Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Page 2 of 26

Stockholm 2012

Com sempre que anem en tren amunt i avall aprofito per escriure les impressions del viatge. Aquesta vegada som a un regional (res comparat amb la Renfe!) que ens duu fins a Alingsås.

Aquest any hem vingut a Suècia el mes de juny. El motiu és que s’hi celebra la cousinträff, suposo que és l’equivalent de les cosinades d’allà, una festa on es reuneix la família més extensa. En aquesta festa, com podeu comprovar, hi venim gent d’arreu. Nosaltres ja tenim part de la família a Göteborg i els altres arriben demà, el dia de la festa. Per mi és la primera vegada,  ja us ho explicaré al tren de tornada.

Amb Vueling fins a Stockholm

Doncs sí: per primera vegada hem pogut viatjar a Suècia amb certa comoditat. Per fi Vueling ha obert ruta a Stockholm i ens hem lliurat del Viacrucis de Ryanair. Que si toreja totes les enganyifes de la web, que si imprimeix la tarja d’embarcament i no la perdis,  que si vés a Girona, que si que si compte amb la maleta, que si fes la cursa per agafar seient a l’avió, que si aguanta la propaganda de la loteria, dels cigarrets sense fum i de l’alcohol en sobrets… tot això s’ha acabat. Esperem que per sempre més.

És cert que la festa és a prop de Göteborg, però com que ens agrada tant pul·lul·lar per la capital no ens fa res haver d’anar fins a la zona de Göteborg en tren, són uns 500km que passen força bé i a un mòdic preu (tan mòdic que fins i tot vam trobar un tren directe Göteborg-Stockholm que feia el trajecte en 2h i per 98SEK, uns 10 euros, però no el vam agafar perquè sortia a les 6 del matí i vam trigar massa a decidir-nos)

L’hotel

Aquest any al no ser període de vacances sueques ens ha costat una mica més trobar un hotel bé de preu. D’altres anys que coincidia amb la (seva) temporada baixa havíem trobat autèntiques gangues. Aquest any, en canvi, l’hotel més normalet no baixava dels 100 euros amb bany compartit.

Per sort, en vam trobar un que oferia habitacions quàdruples amb bany per un preu força més baix. Com que les crítiques eren bones el vam agafar sense acabar d’entendre la diferència respecte tota la resta.

Doncs bé, aquí teniu l’explicació:  és un hotel on el dia abans t’envien el número de l’habitació i un codi per mail.  Tu arribes allà i no hi ha ningú enlloc, ni tan sols hi ha recepció. Poses el codi a un munt de portes que es van obrint, poses el codi a l’habitació i ja hi ets. Res ni ningú enlloc.

L’habitació estava força bé, purament funcional però amb els detalls bàsics que la fan comfortable, ben pensada. A això li hem d’afegir que l’havien estrenat feia poc, amb la qual cosa feia força goig.

El lavabo és una mena de cubicle, tot ell folrat d’algun tipus de linòleum (m’ho suposo perquè aquí és el que hi ha) que imitava rajoles de gresite totes blanques, es nota que es pot rentar amb un manguerasso.

Suposo que la idea de l’habitació és la mateixa que als EasyHotels, vam estar a un a London, però tot allò era bastant més cutre, més tronat.

Bé, per si us interessa és un hotel a considerar: www.omenahotels.com

Els parcs

Si una cosa hem fet aquest dia i mig és patejar parcs. L’última vegada ens vam quedar amb les ganes de fer-li una altra passada al Djurgården i aquest matí ens hem llevat ben d’hora per explorar-ne un atre: el Hagaparken.

El Djurgården

Aquest parc ens agrada especialment, està situat a l’est de la ciutat i consisteix en una illa (bé, de fet Stockholm són tot illes connectades) on pràcticament tot és verd.

Vam decidir atravessar-lo una mica anàrquicament, tenint com a únic destí els punts que els geocachings que havíem seleccionat ens marcaven.

Per aquest motiu, mentre atravessava un camp amb herbes que m’arribaven a la cintura i intentant esquivar les zones humides que sempre amaguen… en un dels salts va sortir de davant meu disparada una bèstia. A la primera impressió vaig pensar que era una llebre gegant, però de seguida me’n vaig adonar que es tractava d’un cèrvol jovenet o, com creu el Dani, d’una daina. El cas és que allò que sempre havia buscat quan venia aquí ho vaig trobar a Stockholm i a un pas.

tres passos més endavant hi havia els dos cèrvols petitets descansant...

El més curiós va ser que quan vaig reprendre la marxa després de l’ensurt, al següent pas va sortir-ne disparat un altre i cap una altra banda. Jo ja no volia continuar avançant… 🙂

A banda de la topada amb els cèrvols/daines vam aconseguir trobar alguns catxés, ja faré un post a part perquè per aquí n’hi ha alguns que s’ho mereixen.

Finalment, per acabar la passejada vam passar per una mena de garden center bucòlic que és precisament el que ens havia deixat amb les ganes de tornar-hi l’altra vegada.

Aquesta, però, vam veure com les flors encara no havien crescut i a tot plegat li faltaven unes setmanes de sol. Estava una mica desolat, una mica pansit. Això sí: quan tot acabi de florir segur que torna a fer el goig que tant ens va encisar. Aquest any hem arribat abans d’hora.

Hagaparket

Avui ben d’hora hem enfilat cap el nord de la ciutat, on havíem vist un parc al costat d’un llac. No és gaire lluny de la zona del centre, però com que no hi ha cap atracció turística mai se’ns havia acudit anar-la a explorar.

