Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Page 2 of 26

Excursió a Can Devesa

Avui els Reis ens han dut un dia fantàstic per fer una excursioneta.

Com que ja tenim força vist el sector dipòsit, ermites i poblats ibèrics avui hem decidir atacar una àrea que està ben a prop de les altres però per la que mai ens hi havíem deixat caure, intentant passar per camins nous. I ha estat una excursió maca-maca-maca, com diria el meu pare.

La zona a investigar era la que està marcada en un dels mapes de rutes de Badalona (que tan amablement ens va donar en @rogermelcior) i que passa per les fonts de Can Devesa, Ca l’Artillé i la de Can Mora (cal dir que només hem localitzat l’última).

Per començar, hem pujat riera amunt i hem girat cap a Sant Jeroni però allà mateix hi ha una bifurcació ens ens indica el front marítim (que encara rumio quina drecera hi ha des d’allà per anar a mar!) i com que la direcció era la bona hi hem fet via. Després de perdre’ns una mica hem agafat un caminet al costat d’una tanca que semblava que no duia enlloc, però de seguida hem comprovat que estava ben marcat, i que hi havia les restes del que deuria ser l’entrada a una senyora finca. Nosaltres hem seguit pel caminet que passava just pel costat de l’entrada,  i que transita per unes zones boscoses força tupides. Molt maco.

Finalment hem anat a parar a un dels camins que es desvien del recorregut a Sant Jeroni, i ja hem enfilat cap amunt. És una bona alternativa, sobretot a l’estiu si ens volem estalviar una estona de sol.

20130106_excursio_can_devesa_002
Ben curiós aquest arbre/portal

Doncs bé, d’aquí cap amunt fins a la Vallençana, que aquí sí que ja hi hem estat vàries vegades, una urbanització que està al mig del no-res, però que té unes vistes espectaculars. El que no havíem fet mai abans és atravessar-la, són ben peculiars les giragonses dels camins que fan joc amb l’anarquia de moltes de les construccions que hi ha.

20130106_excursio_can_devesa_004
Les vistes des de La Vallençana

Doncs bé, després d’arribar a un altre lloc que no anava enlloc (us ho dic per si mireu el recorregut al mapa) hem trobat un camí que s’endinsa per un bosc ben maco, avui força humit i en el que hi hem localitzat unes quantes alzines sureres.

Com que un dels objectius era intentar arribar a Can Devesa ens hem desviat en aquella direcció. Tot d’una hem aparegut al pàrking de Ca l’Artillé, un altre restaurant de la contrada. Pocs metres més endavant necessàriament passant per la carretera per salvar un torrent ja he reconegut les tines que donen la benvinguda a Can Devesa.

Can Devesa

Arribar allà i veure la tina amb el senyor que mata un conill de cap per avall ha estat com fer un viatge en el temps 30 anys enrere, continua allà! I tal qual.

20130106_excursio_can_devesa_010
El senyor que mata el conill (que ara me n’adono que no es veu!)

Hem continuat baixant i gairebé la majoria d’elements continuaven allà. El que abans era el paraíso de las maravillas ara s’ha convertit en un més comercial calçotades, però per sort no ho han pogut esborrar de tot arreu.

20130106_excursio_can_devesa_011
Un palimpsest: encara que ho intentin esborrar, encara s’intueix que aquest lloc és el paraíso de las maravillas

L’aire decadent, d’un lloc on no ha passat el temps, m’ha fet recordar la infinitat de vegades que hi havia anat, quants records!

20130106_excursio_can_devesa_013

20130106_excursio_can_devesa_012

Allà van celebrar el convit els meus pares quan es van casar (jo no hi era, és clar!), i molts d’altres als que sí que hi vaig anar però que ja no recordo. També era el lloc dels dinars familiars i, sobretot, on anàvem a comprar el pollastre a l’ast amb el meu pare.

Me’n recordo que agafàvem el cotxe i pujàvem fins allà. Passàvem al despatx del jefe, pagàvem, i ens feia un ticket pel pollastre, que l’anàvem a recollir directament a la cuina. Els pollastres estaven fora donant voltes, i si calia esperar baixàvem als gronxadors que hi havia, uf!

Un cop ens havíem apoderat del pollastre, tornàvem al cotxe i el meu pare en treia una ala per ell i una per mi, i baixàvem els dos fins a casa crupint-nos-la. De fet, cada vegada que menjo pollastre a l’ast penso que aleshores el meu pare deia que es menjava l’os de l’ala, i jo no volia ser menys i també el rosegava (suposo que era el de la punteta, ben torradet).

Allà també hi havia unes figures ben peculiars, no sé si totes continuen allà però almenys la del pastor amb les vaques continua a l’entrada de l’aparcament.

20130106_excursio_can_devesa_015
El pastor amb el ramat, conservat des de temps immemorials

El que no he sabut trobar (i sospito que ha passat a una construcció més moderna) és la casa de l’Abeja Maya. Bé, així és com li deia jo.  Sempre que hi anàvem el que més m’atreia era aquesta caseta on la meva mare m’havia dit que hi vivia l’Abeja Maya. Jo me la mirava amb molta atenció a veure si sortia per la porteta…

can_devesa02
Quan era petita amb la casa de l’Abeja Maya.

Avui o no l’he sabuda trobar o resulta que era la caseta de la corrent, i actualment en el seu lloc hi ha una construcció on dubto molt que hi vulgui viure l’Abeja Maya.

