni una fletxa de ei, és per aquí a la porta del recinte, RES!). I allà una cua impressionant (bé, vàries cues indefinides perquè ningú sabia on li tocava posar-se) i el xumba-xumba que sortia de dins. Posada la pulsereta, vam entrar.

La primera impressió va ser de Sónar: unes paradetes de gent variada, paradetes dels sponsors i unes instal·lacions interactives i no-interactives que crec que és un clar punt a potenciar. Em va donar la sensació que estaven allà per omplir l’espai: una del Joshua Davis, una dels Multitouch Barcelona i una d’un sponsor molt espectacular de leds que feien flames i fiuuuu fiuuu (aquesta era la no-interactiva i força gent s’hi passejava pel davant a veure si reaccionava). M’hagués agradat veure’n més per, d’aquesta manera, tenir una excusa per estirar les cames i saltar-me alguna conferència. Al costat un tot terreny (el veig al Sónar, també) on hi feien la música.

L’espai on es feien les conferències principals era impressionant, em sembla que mai havia vist tantes cadires plegables juntes (en vam calcular unes 2500… mínim!). Vam seure on vam poder per veure la presentació que va fer l’alcalde d’Oeiras (molt ufanós de tenir al seu poble tanta modernitat, tant jovent) i després un Neville Brody que, com deia aquella, me l’imaginava més gran, més suggerent, més inspirador.

Els caps de cartell: star system

I és que a Neville Brody tothom el coneix. I al Joshua Davis. Bé, tothom que més o menys té interès en temes de disseny (o que ha vist Silenci). I m’agradaria saber quanta gent va anar al festival només perquè hi havia aquests noms impresos: hi havia molt de moderno molt jove, un públic que no el veig apassionant-se amb els altres artistes que a mi em semblen molt més interessants.

De fet, ens vam perdre deliberadament l’espectacle del Joshua Davis divendres a última hora: després d’haver-lo vist d’altres anys i al final d’un dia intens vam decidir marxar una hora abans per sopar tranquil·lament a Lisboa, i cedir els nostres privilegiats seients de fila 3 a algú que en pogués gaudir més. I sembla ser que no va decebre i l’espectacle va ser de primer ordre. És un showman! (això ho vam comprovar l’endemà a la taula rodona… anima qualsevol festa!)

El jovent

En contrast amb les vaques sagrades hi va haver risc de portar gent jove. I crec que l’aposta per la gent jove és el que dóna sentit a un festival com aquest. Els més jovenets van ser els de Multitouch Barcelona, que em van agradar molt. No tant pels projectes en sí (que molt bé, eh!, però es notava un pèl massa l’origen de tots ells) sinó pel potencial i energia que tenen. Estan començant i, el més important, hi creuen i volen tirar-ho endavant.

El que més em fascina d’aquestes noves fornades joves és que amb una sabata i una espardenya (és a dir: amb un ordinador i moltes ganes) munten saraus importants i fan coses xules de debò. Gent com ells, els Eye OS que vam conèixer a Amposta o el noi que tenia al costat al Facebook Developer Garage i que havia estat el guanyador del Facebook Spanish Application Contest amb Publistars no necessiten estar amaparats per les infraestructures universitàries ni empresarials per tirar endavant la seva recerca. Bé, potser tampoc han canviat tant les coses: abans es tenia un garatge i ara es té un ordinador connectat a Internet.

Resumint: chapeau i encantada de veure’ls a l’Offf.

Els granadets

També va ser curiosa la presència de dues persones d’una certa edat: el Robert L. Peters i la Paula Scher, que van aportar saviesa i van rebre grans aplaudiments.

Robert L. Peters va fer una xerrada purament conceptual i només recolzat amb un power point, que principalment es va centrar en el disseny responsable, aquell que pot ajudar a canviar el món. Va parlar de valors i la gent va respondre amb una ovació i, fins i tot, aixecant-se per aplaudir una bona estona. Suposo que es va agrair una xerrada d’aquest tipus en un festival que tracta temes que massa sovint cauen en la més pura artificialitat.

La Paula Scher em va sorprendre moltíssim, coneixia part de la seva obra però sense saber que li pertanyia. Un dona que pot parlar de com va viure la segona guerra mundial quan era petita i mostrar les peces que fa ara, amb un llenguatge totalment vigent i, en la majoria de casos, innovador. Em fa fer gràcia la seva mania a l’Helvètica (li dono la raó amb que al final tot acaba sent igual) i com separa la seva feina professional (molt professional) de la seva feina més personal (els mapes fets a a base d’escriure a mà, les visualitzacions de les notícies també fetes a mà…).

Els meus

I, com sol passar, hi ha la gent amb qui sents més afinitat, a qui has anat a veure. A mi aquest any em feia especial il·lusió veure l’Aaron Koblin, l’obra del qual m’he anat topant en diverses ocasions, inclús més de les que em pensava, sense saber-ho. Treballa amb dades, amb informació, i el que fa és visualitzar-la: ensenyar tot aquest munt de xifres, imatges, sons o el que sigui d’una manera comprensible i interessant.

Va ser un gustàs veure com és ell el que va fer els mapes dels fluxos aeris que ja havia admirat i saber com va plantejar The Sheep Market (que juraria que en el seu dia vaig dibuixar una ovelleta, i que després vam veure a La Laboral en versió paper ) i el bitllet de 100$ dibuixat per 10.000 persones que vam veure a l’Ars Electronica d’aquest any. I vaig descobrir com es pot cantar Daisy Bell (la primera cançó cantada per un sintetitzador) entre 2000 persones, i com també és molt apanyat per fer un videoclip de Radiohead amb une escàner 3D. Molt xulo tot plegat.