Doncs és un parc ben maco, força gran, i avui amb poca gent que l’atravessava amb la bici a tota castanya o hi passejava els gossos amb més traquil·litat.

Seria un parc maco com qualsevol altre si no fos perquè hi hem trobar un lloc ben curiós, l’stora pelusen, que ens ha cridat moltíssim l’atenció.

al Hagaparken hi ha una gran carpa de mentida... molt curiós. Un caprici d'un rei

L’stora pelusen és una mena de carpa de mentida (de cartró-pedra, diguem-me) que embolcalla un edifici normal. A dins sembla ser que hi ha un museu i una cafeteria, però com que hi hem arribat tan d’hora no estava obert i no hi hem pogut entrar. Au, ja tenim un motiu per tornar-hi!

Per la resta, una passejada, tres geocachings (un de molt xulo!) i tornada cap a l’hotel a plegar veles que havíem de fer cap el tren.

Les constants

I sí, cada vegada que vinc per aquí detectem les mateixes constants:

  1. Els restaurants més habituals aquí són els asiàtics, guanyen per golejada. I entre els asiàtics els thailandesos. A cada cantonada n’hi ha un, de més bo, de més senzill, de take away… ja ho vaig dir fa anys: a quasevol poble per remot que sigui hi tenen el seu restaurant thailandès. És com allà les pizzeries, que en trobes a tot arreu. Que, per cert, vam anar a una pizzeria, Da Luigi, i resulta que l’amo és de Barcelona, fa molts anys que està a Stockholm. És l’única vegada que he sentit parlar català aquests dies. La pizza, per cert, molt bona.
  2. Continuant amb la gastronomia: no saben cuinar un tipus de carn que no sigui trinxada? Mandonguilles, salsitxes, però fins i tot una cosa que venien com a noséquèfillet era carn trinxada i recomposada en forma de filet.
  3. Les dones beuen vi, sobretot blanc, i els homes cervesa. Jo crec que aquest any algunes s’han passat a la cervesa però el Dani continua obssessionat amb aquesta constant.
  4. Mantinc l’esperança de veure un ant, de moment aquest any vaig bé: ja he vist dos cèrvols! 🙂

16.55, ens queden 32 minuts de viatge i ja serem a Alingsås!

Excursions a lo Faig Pare i pel camí a l’Airosa, al Parc Natural dels Ports

Ja fa uns quants anys que anem vàries vegades l’any a La Sénia. I ja anaven vàries vegades que havíem fet l’intent d’anar a veure lo Pi Gros i lo Faig pare sense èxit. Aquesta vegada ha estat mig diferent 🙂

Lo faig pare

20120526_la_senia_002

Lo faig pare és un faig espectacular que es troba dins una fageda (sembla ser que molt estranyes per aquestes latituds) i que es calcula que té 250 anys.

Arribar-hi no és complicat, el complicat és arribar al punt de sortida del camí, que està a uns 12km per una pista bastant atrotinada que segurament és una bagatel·la per un 4×4 però que nosaltres que anàvem amb un cotxe que ens havien deixat ens va fer patir força.

Per arribar a aquesta pista vam enfilar des de la Sénia cap al pantà d’Ulldecona i allà mateix a mà dreta comença el camí de terra, que només cal anar-lo seguint i amb força paciència s’arriba a un punt on hi ha una barrera que no deixa seguir més enllà (cal dir que nosaltres vam deixar abandonat el cotxe uns 2.5km abans que comencés el camí, ja estàvem farts de patir!).

I de seguida que travessem la tanca tenim dues opcions: anar pel camí “oficial” que és el que vam fer nosaltres o enfilar-nos per un trencall a mà dreta (que ni tan sols vam veure, el vam descobrir perquè vam baixar per allà). Si hi haguéssim de tornar segurament agafaríem el trencall perquè és més còmode de pujada que de baixada, però això ja deu anar a gustos.

La qüestió és que vas fent camí, bastant fàcil, fa una mica de pujadeta i vas veient faigs. I com que no hi ha gaires indicacions no saps què s’entén per faig monumental i dubtes si te l’has passat de llarg. No patiu, perquè quan arribes al punt, el veus.

A mà dreta queda una entrada i allà descansa lo faig pare, amb les seves arrels espectaculars, que sembla tret d’una pel·li en 3D. Una racó realment maco i un bon lloc per descansar.

Nosaltres vam aprofitar per deixar-hi un caché, i fer-nos unes fotos amb l’ajuda d’uns altres visitants que van arribar uns minuts més tard.

20120526_la_senia_006

Lo pi gros

En la mateixa ruta, sembla ser que una mica més apartat del camí i, per tant, menys identificable a simple vista es troba lo Pi Gros, un altre arbre monumental que no teníem localitzat al GPS i que, a falta de més senyes, vam haver de deixar la visita per un altre dia.

Bé, s’hi haurà de tornar, perquè sembla ser que val molt la pena! 🙂

Aquí expliquen més coses sobre lo Faig Pare i el Pi Gros:

http://paisatges-jardins.blogspot.com.es/2011/12/el-faig-pare-la-senia-el-montsia.html

http://www.ocobaix.info/?p=213

I aquí està la ruta que vam fer, que de fet la vam treure del wikiloc.


Mostra Lo faig pare. Parc Natural dels Ports en un mapa més gran

La cova d’en Marc i el camí que va cap a l’Airosa

Després de la bona experiència de dissabte, diumenge vam decidir anar a donar un tomb per estirar les cames. Vam enfilar camí de Mas de Barberans i, pel camí, vam veure un desviament a un lloc pintoresc que posava “La Vall”. Vinga, cap allà que vam fer.