I com a últim record, el dia de la gran nevada del 1985. El 13 de gener, concretament, el meu tiet ens va agafar als meus cosins i a mi i ens va dur allà a jugar amb la neu. Aquella sí que va ser una excursió xula! 😀

19850113_nevada_badalona
19850113_nevada_bdn_002
Jugant amb la neu amb els meus cosins el 13/1/1985

Un cop feta la vista pels voltants i comprovar que (per bé o per mal) tot continua al seu lloc tal i com era, hem girat cua i hem continuat l’excursió.

La Font de Can Mora

La tornada també una estat un pèl caòtica perquè ens hem tornat a endinsar pel camí del darrere de Ca l’Artillé però només sabíem la direcció que havíem d’agafar, no hi havia cap camí clar marcat. Doncs bé, com que el bosc no era gaire espès hem anat seguint més o menys en la direcció que necessitavem fins que, patapam! hem topat mig per casualitat amb la Font de Can Mora.

20130106_excursio_can_devesa_033
La font de Can Mora, Badalona

El cert és que està bastant deixada de la mà de déu, no té cap mena d’encant i almenys avui no en rajava aigua. L’hem detectat tan ràpid perquè una pilona de l’Ajuntament ho indica, si no, potser passem de llarg i tot.

20130106_excursio_can_devesa_032
Si no fos per la pilona potser la passem de llarg

I un cop feta la visita a la font amb més pena que glòria, hem tornat cap a la Vallençana, que ara sí, queda molt a prop i amb un camí bastant més clar.

L’última sorpresa del dia ha estat arribar a un petit turonet amb uns pins des d’on hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars sobre tot el Barcelonès i el Vallès, quin gran lloc per posar-hi un caché! 😀

Boniques vistes (i2)
Panorama sobre el Barcelonès i el Vallès Oriental
Boniques vistes (1)
La vista sobre el Barcelonès i el turonet amb l’ermita de Sant Onofre

I ja xino-xano cap a casa, passant per una tomba d’alguna bèstia estimada… O_o

20130106_excursio_can_devesa_038
RIP

Aquí teniu el mapa del recorregut que hem fet (alguns trossos ja es nota que hem reculat)

Mostra Badalona, Vallensana, Can Devesa, Font De Can Mora 06/01/2013 10:41 en un mapa més gran

A la 59a Caminada de Regularitat, del Centre Excursionista de Badalona

Avui diumenge ens hem llevat ben d’hora, a tres quarts de set, hem esmorzat un bon entrepà i hem fet via cap a Montigalà on a les 8 començava la 59a Caminada de Regularitat, organitzada pel Centre Excursionista de Badalona. Era la primera vegada que ens apuntàvem a una caminada “oficial”, amb número d’equip i premis i tot això, i ens esperaven pel davant gairebé 18km de recorregut per la Serralada de Marina. A això cal sumar-li l’escalfament i el refredament dels més o menys 2km que tenim de casa a Montigalà.

L’ambient al punt de sortida era molt familiar, no m’imagino a la majoria dels que erem allà amb l’objectiu de guanyar, ni amb cap mena d’ambició especialment competitiva. Hem anat sortint per torns i xino-xano hem enfilat en direcció a Sant Jeroni de la Murtra.

Bon dia! A la caminada de la regularitat del @cebadalona :)

La Sortida

Malgrat ser una passejants habituals de la Serralada de Marina i conèixer totes les fites per les que hem passat ens ha agradat descobrir nous camins. Sense anar més lluny, ens hem sentit una mica tontos quan de seguida ens hem plantat al costat de les ruïnes de Ca l’Alemany sense passar per Sant Jeroni: només calia travessar el pont de la ronda i enfilar el camí.

Sant Jeroni i Ca l'Alemany #Badalona #cebadalona
Les ruïnes queden a mà dreta, al fons que gairebé no es veu, el monestir Sant Jeroni de la Murtra

Per sort no ens ha plogut en tot el recorregut, només quatre gotes mal comptades. De seguida hem trobat el primer control, ja amb unes primeres vistes sobre Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma i Barcelona.

Primer control, bones vistes! #Badalona #cebadalona

El segon control ha trigat una mica més en arribar. Primer hem passat per l’ermita de Sant Climent, que juntament amb la de Sant Onofre destquen en el perfil de la muntanya (psssst… tant a l’una com a l’altra hi ha catxés amagats!)

Ermita de Sant Climent #cebadalona #Badalona
L’ermita de Sant Climent

Un cop passada l’ermita hem enfilat cap el poblat ibèric de Puig Castellar, que val molt la pena i que cada vegada que hi anem està més restaurat. Hem pujat a dalt de tot i hem sortit per l’altra banda. Més enllà de les restes arqueològiques, les vistes des d’aquest punt són impressionants.

Poblat ibèric de Puig Castellar #cebadalona

Vista des del Poblat Ibèric de Puig Castellar #cebadalona

I com que tot el que puja, baixa, hem baixat gairebé fins a Montcada per un caminet que ja coneixíem però que avui era una pista de patinatge i que més d’un blau al cul haurà costat 😀

Tercer control i… cap amunt altra vegada en el tros que a mi se m’ha fet més dur.

Per sort, la recompensa a aquest esforç ha estat passar per un trosset de bosc dels que a mi m’agraden i, una mica més enllà, ja ens hem deixat guiar per l’olor de les botifarres que ens esperaven a l’ermita de Sant Onofre.

Meitat de la caminada: ermita de Sant Onofre #cebadalona
L’ermita de Sant Onofre

Mitja horeta de descans per menjar l’entrepà de botifarra i agafar prou fred per tenir ganes de continuar caminant.

La resta del camí s’ha fet força més lleuger. Ens havíem encaparrat que ens quedava la part més dura, pujar al poblat ibèric de les maleses, però ens havíem malfixat i ja gairebé tot anava de baixada.