A banda de la seva obra, també em va semblar molt interessant la seva manera de pensar. D’entrada perquè creu en el codi obert, de manera que va deixar les dades de l’escàner 3D amb les que va treballar el videoclip de Radiohead al Google Code perquè tothom en fes el que volgués. I en van sortint cosetes!

I també perquè creu que gràcies al codi, a programar, pot processar tota la ingent quantitat d’informació amb la que treballa i generar les seves imatges. Ara no sé com ho va dir exactament, però ha fet que torni a recuperar el llibre de Processing… a veure si m’ho prenc en serio! 🙂

I l’altre que em va fer especial il·lusió de veure va ser PES (Adam Pespane), un animador que principalment es dedica a l’stop motion i que no només és bo tècnicament sinó que m’agrada sobretot perquè genera uns conceptes visuals especialment encisadors. Em va agradar tornar a veure els videos que ja havia vist a la seva web amb l’afegit els seus comentaris i poder comprovar que tot allò que ens pot passar desapercebut implica més feina de la que ja havia valorat.

També em va resultar inspiradora la filosofia amb què es pren els projectes comercials: són encàrrecs amb idees d’altres i, senzillament, els fa tan bé com sap. Si per un projecte comercial dedica 4 dies al rodatge (també té molts més mitjans per fer-ho), per un de propi pot dedicar dos mesos. S’ho pren amb calma i fa realment allò que vol, i va confessar que dedica 5 mesos l’any a projectes comercials i 7 als personals. Bon propòsit per mi també! 🙂

Els què hi fan aquí

Si abans deia que aquest Offf ha estat bastant indefinit és en part per la barreja de gent que hi havia (disseny gràfic tradicional, animació, visualització de dades, teoria…), la desorientació de no saber ben bé amb què toparies a la següent xerrada i, en bona part, per la qualitat molt desigual dels ponents.

El primer què coi hi fa aquí va ser una fotògrafa, Eva Vermandel, que semblava que l’havien convidada a un congrés de fotografia per llegir un paper. Tota la sala es mirava preguntant-se què tenia aquella noia de multimèdia o d’alguna cosa relacionada amb el festival. Parlava de fotografia-fotografia, del ser i no ser i d’aquestes coses metafísiques de la imatge i no-imatge de que tant els agrada parlar als fotògrafs. Vam sentir-nos alleugerits (sobretot per ella) quan va considerar que ja havia acabat un quart d’hora abans. Potser si en comptes de parlar dels seus llibres de fotografia d’autor hagués explicat anècdotes sobre dels retrats que ha fet a fotimer d’artistes la gent hagués entès què hi feia allà.

L’altre d’on han sortit aquests van ser els de Champagne Valentine, el premi a la millor disfressa i premi a les excentricitats (si fas una xerrada no pugis a l’escenari amb una ampolla de vi i no te la beguis com si fos aigua en un got de plàstic, fa lleig). A banda d’aquesta actitud excèntrica els projectes que van ensenyar eren d’una qualitat més que dubtosa, animacions sense cap ni peus amb una tècnica precària i una estètica pitjor. Infumables. Calia convidar-los? No hi ha ningú més en aquest món?

I finalment, l’altre què hi fa aquest aquí (però menys) va ser Si Scott que, a banda de parlar com qui està en una sobretaula després d’un copiós sopar, va ensenyar les seves filigranes fetes a mà (no em puc treure la imatge dela cap del senyor tot el dia allà amb el retolador dale que te pego…), il·lustracions molt maques que són obra d’orfebreria però que potser una hora sencera d’allò mateix va ser excessiu.

Els catxondos

I ja per acabar revisió dels catxondos. Menció especial a Alva, amb un video que no ensenya res de la seva obra però que va ser el toc d’humor del festival:

WTFisALVA from ALVA on Vimeo.

I el panel de Nerds, impressionant! Tres freakies orgullosos de ser-ho que fan invents del TBO… el que pot arribar a fer la gent! T’agafen ganes d’agafar un soldador, una gameboy i quatre cables i posar-te a fer invents! (de moment em quedo amb el Processing… 🙂

I…

I bé, això és més o menys el que va donar de sí el que vam veure! Sé que ens vam perdre algunes xerrades però… no es pot estar per tot!

En resumidas cuentas…

• La platja d’Oeiras és maca (tot i que el primer dia vam agafar la direcció equivocada i vam dinar el nostre entrepà de pernil entre uns tristos blocs de pisos) (i vam entrar al bar més cutre, desordenat i pudorós que he entrat mai on l’aire era literalment irrespirable… vam haver de fugir!)
• Continuo sense entendre per què a Lisboa tenen el peix en aparadors si l’aspecte és més aviat lamentable… (quina angúnia!)
• Molt bé la Lavra Guesthouse
• Molt bé el restaurant que ens va recomanar el senyor de la Lavra Guesthouse (El Sinal Vermelho)
• M’haig de comprar unes ulleres RayBan de pasta blanca
• Uf, per sort no es va calar foc a la Fundiçao d’Oeiras
• Impressionant la retransmissió via Twitter de les xerrades per copsar l’opinió de la gent en temps real

Com sempre, totes les fotos a l’àlbum!

i… visca l’Ars Electronica! (per mi encara hi ha moltes coses a aprendre…)