I, oh sorpresa, ens vam endinsar altra vegada cap el parc dels Ports per una altra pista forestal (aquesta en molt millor estat) fins anar a parar a l’àrea recreativa de la Vall, on un pont ens convidava a endinsar-nos per un caminet, i un cartell ens anunciava una plàcida passejada circular de 20 minuts fins al Racó de la Cova d’en Marc, ideal per estirar les cames abans d’anar a dinar.

20120527_la_senia_079

20120527_la_senia_036

Com no podia ser d’altra manera en una passejada d’un kilòmetre, en poc més de 10 minuts ens vam plantar a la cova del tal Marc, molt xula!

20120527_la_senia_038

20120527_la_senia_041

I ens vam quedar amb les ganes d’anar una miiica més enllà.

Com que el camí està força ben indicat vam continuar pujant. I pujant. I quan ja semblava que havíem de donar la volta un senyal que marcava l’Airosa ens va convidar a continuar pujant.

La vista cada vegada era més espectacular i com que no anàven gens equipats vam arribar fins a una cova (que no he trobat si té nom) on vam admirar una bona estona les vistes, hi vaig deixar un caché i vam fer altra vegada cap avall.

20120527_la_senia_057

20120527_la_senia_049

20120527_la_senia_052

Pel camí de tornada (diferent al d’anada), vam passar pel Forat de la Vella, on fins i tot hi ha un banc per poder admirar la vista com cal.

20120527_la_senia_073

No vam arribar ni de bon tros a l’Airosa, que segons he trobat per aquí és un castell, però ha quedat apuntada a la nostra llista de deures quan tornem per la contrada i volguem fer una excursió com cal.

Aquí ho teniu molt ben documentat:

http://www.engarrista.com/content/view/423/76/

http://www.xavierblancafort.net/terresdelebre.html#Roca_Xapada

I aquí el camí de dominguero que vam fer:


Mostra Racó de la Cova d’en Marc en un mapa més gran

Au, ja tenim feina per la propera! 🙂

Laus 2012, categoria disseny web

Em sembla que un dia d’aquests obriré una categoria al bloc anomenada “o ho escric o rebento” per les rabietes que m’agafen quan veig segons què. Tot seguit una nova entrega.

I, com no, aquesta nova entrega torna a estar relacionada amb LA institució que diu representar els dissenyadors gràfics (jo he decidit que renego d’aquesta denominació malgrat el títol que tinc penjat a la paret, fa temps que només em considero i combrego amb la denominació de dissenyadora web), l’ADG-FAD. Per veure precedents podeu acudir al post sobre el web de Terminal B (que, oh, quina llàstima, ara ja és en HTML i no podreu apreciar el que hi explico).

La short list dels Laus 2012

Doncs bé, resulta que avui em llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, i tot esmorzant arribo a la short list dels premis Laus d’enguany [PDF] (un altre dia ja parlarem del tema: si fos pels dissenyadors tradicionals la web seria en PDF).

Evidentment, me’n vaig a la secció de web i m’interesso per com està el panorama. Veig que hi ha algunes (poques) empreses solvents (bé!) i d’altres dissenyadors que no em sonen com a especialistes en web. Me’n miro alguna a l’atzar per veure què han escollit com a premiable i, ai las!, quina ha estat la meva sorpresa al trobar en aquest ràpid tast dues webs fetes amb taules de la pitjor calanya (amb mides posades a cada td, amb divs inútils per dins, per fora, abans d’obrir l’HTML…) i una 100% Flash.

I m’he emprenyat.

I per què m’he emprenyat?

Doncs perquè estic molt-molt farta que qui jutja els projectes de web no sigui capaç de fer un simple “ver código fuente” i mínimament desxifrar (deixem-ho amb intuir) si allò compleix uns mínims de decència. No demano ja que validi (tots els premis quedarien deserts), però que almenys estigui al cas de que no li estan venent un producte caducat. Que sàpiga també que si una web està feta 100% en Flash tindrà una sèrie de problemes (greus). I que, simplement, aquelles pràctiques professionals ja s’han consensuat (i fa temps!!!) com a obsoletes.

I ara els dissenyadors tradicionals em direu: oh, però és que tu mires el codi, ells només es basen en l’aparença!

Doncs ni així! Si jutgem per l’aparença ens trobem també davant de projectes obsolets. Si els dissenyadors d’aquests webs tinguéssin les mínimes nocions del que permet avui en dia visualitzar un navegador (amb totes les limitacions que vulgueu però ja no tantes, no em vingueu amb aquestes monsergues) el disseny que haguessin plantejat seria molt diferent (i haguessin exigit un codi a l’alçada).

Què me’n dieu de la tipografia en web? Ja no hi ha excusa dissenyadors tradicionals! Tant temps queixant-vos de les limitacions de la tipografia en web… doncs au! ara ja teniu moltes i bones tipografies a la vostra disposició perquè ens embadaliu amb la vostra mestria tipogràfica. Alguna d’aquestes webs destacava per l’exquisit ús tipogràfic? Doncs no! Amb Arial (ho sento, les he vist en PC) i a córrer!

O alguna concessió a pensar més enllà de la pantalla per la qual dissenyo, ves que no hi hagi algú que miri la web des d’un mòbil, un iPad… alguna cosa diferent. Amb aquestes taules inamovibles és clar que ni ha passat per la ment del lúcid dissenyador que allò, algun dia, potser es podria adaptar a d’altres formats. I que les taules no li serviran per res. O que la seva fantàstica web en Flash no es veurà en tots aquests dispositius que tots ells tenen.