20121118_caminada_regularitat_bdn_019
L’ermita de Sant Onofre a dalt de la muntanya

Amb aquest alleugeriment per no haver de pujar fins les Maleses amb la botifarra a la panxa, de seguida ens hem plantat a la vora de Can Ruti, baixant primer per la font de l’Amigó que ara em sap greu no haver fet la foto perquè estava molt maca encatifada de fulles de tardor.

20121118_caminada_regularitat_bdn_025
Arribant a la civilització, Can Ruti a mà esquerra

I un cop passada la zona a tocar de l’hospital, baixada fins a Montigalà passant per alguns dels racons que més m’agraden d’aquesta zona (i on quan em toqui la loteria m’hi compraré una caseta) i amb un últim control a la creu de Montigalà.

20121118_caminada_regularitat_bdn_031
La creu de Montigalà

Total: unes 4 hores i mitja parades i esmorzar inclòs i una molt bona experiència que de ben segur que repetirem 🙂

Au, feina feta! Molt xula la caminada @cebadalina :)

Aquí teniu el mapa per si us animeu a fer la passejada algun dia, si no coneixeu tots els punts pels que hem passat val molt la pena visitar-los!


Mostra Caminada Regularitat Badalona – 18/11/12 en un mapa més gran

Ser petit

Fa temps que volia escriure aquest post, i avui que és el meu aniversari hi he tornat a pensar. I és que, cada vegada més, estic convençuda que ser petit és el millor per sobreviure. I què vull dir amb ser petit?

Doncs, d’entrada, ser petit vol dir no voler créixer.

Aquesta filosofia l’apliquem sobretot a la nostra empresa, Pimpampum, on som dues persones i no volem ser-ne més. A moltes reunions ens trobem amb la dificultat d’explicar per què no volem créixer, per què ens volem mantenir petits. Amb les col·laboracions que calgui, és clar, però puntuals. I als nostres interlocutors els costa d’entendre, alguns creuen que tenim potencial per fer coses més grans, per muntar una empresa més gran.

La raó que més habitualment donem és que a nosaltres ens agrada la feina que fem, i la volem fer. Contractar gent implicaria dedicar-nos més a gestionar la feina i menys a fer-la, hauríem de fer de jefes i això ens treuria temps per treballar. També perquè volem mantenir la independència, i poder refusar projectes que no ens facin el pes, i poder-ne fer d’altres perquè ens ve de gust, i no pel que hi guanyem.

Si fossim més grans hauríem de tenir el cap sempre pendent de pagar nòmines, de mantenir una oficina a l’alçada, d’agafar més i més projectes per créixer més i més, en una escalada que podria no tenir fi. I, sincerament, no li trobo el sentit, quants maldecaps!

És per això que a nosaltres, de moment, la crisi no ens ha afectat gaire (toquem fusta!), perquè amb poc passem. I pel que veiem al nostre voltant crec que hem après que l’ambició sense mesura duu a patacades proporcionals. Uf!

Això mateix de no créixer, o millor dit en aquest cas, de no voler estirar més el braç que la màniga crec que també ho apliquem a nivell personal. També passem amb poc. Per sort no tenim vicis, no ens agraden els luxes i moltes de les nostres aficions no costen res. Anar a la platja, passejar per la Serralada de Marina, fer un vermutet a la Rambla o menjar una pizza fora quan juga el Barça ens sembla suficient. I, per sort, un parell de cops l’any ens podem permetre d’agafar un avió i marxar uns dies, sense extravagàncies.

Bé, tota aquesta reflexió ve perquè avui m’han regalat alguns dinerets. I he decidit que me’ls vull gastar. El problema és que no sé ben bé amb què: tinc un parell de coses mirades, però com que realment no les necessito em costa decidir-me… sóc com la rateta que escombra l’escaleta… quina ràbia!

Stockholm 2012

Com sempre que anem en tren amunt i avall aprofito per escriure les impressions del viatge. Aquesta vegada som a un regional (res comparat amb la Renfe!) que ens duu fins a Alingsås.

Aquest any hem vingut a Suècia el mes de juny. El motiu és que s’hi celebra la cousinträff, suposo que és l’equivalent de les cosinades d’allà, una festa on es reuneix la família més extensa. En aquesta festa, com podeu comprovar, hi venim gent d’arreu. Nosaltres ja tenim part de la família a Göteborg i els altres arriben demà, el dia de la festa. Per mi és la primera vegada,  ja us ho explicaré al tren de tornada.

Amb Vueling fins a Stockholm

Doncs sí: per primera vegada hem pogut viatjar a Suècia amb certa comoditat. Per fi Vueling ha obert ruta a Stockholm i ens hem lliurat del Viacrucis de Ryanair. Que si toreja totes les enganyifes de la web, que si imprimeix la tarja d’embarcament i no la perdis,  que si vés a Girona, que si que si compte amb la maleta, que si fes la cursa per agafar seient a l’avió, que si aguanta la propaganda de la loteria, dels cigarrets sense fum i de l’alcohol en sobrets… tot això s’ha acabat. Esperem que per sempre més.

És cert que la festa és a prop de Göteborg, però com que ens agrada tant pul·lul·lar per la capital no ens fa res haver d’anar fins a la zona de Göteborg en tren, són uns 500km que passen força bé i a un mòdic preu (tan mòdic que fins i tot vam trobar un tren directe Göteborg-Stockholm que feia el trajecte en 2h i per 98SEK, uns 10 euros, però no el vam agafar perquè sortia a les 6 del matí i vam trigar massa a decidir-nos)

L’hotel

Aquest any al no ser període de vacances sueques ens ha costat una mica més trobar un hotel bé de preu. D’altres anys que coincidia amb la (seva) temporada baixa havíem trobat autèntiques gangues. Aquest any, en canvi, l’hotel més normalet no baixava dels 100 euros amb bany compartit.

Per sort, en vam trobar un que oferia habitacions quàdruples amb bany per un preu força més baix. Com que les crítiques eren bones el vam agafar sense acabar d’entendre la diferència respecte tota la resta.

Doncs bé, aquí teniu l’explicació:  és un hotel on el dia abans t’envien el número de l’habitació i un codi per mail.  Tu arribes allà i no hi ha ningú enlloc, ni tan sols hi ha recepció. Poses el codi a un munt de portes que es van obrint, poses el codi a l’habitació i ja hi ets. Res ni ningú enlloc.

L’habitació estava força bé, purament funcional però amb els detalls bàsics que la fan comfortable, ben pensada. A això li hem d’afegir que l’havien estrenat feia poc, amb la qual cosa feia força goig.

El lavabo és una mena de cubicle, tot ell folrat d’algun tipus de linòleum (m’ho suposo perquè aquí és el que hi ha) que imitava rajoles de gresite totes blanques, es nota que es pot rentar amb un manguerasso.

Suposo que la idea de l’habitació és la mateixa que als EasyHotels, vam estar a un a London, però tot allò era bastant més cutre, més tronat.

Bé, per si us interessa és un hotel a considerar: www.omenahotels.com

Els parcs

Si una cosa hem fet aquest dia i mig és patejar parcs. L’última vegada ens vam quedar amb les ganes de fer-li una altra passada al Djurgården i aquest matí ens hem llevat ben d’hora per explorar-ne un atre: el Hagaparken.

El Djurgården

Aquest parc ens agrada especialment, està situat a l’est de la ciutat i consisteix en una illa (bé, de fet Stockholm són tot illes connectades) on pràcticament tot és verd.

Vam decidir atravessar-lo una mica anàrquicament, tenint com a únic destí els punts que els geocachings que havíem seleccionat ens marcaven.

Per aquest motiu, mentre atravessava un camp amb herbes que m’arribaven a la cintura i intentant esquivar les zones humides que sempre amaguen… en un dels salts va sortir de davant meu disparada una bèstia. A la primera impressió vaig pensar que era una llebre gegant, però de seguida me’n vaig adonar que es tractava d’un cèrvol jovenet o, com creu el Dani, d’una daina. El cas és que allò que sempre havia buscat quan venia aquí ho vaig trobar a Stockholm i a un pas.

tres passos més endavant hi havia els dos cèrvols petitets descansant...

El més curiós va ser que quan vaig reprendre la marxa després de l’ensurt, al següent pas va sortir-ne disparat un altre i cap una altra banda. Jo ja no volia continuar avançant… 🙂

A banda de la topada amb els cèrvols/daines vam aconseguir trobar alguns catxés, ja faré un post a part perquè per aquí n’hi ha alguns que s’ho mereixen.

Finalment, per acabar la passejada vam passar per una mena de garden center bucòlic que és precisament el que ens havia deixat amb les ganes de tornar-hi l’altra vegada.

Aquesta, però, vam veure com les flors encara no havien crescut i a tot plegat li faltaven unes setmanes de sol. Estava una mica desolat, una mica pansit. Això sí: quan tot acabi de florir segur que torna a fer el goig que tant ens va encisar. Aquest any hem arribat abans d’hora.

Hagaparket

Avui ben d’hora hem enfilat cap el nord de la ciutat, on havíem vist un parc al costat d’un llac. No és gaire lluny de la zona del centre, però com que no hi ha cap atracció turística mai se’ns havia acudit anar-la a explorar.

Doncs és un parc ben maco, força gran, i avui amb poca gent que l’atravessava amb la bici a tota castanya o hi passejava els gossos amb més traquil·litat.

Seria un parc maco com qualsevol altre si no fos perquè hi hem trobar un lloc ben curiós, l’stora pelusen, que ens ha cridat moltíssim l’atenció.

al Hagaparken hi ha una gran carpa de mentida... molt curiós. Un caprici d'un rei

L’stora pelusen és una mena de carpa de mentida (de cartró-pedra, diguem-me) que embolcalla un edifici normal. A dins sembla ser que hi ha un museu i una cafeteria, però com que hi hem arribat tan d’hora no estava obert i no hi hem pogut entrar. Au, ja tenim un motiu per tornar-hi!

Per la resta, una passejada, tres geocachings (un de molt xulo!) i tornada cap a l’hotel a plegar veles que havíem de fer cap el tren.

Les constants

I sí, cada vegada que vinc per aquí detectem les mateixes constants:

  1. Els restaurants més habituals aquí són els asiàtics, guanyen per golejada. I entre els asiàtics els thailandesos. A cada cantonada n’hi ha un, de més bo, de més senzill, de take away… ja ho vaig dir fa anys: a quasevol poble per remot que sigui hi tenen el seu restaurant thailandès. És com allà les pizzeries, que en trobes a tot arreu. Que, per cert, vam anar a una pizzeria, Da Luigi, i resulta que l’amo és de Barcelona, fa molts anys que està a Stockholm. És l’única vegada que he sentit parlar català aquests dies. La pizza, per cert, molt bona.
  2. Continuant amb la gastronomia: no saben cuinar un tipus de carn que no sigui trinxada? Mandonguilles, salsitxes, però fins i tot una cosa que venien com a noséquèfillet era carn trinxada i recomposada en forma de filet.
  3. Les dones beuen vi, sobretot blanc, i els homes cervesa. Jo crec que aquest any algunes s’han passat a la cervesa però el Dani continua obssessionat amb aquesta constant.
  4. Mantinc l’esperança de veure un ant, de moment aquest any vaig bé: ja he vist dos cèrvols! 🙂

16.55, ens queden 32 minuts de viatge i ja serem a Alingsås!