Conclusió

Doncs bé: el que està clar és que m’he enfadat. No tant perquè es facin les coses mal fetes, que això passa a tot arreu i tots cometem errors.

El que m’emprenya de debò és que LA institució reconegui amb premis webs que no passarien l’avaluació ni del més benèvol dels professors del primer curs de projectes web (per exemple, una servidora). Si es donen premis és per valorar la feina ben feta, perquè els qui s’hi dediquen s’hi puguin emmirallar, i en aquests casos està ben clar que no compleixen els mínims ni d’una banda (codi) ni de l’altra (context actual del disseny web).

Bé, ho deixo aquí. Espero que guanyin els projectes que s’ho mereixen. Si no, hauré d’escriure un altre post de l’emprenyamenta que m’agafarà! 😛

Per cert, us deixo amb un article de l’Smashing Magazine que crec que ve al cas: Designer Myopia: How To Stop Designing For Ourselves

D’excursió per Tiana i la Serralada de Marina

Avui, dia de Reis, m’he llevat amb ganes de fer una passejadeta.

Sempre acostumem a anar a algun lloc de la costa de Badalona o el Maresme i comencem a pujar fins que s’acaba la civilització i després caminem com cabretes sense gaire ordre ni concert, que està força bé.

Però cercant alguna excursió que pogués ser interessant he descobert el web de les rutes pels parcs naturals de la Diputació de Barcelona. Està molt i molt bé perquè hi ha rutes interessants (la majoria de la Serralada de Marina ja les hem fetes sense saber-ho), però té la pega que només et pots decarregar un arxiu .gpx que no hi ha manera fàcil d’obrir-lo amb el mòbil o, per exemple, amb el Google Maps.

Després de molt barallar-m’hi, d’instal·lar Google Earth expressament, d’exportar el .gpx de mil maneres (de fet hem marxat gairebé a les 11 sense la ruta!) ara he descobert que es poden convertir a .kml des del web GPS visualizer de manera que després anant al Google Maps, als nostres mapes en creem un de nou, importem aquest arxiu… et voilà! El tenim per sempre que el necessitem.

Bé, doncs al que anava: avui hem fet una d’aquestes rutes, concretament una que segueix el SL-C96, un caminet molt fàcil, força ben senyalitzat que voreja Tiana i ens ofereix unes vistes fantàstiques del Barcelonès i el Maresme.

Vinyes 2D i Maresme

Molt xula l'excursió tianenca! :) #tiana

Hem sortit de Badalona amb la Tusa, nosaltres hem agafat la B30 però també aniria bé la B29, i hem baixat a la rotonda de Montgat on hi ha el parc del Tramvia. Hem anat xino-xano fins a Tiana i sense gaire esperances de poder fer la ruta, i per casualitat hem trobat un dels senyals que indica el camí. L’hem seguit fins que hem arribat a La Virreina on hi ha l’origen i el final de la B30 i una caseta on donen informació del parc, avui tancada. Per tant, un altre dia que volguem anar més al gra es pot sortir tranquil·lament de La Virreina que la B30 ens hi duu.

L'ermita de l'Alegria de Tiana, on vaig fer la "cumanió"

A partir d’aquest punt són 8 kilòmetres vorejant Tiana que passen ràpid: el camí és fàcil, està molt ben senyalitzat i les vistes són espectaculars. Per tant, anar fent-anar fent fins que hem arribat a l’ermita de l’Alegria de Tiana, gairebé al final del recorregut, tocant altra vegada la civilització. Allà hem fet una petita parada per buscar-hi el catxé, i després hem tornat fins al punt d’origen travessant Tiana.

Donem per acabada l'excursió al parc del Tramvia (o del Mag d'Oz!) de Montgat

A Tiana també s’hi pot agafar la B29, però essent festiu millor rematar la passejada i assegurar que tens dos Tuses que et duen a casa.

Aquí està el caminet que hem fet, l’origen i el final eren els mateixos, però he començat a gravar la ruta una mica tard…


Mostra Excursió Tiana en un mapa més gran

I, per si us interessa, aquest és el que després de tants patiments he aconseguit convertir del mapa de Diba.es


Mostra Diba.es SL-C 96 El Rocar. Descobrim l’entorn de Tiana en un mapa més gran

 

La propera excursió la farem per la Serralada Litoral, que tenim una T10 de 4 zones i l’hem de gastar abans de que caduqui! 🙂

Sobre l’HTML i CSS

Una de les conseqüències de donar classes sobre disseny web és que em fa replantejar la meva professió, reflexionar sobre què és i què no és el disseny web. I una de les preguntes recurrents que em faig cada curs que acaba és si un dissenyador ha de saber HTML i CSS.

No tinc cap dubte que la meva feina encaixa perfectament en l’àmbit de coneixement del disseny web tal i com s’entén a la xarxa, que m’escau com un guant, però els dubtes em vénen quan, des de fora, des del disseny tradicional, es qüestiona que s’hagi de dominar per exemple HTML i CSS.