Excursions a lo Faig Pare i pel camí a l’Airosa, al Parc Natural dels Ports

Ja fa uns quants anys que anem vàries vegades l’any a La Sénia. I ja anaven vàries vegades que havíem fet l’intent d’anar a veure lo Pi Gros i lo Faig pare sense èxit. Aquesta vegada ha estat mig diferent 🙂

Lo faig pare

20120526_la_senia_002

Lo faig pare és un faig espectacular que es troba dins una fageda (sembla ser que molt estranyes per aquestes latituds) i que es calcula que té 250 anys.

Arribar-hi no és complicat, el complicat és arribar al punt de sortida del camí, que està a uns 12km per una pista bastant atrotinada que segurament és una bagatel·la per un 4×4 però que nosaltres que anàvem amb un cotxe que ens havien deixat ens va fer patir força.

Per arribar a aquesta pista vam enfilar des de la Sénia cap al pantà d’Ulldecona i allà mateix a mà dreta comença el camí de terra, que només cal anar-lo seguint i amb força paciència s’arriba a un punt on hi ha una barrera que no deixa seguir més enllà (cal dir que nosaltres vam deixar abandonat el cotxe uns 2.5km abans que comencés el camí, ja estàvem farts de patir!).

I de seguida que travessem la tanca tenim dues opcions: anar pel camí “oficial” que és el que vam fer nosaltres o enfilar-nos per un trencall a mà dreta (que ni tan sols vam veure, el vam descobrir perquè vam baixar per allà). Si hi haguéssim de tornar segurament agafaríem el trencall perquè és més còmode de pujada que de baixada, però això ja deu anar a gustos.

La qüestió és que vas fent camí, bastant fàcil, fa una mica de pujadeta i vas veient faigs. I com que no hi ha gaires indicacions no saps què s’entén per faig monumental i dubtes si te l’has passat de llarg. No patiu, perquè quan arribes al punt, el veus.

A mà dreta queda una entrada i allà descansa lo faig pare, amb les seves arrels espectaculars, que sembla tret d’una pel·li en 3D. Una racó realment maco i un bon lloc per descansar.

Nosaltres vam aprofitar per deixar-hi un caché, i fer-nos unes fotos amb l’ajuda d’uns altres visitants que van arribar uns minuts més tard.

20120526_la_senia_006

Lo pi gros

En la mateixa ruta, sembla ser que una mica més apartat del camí i, per tant, menys identificable a simple vista es troba lo Pi Gros, un altre arbre monumental que no teníem localitzat al GPS i que, a falta de més senyes, vam haver de deixar la visita per un altre dia.

Bé, s’hi haurà de tornar, perquè sembla ser que val molt la pena! 🙂

Aquí expliquen més coses sobre lo Faig Pare i el Pi Gros:

http://paisatges-jardins.blogspot.com.es/2011/12/el-faig-pare-la-senia-el-montsia.html

http://www.ocobaix.info/?p=213

I aquí està la ruta que vam fer, que de fet la vam treure del wikiloc.


Mostra Lo faig pare. Parc Natural dels Ports en un mapa més gran

La cova d’en Marc i el camí que va cap a l’Airosa

Després de la bona experiència de dissabte, diumenge vam decidir anar a donar un tomb per estirar les cames. Vam enfilar camí de Mas de Barberans i, pel camí, vam veure un desviament a un lloc pintoresc que posava “La Vall”. Vinga, cap allà que vam fer.

I, oh sorpresa, ens vam endinsar altra vegada cap el parc dels Ports per una altra pista forestal (aquesta en molt millor estat) fins anar a parar a l’àrea recreativa de la Vall, on un pont ens convidava a endinsar-nos per un caminet, i un cartell ens anunciava una plàcida passejada circular de 20 minuts fins al Racó de la Cova d’en Marc, ideal per estirar les cames abans d’anar a dinar.

20120527_la_senia_079

20120527_la_senia_036

Com no podia ser d’altra manera en una passejada d’un kilòmetre, en poc més de 10 minuts ens vam plantar a la cova del tal Marc, molt xula!

20120527_la_senia_038

20120527_la_senia_041

I ens vam quedar amb les ganes d’anar una miiica més enllà.

Com que el camí està força ben indicat vam continuar pujant. I pujant. I quan ja semblava que havíem de donar la volta un senyal que marcava l’Airosa ens va convidar a continuar pujant.

La vista cada vegada era més espectacular i com que no anàven gens equipats vam arribar fins a una cova (que no he trobat si té nom) on vam admirar una bona estona les vistes, hi vaig deixar un caché i vam fer altra vegada cap avall.

20120527_la_senia_057

20120527_la_senia_049

20120527_la_senia_052

Pel camí de tornada (diferent al d’anada), vam passar pel Forat de la Vella, on fins i tot hi ha un banc per poder admirar la vista com cal.

20120527_la_senia_073

No vam arribar ni de bon tros a l’Airosa, que segons he trobat per aquí és un castell, però ha quedat apuntada a la nostra llista de deures quan tornem per la contrada i volguem fer una excursió com cal.