I jo cada vegada estic més convençuda que sí, que no hi ha dubte, que si es vol dissenyar per web s’han de dominar. I justament aquestes darreres setmanes hi ha tres motius més per afegir als arguments habituals:

  1. M’estic llegint el llibre de Josep Ma Pujol i Joan Solà, Ortotipografia, i ja al prefaci parlen del canvi que va suposar l’autoedició:

    Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, al món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

    Si traslladem aquesta idea al disseny web crec que podem trobar-hi paral·lelismes: m’imagino que avui en dia el dissenyador encara escriu a mà (dibuixa l’aparença de la web amb un programa de disseny) i el maquetador traspassa aquest disseny a format web, el digitalitza. La diferència està en que avui en dia el dissenyador pot disposar de les mateixes eines que té el maquetador, aquí no hi ha cap barrera, no cal tenir cap maquinota ni cap infraestructura especial. Igual que els escriptors ja generen els seus originals digitalitzats, i per tant són en part responsables de la seva correcció tipogràfica, crec que els dissenyadors haurien de ser capaços d’entregar els seus dissenys maquetats. Més o menys. És una qüestió de coneixements.

  2. M’estic iniciant en el món del responsive design, les media queries i tot el que l’envolta. És a dir, que una mateixa web es visualitzi de maneres diferents segons les característiques del dispositiu. Per exemple: si és una pantalla gran que les columnes siguin més amples o n’hi hagi més, si és un iPad en vertical que es recol·loquin de manera que tinguin un ample correcte, o si és un mòbil se situi tot en una única columna. Per entendre-ho, millor mirar exemples redimensionant la finestra del navegador.

    Doncs bé, me n’he adonat que tècnicament això no té cap mena de complexitat. És més: amb unes poques línies afegides de CSS canvies l’aparença de la plana, es redistribueixen els elements i s’adapten a cada situació.

    És en aquest moment en que estem creant totes les variants d’un disseny en el que no té cap mena de sentit intentar dibuixar a mà totes les possibles versions. Cal treballar en directe, sobre la finestra del navegador, veient com queda a cada mida, i fent les modificacions directament sobre el CSS. I per poder fer-ho cal conèixer bé com funciona i haver-la construït de manera que sigui factible deconstruir-la. Altra vegada calen coneixements.

  3. Una altra constatació és que l’HTML i CSS cada vegada més estaran a l’ADN de molts llocs, que surt a compte aprendre’n, vaja.

    I això m’ho ha fet pensar arran d’estar tutoritzant un projecte d’ebook, món que desconeixia i que considerava que funcionava segons els seus propis paràmetres. Doncs resulta que no: els ingredients d’un epub són majoritàriament HTML i CSS, amb d’altres arxius que en defineixen característiques i estructura. Per tant, a punt per intentar explotar-los des d’aquesta vessant.

    També penso que cada vegada es faran menys aplicacions natives per iPhone, Android etc si no és estrictament necessari, i que la majoria es solucionaran amb eines web, que són estàndards i independents de la plataforma. I que si fins fa poc una de les frases més habituals era: per això no cal Flash, es pot solucionar amb Javascript, ben aviat sentirem per això no cal Javascript, es pot solucionar amb CSS.

    I relacionat amb això, no voldria acabar sense culpar Adobe d’intentar vendre’ns que no cal saber res per dissenyar webs, fer epubs o crear aplicacions interactives: que tot són capsetes i components que arrossegues… et voilà! Amagar el que hi ha al darrere, empaquetar-ho perquè els pobrets dissenyadors no s’espantin, que donin a un botó d’exportar que faci tota la feina bruta. Altra vegada em reitero amb que tenir accés al codi és com tenir accés a l’ADN, que cal poder-lo entendre i tocar. Em sembla que en @chechar anava una mica per aquí amb aquest article.

Bé, temps al temps, però igual que avui en dia és estrany trobar un professional que no sàpiga editar un word, molt em temo que d’aquí uns anys caldrà tenir nocions d’HTML i CSS per sobreviure. Ja triguen a ensenyar-ne a les escoles que, com deia aquell: it’s not rocket surgery! 🙂

 

 

Així va el país!

Doncs sí, últimament és una de les frases que més repeteixo quan veig l’apatia, la manca de ganes i la nul·la imaginació amb la que molts afronten la crisi.  No vull dir que no hi hagi gent que faci tot el que pot per superar-la, que no se’n surti i pateixi, chapeau per aquests.

Però, nois, tinc la sensació que els qui s’esforcen són minoria i en massa ocasions em trobo dient-me que es mereixen el que els passa. Percebo que molts es conformen i s’arrepengen en això de la crisi,  ja els va bé per tenir una excusa i continuar sense fer res.

I sense anar més lluny, per il·lustrar-ho, el que ens ha passat avui.

Resulta que ara a les escoles s’ha posat de moda aquell parent llunyà del cub de rubik que és una mena de tira de peces triangulars que es doblega per fer infinitat de formes, oficialment se’n diu serp de Rubik (Rubik’s Snake). I ja se sap que quan un nen duu això a l’escola en un termini no molt llarg de temps tots ho acabaran tenint. Passa amb els io-iós, les cordes, les gomes i l’any passat amb les gomes elàstiques de formes. És un negoci segur!

Doncs bé, avui ens hem trobat amb la necessitat de comprar una d’aquestes serps de Rubik. La primera i més fàcil opció era la d’anar al xino però hem pensat que millor mirar pel comerç local i anar a una botiga de joguines. Hem posat un preu màxim de 10 euros suposant que la qualitat seria superior a la d’un xino, i tenint en compte que és una de les joguines que jo deso entre els meus tresors.

A la botiga hi havia dues dependentes desganades que no sé ni si ens han saludat. Hem preguntat amb gestos per fer-nos entendre i al final la que atenia ens ha contestat amb un igual de desganat “no, de esto no tenemos”. Ni un somriure, ni cara de aix quina llàstima, ni un en portarem dilluns, dimarts o dimecres… segur que en vendrien com a xurros! Doncs res. Adéu, adéu i abans de sortir per la porta ja han continuat endreçant les joguines suposo que preparant el Nadal. La sensació amb la que he sortit és que hem destorbat.

 

Finalment, ens hem deixat estar de punyetes i hem anat al xino d’Ignasi Iglesias, dels més cutres de la zona. Només entrar amb una nena i fer cara de buscar una cosa determinada ens ha seguit el senyor xinès i immediatament ens n’ha tret dos models, en tres colors diferents. Sense dir res!!! Aquests xinesos ens llegeixen el pensament!!! Més contents que unes pasqües per l’atenció i la facilitat de la tasca hem pagat els 2 euros que valia (estàvem disposats a pagar-ne 10!) i hem sortit amb la joguina entre mans. Com milers de nens hauran fet avui.

Evidentment, la reflexió posterior ha estat la de així va el país! I una nova confirmació rotunda de que els xinesos es menjaran el món.

Potser perquè vinc de família de botiguers i el meu avi, mare i tiet sempre m’han donat la brasa amb aquests temes m’hi fixo, i veig que es deixen passar moltes oportunitats. I que la diferència entre anar a una botiga o a una altra depèn d’infinitat de factors però que deixar d’anar-hi segurament només depèn de que un d’aquests factors, un sol dia, faci figa.

 

 

 

Sabons Avon

L’altre dia remenant els armaris me’n vaig adonar que segurament la dèria amb els sabons de pastilla em ve de petita.

I és que a banda de dutxar-me amb sabó de pastilla des de fa molts anys, quan vaig de vacances em firo de sabons locals, els normals dels súpers, i així cada vegada que em dutxo me’n recordo del lloc on vaig estar.

Doncs bé, quan era petita-petita, la senyora Elena em regalava sovint sabons Avon amb tota mena de formes: ossets, mandarines, maduixes…

20111022_sabons_avon_040

Anàvem a casa una senyora del carrer Ribas i Perdigó, que ens donava la mercancia. I suposo que a banda de desar-los amb la devoció que es mereixen també hi deuria jugar: alguns estan destrossats.

Avui els he fet fotos per tenir-los sempre a mà 🙂

20111022_sabons_avon_075

La resta estan al Flickr

Vacances a Suècia 2011: Värmland

Un any més ja som de tornada del nostre periple anual per Suècia, aquesta vegada escric des de casa: no hem agafat cap tren des del qual poder relatar les experiències en directe.

Aquest any el dubte estava entre dos destins de Ryanair: Skellefteå i Karlstad. A Skellefteå ja hi havíem estat en el nostre viatge amunt amunt, i potser era un destí massa arriscat per passar-hi una setmana sencera, tot i que de ben segur que no ens haguessim avorrit gens. Finalment Karlstad va ser el destí amb més quorum i amb el bitllet d’avió un preu prou mòdic.

Värmland

De fet, nosaltres no vam trepitjar la ciutat de Karlstad: ho vam deixar per l’últim dia abans de l’aeroport i ja se sap que entre pitos i flautes s’acaba fent tard i només pots anar al centre comercial a fer les compres de rigor (imprescindible comprar filtres de cafè per tot l’any).

Per tant, no va ser tant un viatge a Karlstad com a la seva regió: Värmland (que ho traduiríem com terra temperada, warm land).

El nostre centre d’operacions va ser Svanskog, un poblet a uns 75km de Karlstad, i el nostre assentament a una granja de les afores del poble, com sempre fem quan anem tota la colla.

La granja tenia el seu punt divertit: no era una gran explotació com l’any passat que era una fàbrica de vaques i llet, sinó que tenia més aire d’arca de Noè: amb dues llames, unes quantes oques, un poni, un nombre indeterminat de cavalls (entre 3 i 5?), algunes ovelles, un gos, dos gats i, el més curiós de tot: uns pollastres i pollets amb les potes peludes que semblava que duguessin descansos.

20110816_suecia_614

20110816_suecia_010

Les ciutats

Svanskog és un poblet molt petit envoltat de dos llarcs llargueruts, té força encant però poca estructura de poble. Més aviat recorda a una urbanització amb el seu mini centre comercial: un petit súper (l’ICA) una perruqueria, un loppis (botigues de trastos, pongos i demés) i una pizzeria-kebab, que allà és com són les pizzeries: multiproducte exòtic. Cap rastre de bar per anar a prendre alguna cosa… això és de les coses que més em sorprèn d’aquests tipus de pobles suecs.

Les dues ciutats més properes a Svanskog eren Åmål (sí, sí, la de Fucking Åmål) i Säffle. Típiques ciutats amb el seu carrer principal, la seva plaça sense gaire misteri i els seus garrulos que allà en comptes de fer tunning fan raggare: compren cotxes americans antics, els restauren i es passegen tota la tarda donant voltes pel poble, amb el problema que al ser tant petit passen per la plaça sense gaire misteri cada cinc minuts, tot un espectacle. La diferència que he notat respecte altres ciutats de Suècia és que en aquest cas la majoria dels cotxes estaven restaurats de manera casolana, diria que a cops de martell i l’aspecte era bastant patètic, semblaven de l’anunci aquell que converteixen un cotxe indi en un Peugeot 206.

A destacar la zona del camping d’Åmål, amb la seva platja d’aigua transparent al Vänern, el llac més gran de Suècia, que gairebé sembla un mar i fins i tot s’hi fan onades.