Aquí ho teniu molt ben documentat:

http://www.engarrista.com/content/view/423/76/

http://www.xavierblancafort.net/terresdelebre.html#Roca_Xapada

I aquí el camí de dominguero que vam fer:


Mostra Racó de la Cova d’en Marc en un mapa més gran

Au, ja tenim feina per la propera! 🙂

Laus 2012, categoria disseny web

Em sembla que un dia d’aquests obriré una categoria al bloc anomenada “o ho escric o rebento” per les rabietes que m’agafen quan veig segons què. Tot seguit una nova entrega.

I, com no, aquesta nova entrega torna a estar relacionada amb LA institució que diu representar els dissenyadors gràfics (jo he decidit que renego d’aquesta denominació malgrat el títol que tinc penjat a la paret, fa temps que només em considero i combrego amb la denominació de dissenyadora web), l’ADG-FAD. Per veure precedents podeu acudir al post sobre el web de Terminal B (que, oh, quina llàstima, ara ja és en HTML i no podreu apreciar el que hi explico).

La short list dels Laus 2012

Doncs bé, resulta que avui em llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, i tot esmorzant arribo a la short list dels premis Laus d’enguany [PDF] (un altre dia ja parlarem del tema: si fos pels dissenyadors tradicionals la web seria en PDF).

Evidentment, me’n vaig a la secció de web i m’interesso per com està el panorama. Veig que hi ha algunes (poques) empreses solvents (bé!) i d’altres dissenyadors que no em sonen com a especialistes en web. Me’n miro alguna a l’atzar per veure què han escollit com a premiable i, ai las!, quina ha estat la meva sorpresa al trobar en aquest ràpid tast dues webs fetes amb taules de la pitjor calanya (amb mides posades a cada td, amb divs inútils per dins, per fora, abans d’obrir l’HTML…) i una 100% Flash.

I m’he emprenyat.

I per què m’he emprenyat?

Doncs perquè estic molt-molt farta que qui jutja els projectes de web no sigui capaç de fer un simple “ver código fuente” i mínimament desxifrar (deixem-ho amb intuir) si allò compleix uns mínims de decència. No demano ja que validi (tots els premis quedarien deserts), però que almenys estigui al cas de que no li estan venent un producte caducat. Que sàpiga també que si una web està feta 100% en Flash tindrà una sèrie de problemes (greus). I que, simplement, aquelles pràctiques professionals ja s’han consensuat (i fa temps!!!) com a obsoletes.

I ara els dissenyadors tradicionals em direu: oh, però és que tu mires el codi, ells només es basen en l’aparença!

Doncs ni així! Si jutgem per l’aparença ens trobem també davant de projectes obsolets. Si els dissenyadors d’aquests webs tinguéssin les mínimes nocions del que permet avui en dia visualitzar un navegador (amb totes les limitacions que vulgueu però ja no tantes, no em vingueu amb aquestes monsergues) el disseny que haguessin plantejat seria molt diferent (i haguessin exigit un codi a l’alçada).

Què me’n dieu de la tipografia en web? Ja no hi ha excusa dissenyadors tradicionals! Tant temps queixant-vos de les limitacions de la tipografia en web… doncs au! ara ja teniu moltes i bones tipografies a la vostra disposició perquè ens embadaliu amb la vostra mestria tipogràfica. Alguna d’aquestes webs destacava per l’exquisit ús tipogràfic? Doncs no! Amb Arial (ho sento, les he vist en PC) i a córrer!

O alguna concessió a pensar més enllà de la pantalla per la qual dissenyo, ves que no hi hagi algú que miri la web des d’un mòbil, un iPad… alguna cosa diferent. Amb aquestes taules inamovibles és clar que ni ha passat per la ment del lúcid dissenyador que allò, algun dia, potser es podria adaptar a d’altres formats. I que les taules no li serviran per res. O que la seva fantàstica web en Flash no es veurà en tots aquests dispositius que tots ells tenen.

Conclusió

Doncs bé: el que està clar és que m’he enfadat. No tant perquè es facin les coses mal fetes, que això passa a tot arreu i tots cometem errors.

El que m’emprenya de debò és que LA institució reconegui amb premis webs que no passarien l’avaluació ni del més benèvol dels professors del primer curs de projectes web (per exemple, una servidora). Si es donen premis és per valorar la feina ben feta, perquè els qui s’hi dediquen s’hi puguin emmirallar, i en aquests casos està ben clar que no compleixen els mínims ni d’una banda (codi) ni de l’altra (context actual del disseny web).

Bé, ho deixo aquí. Espero que guanyin els projectes que s’ho mereixen. Si no, hauré d’escriure un altre post de l’emprenyamenta que m’agafarà! 😛

Per cert, us deixo amb un article de l’Smashing Magazine que crec que ve al cas: Designer Myopia: How To Stop Designing For Ourselves

D’excursió per Tiana i la Serralada de Marina

Avui, dia de Reis, m’he llevat amb ganes de fer una passejadeta.

Sempre acostumem a anar a algun lloc de la costa de Badalona o el Maresme i comencem a pujar fins que s’acaba la civilització i després caminem com cabretes sense gaire ordre ni concert, que està força bé.

Però cercant alguna excursió que pogués ser interessant he descobert el web de les rutes pels parcs naturals de la Diputació de Barcelona. Està molt i molt bé perquè hi ha rutes interessants (la majoria de la Serralada de Marina ja les hem fetes sense saber-ho), però té la pega que només et pots decarregar un arxiu .gpx que no hi ha manera fàcil d’obrir-lo amb el mòbil o, per exemple, amb el Google Maps.

Després de molt barallar-m’hi, d’instal·lar Google Earth expressament, d’exportar el .gpx de mil maneres (de fet hem marxat gairebé a les 11 sense la ruta!) ara he descobert que es poden convertir a .kml des del web GPS visualizer de manera que després anant al Google Maps, als nostres mapes en creem un de nou, importem aquest arxiu… et voilà! El tenim per sempre que el necessitem.