Els thais de Suècia

Una menció especial mereixen els restaurants thai de Suècia: vagis on vagis, a la ciutat més petita o al racó més recòndit que sempre hi ha un restaurant thai. De fet, per nosaltres ja s’ha convertit en un dels esports de l’estiu: descobrir on és el thai a cada ciutat que visitem per petita que sigui.

De fet, aquest any el menjar thai l’hem degustat en una mena de resort (entengui’s que la dimensió dels resorts poc té a veure amb els dels llocs tropicals) perdut en un llac al que s’hi accedia per una carretera de terra i que segurament era un dels pocs llocs per dinar en 50km a la rodona. Curiós, si més no.

Les excursions i el geocaching

La gran novetat d’aquest any  ha estat la incorporació del geocaching entre les nostres activitats. El geocaching és una mena de joc del tresor actualitzat: algú amaga una caixa amb petits tresors a dins i una llibreta per signar, i des de la web hi ha la descripció del lloc i les coordenades exactes on trobar-lo.

La gràcia no és tant trobar el tresor (de fet no és tan romàntic i és un Tuperware ple de trastets del todo a 100) com que els llocs que ha escollit qui l’ha posat solen ser especialment bonics.

Per exemple, vam arribar al cim més alt de Dalsland (vindria a ser com una comarca), Baljåsen, que tenia la friolera de 301 metres (!!!) i en teoria una vista fantàstica sobre el Vänern de la que no vam poder gaudir per culpa dels núvols.

20110816_suecia_144

20110816_suecia_163

20110816_suecia_176

La “gran” excursió la vam fer el dia que vam anar a la Glaskogens naturreservat, una grandíssima reserva natural (de fet allà hi ha una reserva natural a cada passa) per on vam fer una excursió de 14km i on hi vam trobar un altre cache mentre em devoraven els mosquits.

20110816_suecia_412

20110816_suecia_400

20110816_suecia_405

D’altres geocaches ens van dur a llocs molt interessants: la punta més al sud del Vänern, un antic fortí amb unes vistes precioses sobre el llac, un petit port perdut emmig del no-res… molt interessant això del geocaching! 🙂

Aquí algunes fotos:

20110816_suecia_483

20110816_suecia_539

20110816_suecia_522

20110816_suecia_510

Altres activitats

A banda de les excursions i el geocaching ens vam estrenar en dues activitats que tinc ganes de repetir: el trolley i la canoa.

El trolley és una mena de bicicleta-carro-mutant amb la que vam recórrer una via de tren abandonada. Vam fer 20ipico kilòmetres pedalant des de Forsbacka, passant pels llacs, petits abaixadors abandonats fins arribar al túnel que ens hagués permès arribar a Svanskog però que per raons de seguretat no deixaven creuar.

20110816_suecia_292

20110816_suecia_287

I finalment, la canoa, que mai havia provat i que sorprenentment em va agradar més del que em pensava. I és que anar en canoa és una de les activitats principals de per allà: la llogues per dies o setmanes (quan li vam dir al nostre llogater que la volíem per un parell d’hores i que no duíem picnic no ho va acabar d’entendre) i et passeges pels llacs, t’atures quan vols, fas nit pel camí i tornes de l’excursió com qui ha fet un viatge amb cotxe. Que això sí que ho té, Värmland és la regió de Suècia que té més llacs (no sé com ho vam calcular però ens va sortir a 250 habitants per llac) (de la canoa no hi ha imatges perquè vaig deixar-ho tot a terra ferma… no me’n refiava gaire!).

Conclusions

Mentre esperàvem l’avió de tornada a l’aeroport de Karlstad un noi molt trempat ens va passar una enquesta sobre la regió. Això em va fer reflexionar en context, és a dir, en relació a les altres vegades (que amb aquesta ja en van 5) que he estat a Suècia.

I el cert és que a la pregunta de si ho recomanaria a algú vaig contestar que no (bé, no, no, tampoc, alguna opció tipus “més aviat no”). I és que està bé, però si alguna cosa té la Suècia que conec és que tota ella és molt semblant: boscos i més boscos i petites ciutats amb estructura similar (exceptuant Stockholm, Göteborg i suposo que el sud que és precisament el que no he visitat). I per boscos i llacs, excursions i parcs naturals, gairebé em decanto per un lloc més proper a la costa o alguna de les grans ciutats. O Abisko, al nord-nord que em té robat el cor! Però bé, de vacances a qualsevol lloc s’hi està bé! 🙂

A veure on ens duu Ryanair l’any vinent! 🙂

20110816_suecia_635

Com sempre, per més fotos, al Flickr

Les meves bicis

Avui he recuperat la meva bici de tota la vida, la mountain bike (quan la vaig comprar és el que es duia…). I després d’uns quants anys de fer servir la bici plegable (que no ens enganyem: no és el mateix) he recordat altra vegada com m’agrada anar en bici! 🙂

I he pensat en com de feliç m’han fet les bicis que he tingut des de que era petita. Tot seguit un record per cadascuna d’elles.

La Rabasa Derbi verda

La meva germana amb la meva bici verda

Va ser la primera bici de debò que vaig tenir. Suposo que era heretada dels meus cosins, una cosa que em feia sentir la mar d’orgullosa. Bàsicament anava amunt i avall de la Rambla cada vespre d’estiu, mentre els meus pares seien en un banc a menjar-se les patates fregides que havien comprat pel camí, a can Morales, és clar.

De tant en tant, coincidíem amb els meus cosins i tiets, i va ser un d’aquests dies (que recordo com si fos ara) que no sé d’on el meu tiet va treure una clau anglesa i em va treure les rodetes!