Bé, doncs al que anava: avui hem fet una d’aquestes rutes, concretament una que segueix el SL-C96, un caminet molt fàcil, força ben senyalitzat que voreja Tiana i ens ofereix unes vistes fantàstiques del Barcelonès i el Maresme.

Vinyes 2D i Maresme

Molt xula l'excursió tianenca! :) #tiana

Hem sortit de Badalona amb la Tusa, nosaltres hem agafat la B30 però també aniria bé la B29, i hem baixat a la rotonda de Montgat on hi ha el parc del Tramvia. Hem anat xino-xano fins a Tiana i sense gaire esperances de poder fer la ruta, i per casualitat hem trobat un dels senyals que indica el camí. L’hem seguit fins que hem arribat a La Virreina on hi ha l’origen i el final de la B30 i una caseta on donen informació del parc, avui tancada. Per tant, un altre dia que volguem anar més al gra es pot sortir tranquil·lament de La Virreina que la B30 ens hi duu.

L'ermita de l'Alegria de Tiana, on vaig fer la "cumanió"

A partir d’aquest punt són 8 kilòmetres vorejant Tiana que passen ràpid: el camí és fàcil, està molt ben senyalitzat i les vistes són espectaculars. Per tant, anar fent-anar fent fins que hem arribat a l’ermita de l’Alegria de Tiana, gairebé al final del recorregut, tocant altra vegada la civilització. Allà hem fet una petita parada per buscar-hi el catxé, i després hem tornat fins al punt d’origen travessant Tiana.

Donem per acabada l'excursió al parc del Tramvia (o del Mag d'Oz!) de Montgat

A Tiana també s’hi pot agafar la B29, però essent festiu millor rematar la passejada i assegurar que tens dos Tuses que et duen a casa.

Aquí està el caminet que hem fet, l’origen i el final eren els mateixos, però he començat a gravar la ruta una mica tard…


Mostra Excursió Tiana en un mapa més gran

I, per si us interessa, aquest és el que després de tants patiments he aconseguit convertir del mapa de Diba.es


Mostra Diba.es SL-C 96 El Rocar. Descobrim l’entorn de Tiana en un mapa més gran

 

La propera excursió la farem per la Serralada Litoral, que tenim una T10 de 4 zones i l’hem de gastar abans de que caduqui! 🙂

Sobre l’HTML i CSS

Una de les conseqüències de donar classes sobre disseny web és que em fa replantejar la meva professió, reflexionar sobre què és i què no és el disseny web. I una de les preguntes recurrents que em faig cada curs que acaba és si un dissenyador ha de saber HTML i CSS.

No tinc cap dubte que la meva feina encaixa perfectament en l’àmbit de coneixement del disseny web tal i com s’entén a la xarxa, que m’escau com un guant, però els dubtes em vénen quan, des de fora, des del disseny tradicional, es qüestiona que s’hagi de dominar per exemple HTML i CSS.

I jo cada vegada estic més convençuda que sí, que no hi ha dubte, que si es vol dissenyar per web s’han de dominar. I justament aquestes darreres setmanes hi ha tres motius més per afegir als arguments habituals:

  1. M’estic llegint el llibre de Josep Ma Pujol i Joan Solà, Ortotipografia, i ja al prefaci parlen del canvi que va suposar l’autoedició:

    Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, al món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

    Si traslladem aquesta idea al disseny web crec que podem trobar-hi paral·lelismes: m’imagino que avui en dia el dissenyador encara escriu a mà (dibuixa l’aparença de la web amb un programa de disseny) i el maquetador traspassa aquest disseny a format web, el digitalitza. La diferència està en que avui en dia el dissenyador pot disposar de les mateixes eines que té el maquetador, aquí no hi ha cap barrera, no cal tenir cap maquinota ni cap infraestructura especial. Igual que els escriptors ja generen els seus originals digitalitzats, i per tant són en part responsables de la seva correcció tipogràfica, crec que els dissenyadors haurien de ser capaços d’entregar els seus dissenys maquetats. Més o menys. És una qüestió de coneixements.

  2. M’estic iniciant en el món del responsive design, les media queries i tot el que l’envolta. És a dir, que una mateixa web es visualitzi de maneres diferents segons les característiques del dispositiu. Per exemple: si és una pantalla gran que les columnes siguin més amples o n’hi hagi més, si és un iPad en vertical que es recol·loquin de manera que tinguin un ample correcte, o si és un mòbil se situi tot en una única columna. Per entendre-ho, millor mirar exemples redimensionant la finestra del navegador.

    Doncs bé, me n’he adonat que tècnicament això no té cap mena de complexitat. És més: amb unes poques línies afegides de CSS canvies l’aparença de la plana, es redistribueixen els elements i s’adapten a cada situació.

    És en aquest moment en que estem creant totes les variants d’un disseny en el que no té cap mena de sentit intentar dibuixar a mà totes les possibles versions. Cal treballar en directe, sobre la finestra del navegador, veient com queda a cada mida, i fent les modificacions directament sobre el CSS. I per poder fer-ho cal conèixer bé com funciona i haver-la construït de manera que sigui factible deconstruir-la. Altra vegada calen coneixements.

  3. Una altra constatació és que l’HTML i CSS cada vegada més estaran a l’ADN de molts llocs, que surt a compte aprendre’n, vaja.

    I això m’ho ha fet pensar arran d’estar tutoritzant un projecte d’ebook, món que desconeixia i que considerava que funcionava segons els seus propis paràmetres. Doncs resulta que no: els ingredients d’un epub són majoritàriament HTML i CSS, amb d’altres arxius que en defineixen característiques i estructura. Per tant, a punt per intentar explotar-los des d’aquesta vessant.