I allò típic: jo espantada i ell que ja t’aguanto, ja et segueixo… que em va deixar anar i anava jo sola sense rodetes, quina sensació de llibertat! Què gran que era! 🙂

Quan aquesta bici ja s’havia fet petita per mi i per ma germana i em van comprar la meva estupenda BH rosa, la meva mare la va donar aquell mateix dia a un gitanet que casualment va passar pel carrer. Mig contenta mig resignada, vaig veure com s’allunyava més content que unes pasqües amb la que havia estat la meva primera gran bici.

La BH rosa

La meva bici rosa

I com tota nena (o gairebé), vaig tenir la meva etapa rosa… Vam anar a una botiga de bicis de Francesc Layret, a prop de l’Ajuntament, i allà estava: la BH rosa, tan maca i tan formosa. I no només la vaig voler rosa sinó que amb seient blanc. I novament Rambla amunt Rambla avall amb alguna proesa puntual: un dia vam anar amb els meus pares i uns amics fins a Montgat! Va ser tota una aventura de la que fins i tot hi ha fotos del grup amb actitud triomfal… wow!

Quan ja era una mica més grandeta continuava amb la bici rosa, i van començar les anades diumenge sí diumenge també a voltar amb la Cristina per Montgat, Tiana i rodalies. Realment tenia mèrit anar amb aquell trasto fins a Tiana, però per nosaltres anar en bici era allò.

Recordo les mans gelades a l’hivern i les pujades empenyent la bici treient el fetge per la boca: calia molta moral!

No sé què se’n va fer d’aquella bici, suposo que la meva mare la va donar, però no sé ni quan ni a qui.

La mountain bike

Pels camins de Palamós amb la mountain bike

Un any per pasqua, el meu avi que era el padrí del meu cosí i meu ens va regalar una mountain bike a cada un, els dos encantadíssims! 🙂

Vam anar al Sánchez de Francesc Layret i vam escollir les nostres flamants bicis: en blau, vermell i blanc per a ell i la meva marró metal·litzat, fúcsia i taronja fluorescent.

Per sort, a la Cristina poc després també li van comprar la seva mountain bike, perquè vam continuar anant a Montgat, Tiana i rodalies diumenge sí i diumenge també.

A les sortides dominicals s’hi van sumar l’anada dia sí dia també (ens mereixeríem un premi a la regularitat) a la platja de Montgat a l’estiu, primer des de Badalona i, quan m’hi vaig traslladar, des de Sant Adrià.

Fins i tot ens l’enduíem a les vacances a Palamós per fer excursions amb el meu pare pels camins de terra que sovint ens duien fins a Calella i Llafranch, quins grans estius!

I quan estudiava disseny va ser la meva companya quan fotografiava la zona de fàbriques abandonades del front marítim de Badalona, sempre pensant que si sortia algú que em volgués fer mal jo sortiria corrents amb la meva bici, hehe, què valenta era!

I tot això fins que me’n vaig anar a viure a Barcelona, que va ser quan el meu lleure associat a la bici pràcticament es va acabar.

La bici plegable

I és que a Barcelona no vaig descobrir fins força temps després de començar-hi a viure que darrera la porteta que posava “cuidado gas” hi havia un quartet on es podia deixar la bici!

Però com que m’estimava tant la meva bici, no vaig voler dur-la perquè quan anés a treballar l’hauria de deixar al carrer, amb el perill que això comportava.

Per sort o per desgràcia, es van posar de moda de les plegables: què millor que una bici plegable que la podia pujar al despatx de la universitat.

I així va ser com vaig comprar (de fet me la va regalar la meva mare pel meu aniversari) la Dahon blava que ha estat la meva bici oficial de Barcelona i durant aquests tres anys que porto altra vegada a Badalona.

Fins avui.

I és que la setmana passada, cansada de veure la mountain bike abandonada i acumulant pols a casa el meu pare vaig decidir ressucitar-la. Li vaig inflar les rodes i la vaig dur a rentar-la a la gasolinera. Ha quedat com nova.

I aquest matí l’he anada a buscar i he recuperat moltes de les sensacions de fa molts i molts anys! Estic contenta! 🙂

La meva bici recuperada!

Floïd Blue i el regalar per regalar

No sé si és perquè m’estic fent gran, perquè cada vegada tinc més consciència ecològica, o perquè quan necessito alguna cosa me la puc abastir sola, que últimament no tinc tanta ànsia per rebre regals. Quan em demanen què vull pel sant i aniversari (els compleixo junts) o per Reis sovint no se m’acut res, dic que ja tinc de tot i que no necessito gran cosa.

El problema és que també em passa a l’inrevés: per sort, als del meu entorn tampoc els falta de res i em costa molt trobar regals que els puguin ser útils, que de debò els puguin fer il·lusió. En l’àmbit familiar delego aquesta tasca en la meva germana que sempre té mil idees per regalar.

Arran de les reflexions d’aquests dies m’ha vingut al cap el cas del meu avi Miquel, l’avi de Sant Adrià.

Cada any pel seu aniversari la meva mare li comprava una ampolla de Floïd Blue, la de tamany familiar. Potser no només era per l’aniversari, potser també li’n duien una els reis.

El cas és que, després d’anys i panys de regalar Floïd Blue, un dia el meu pare ens va dur a la cuina de casa l’avi i va obrir un armari: la nostra sorpresa va ser que era ple d’ampolles de Floïd Blue per estrenar.

« Older posts Newer posts »

© 2017 Bizarre Bazar

Theme by Anders NorenUp ↑