    També penso que cada vegada es faran menys aplicacions natives per iPhone, Android etc si no és estrictament necessari, i que la majoria es solucionaran amb eines web, que són estàndards i independents de la plataforma. I que si fins fa poc una de les frases més habituals era: per això no cal Flash, es pot solucionar amb Javascript, ben aviat sentirem per això no cal Javascript, es pot solucionar amb CSS.

    I relacionat amb això, no voldria acabar sense culpar Adobe d’intentar vendre’ns que no cal saber res per dissenyar webs, fer epubs o crear aplicacions interactives: que tot són capsetes i components que arrossegues… et voilà! Amagar el que hi ha al darrere, empaquetar-ho perquè els pobrets dissenyadors no s’espantin, que donin a un botó d’exportar que faci tota la feina bruta. Altra vegada em reitero amb que tenir accés al codi és com tenir accés a l’ADN, que cal poder-lo entendre i tocar. Em sembla que en @chechar anava una mica per aquí amb aquest article.

Bé, temps al temps, però igual que avui en dia és estrany trobar un professional que no sàpiga editar un word, molt em temo que d’aquí uns anys caldrà tenir nocions d’HTML i CSS per sobreviure. Ja triguen a ensenyar-ne a les escoles que, com deia aquell: it’s not rocket surgery! 🙂

 

 

Així va el país!

Doncs sí, últimament és una de les frases que més repeteixo quan veig l’apatia, la manca de ganes i la nul·la imaginació amb la que molts afronten la crisi.  No vull dir que no hi hagi gent que faci tot el que pot per superar-la, que no se’n surti i pateixi, chapeau per aquests.

Però, nois, tinc la sensació que els qui s’esforcen són minoria i en massa ocasions em trobo dient-me que es mereixen el que els passa. Percebo que molts es conformen i s’arrepengen en això de la crisi,  ja els va bé per tenir una excusa i continuar sense fer res.

I sense anar més lluny, per il·lustrar-ho, el que ens ha passat avui.

Resulta que ara a les escoles s’ha posat de moda aquell parent llunyà del cub de rubik que és una mena de tira de peces triangulars que es doblega per fer infinitat de formes, oficialment se’n diu serp de Rubik (Rubik’s Snake). I ja se sap que quan un nen duu això a l’escola en un termini no molt llarg de temps tots ho acabaran tenint. Passa amb els io-iós, les cordes, les gomes i l’any passat amb les gomes elàstiques de formes. És un negoci segur!

Doncs bé, avui ens hem trobat amb la necessitat de comprar una d’aquestes serps de Rubik. La primera i més fàcil opció era la d’anar al xino però hem pensat que millor mirar pel comerç local i anar a una botiga de joguines. Hem posat un preu màxim de 10 euros suposant que la qualitat seria superior a la d’un xino, i tenint en compte que és una de les joguines que jo deso entre els meus tresors.

A la botiga hi havia dues dependentes desganades que no sé ni si ens han saludat. Hem preguntat amb gestos per fer-nos entendre i al final la que atenia ens ha contestat amb un igual de desganat “no, de esto no tenemos”. Ni un somriure, ni cara de aix quina llàstima, ni un en portarem dilluns, dimarts o dimecres… segur que en vendrien com a xurros! Doncs res. Adéu, adéu i abans de sortir per la porta ja han continuat endreçant les joguines suposo que preparant el Nadal. La sensació amb la que he sortit és que hem destorbat.

 

Finalment, ens hem deixat estar de punyetes i hem anat al xino d’Ignasi Iglesias, dels més cutres de la zona. Només entrar amb una nena i fer cara de buscar una cosa determinada ens ha seguit el senyor xinès i immediatament ens n’ha tret dos models, en tres colors diferents. Sense dir res!!! Aquests xinesos ens llegeixen el pensament!!! Més contents que unes pasqües per l’atenció i la facilitat de la tasca hem pagat els 2 euros que valia (estàvem disposats a pagar-ne 10!) i hem sortit amb la joguina entre mans. Com milers de nens hauran fet avui.

Evidentment, la reflexió posterior ha estat la de així va el país! I una nova confirmació rotunda de que els xinesos es menjaran el món.

Potser perquè vinc de família de botiguers i el meu avi, mare i tiet sempre m’han donat la brasa amb aquests temes m’hi fixo, i veig que es deixen passar moltes oportunitats. I que la diferència entre anar a una botiga o a una altra depèn d’infinitat de factors però que deixar d’anar-hi segurament només depèn de que un d’aquests factors, un sol dia, faci figa.

 

 

 

Sabons Avon

L’altre dia remenant els armaris me’n vaig adonar que segurament la dèria amb els sabons de pastilla em ve de petita.

I és que a banda de dutxar-me amb sabó de pastilla des de fa molts anys, quan vaig de vacances em firo de sabons locals, els normals dels súpers, i així cada vegada que em dutxo me’n recordo del lloc on vaig estar.

Doncs bé, quan era petita-petita, la senyora Elena em regalava sovint sabons Avon amb tota mena de formes: ossets, mandarines, maduixes…

20111022_sabons_avon_040

Anàvem a casa una senyora del carrer Ribas i Perdigó, que ens donava la mercancia. I suposo que a banda de desar-los amb la devoció que es mereixen també hi deuria jugar: alguns estan destrossats.

Avui els he fet fotos per tenir-los sempre a mà 🙂

20111022_sabons_avon_075

La resta estan al Flickr

Page 2 of 26

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén