Bizarre Bazar

Hi ha algú que em diu que faig massa preguntes

Ser petit

Fa temps que volia escriure aquest post, i avui que és el meu aniversari hi he tornat a pensar. I és que, cada vegada més, estic convençuda que ser petit és el millor per sobreviure. I què vull dir amb ser petit?

Doncs, d’entrada, ser petit vol dir no voler créixer.

Aquesta filosofia l’apliquem sobretot a la nostra empresa, Pimpampum, on som dues persones i no volem ser-ne més. A moltes reunions ens trobem amb la dificultat d’explicar per què no volem créixer, per què ens volem mantenir petits. Amb les col·laboracions que calgui, és clar, però puntuals. I als nostres interlocutors els costa d’entendre, alguns creuen que tenim potencial per fer coses més grans, per muntar una empresa més gran.

La raó que més habitualment donem és que a nosaltres ens agrada la feina que fem, i la volem fer. Contractar gent implicaria dedicar-nos més a gestionar la feina i menys a fer-la, hauríem de fer de jefes i això ens treuria temps per treballar. També perquè volem mantenir la independència, i poder refusar projectes que no ens facin el pes, i poder-ne fer d’altres perquè ens ve de gust, i no pel que hi guanyem.

Si fossim més grans hauríem de tenir el cap sempre pendent de pagar nòmines, de mantenir una oficina a l’alçada, d’agafar més i més projectes per créixer més i més, en una escalada que podria no tenir fi. I, sincerament, no li trobo el sentit, quants maldecaps!

És per això que a nosaltres, de moment, la crisi no ens ha afectat gaire (toquem fusta!), perquè amb poc passem. I pel que veiem al nostre voltant crec que hem après que l’ambició sense mesura duu a patacades proporcionals. Uf!

Això mateix de no créixer, o millor dit en aquest cas, de no voler estirar més el braç que la màniga crec que també ho apliquem a nivell personal. També passem amb poc. Per sort no tenim vicis, no ens agraden els luxes i moltes de les nostres aficions no costen res. Anar a la platja, passejar per la Serralada de Marina, fer un vermutet a la Rambla o menjar una pizza fora quan juga el Barça ens sembla suficient. I, per sort, un parell de cops l’any ens podem permetre d’agafar un avió i marxar uns dies, sense extravagàncies.

Bé, tota aquesta reflexió ve perquè avui m’han regalat alguns dinerets. I he decidit que me’ls vull gastar. El problema és que no sé ben bé amb què: tinc un parell de coses mirades, però com que realment no les necessito em costa decidir-me… sóc com la rateta que escombra l’escaleta… quina ràbia!

Previous

Stockholm 2012

Next

A la 59a Caminada de Regularitat, del Centre Excursionista de Badalona

5 Comments

  1. Dolors Soriano

    Sàvies paraules Anna, aquestes reflexions semblen tan i tan obvies que sobta que tant a nivell individual com a país tants i tants hagin caigut en el parany de la ‘facturació’, del volum i de la economia d’escala, a qualsevol preu.
    Trobar la mida ideal i mantenir-lo és el secret de les millors empreses, i també el de les més rendibles (que no son les que més facturen, petita diferència ;-)).
    Felicitats(3)!
    _Per haver-vos mantingut ferms en la decisió de no créixer perquè si!
    _Pel cumple
    _I pel sant!

  2. Em sembla que nosaltres, casa, som si fa o no fa semblants.

    Sobre els diners regalats… segur que la persona que te’ls ha fet arribar tampoc té cap pressa. D’aquí a uns mesos, o uns anys, quan t’hagis comprat el que et feia falta/il·lusió en aquell moment, li pots dir “recordes els diners del dia que feia 18 anys que tenia 18 anys? doncs mira, aquest és el regal” i ho comprendrà perfectament.

    i.

    PS: si, d’altra banda, et corre pressa gastar-los, nosaltres tenim una hipoteca que ens corre pressa cancel·lar 😉

  3. Anna

    Hehe, gràcies, tampoc és que siguem la madre Teresa de Calcuta, però me n’adono que viure amb aquesta ànsia de guanyar més per consumir més ha de ser una agonia, un cercle viciós que no duu enlloc… bé, d’això en parla molta gent, hehe!

    I diguem-ne que els dinerets que em van regalar no donarien per cancel·lar una hipoteca, tot just em podré comprar algun gadget tecnològic afegint-hi una part. I, de fet, cada any me’ls guardo, però com que la meva il·lusió és comprar-me un hortet a Canyet… a aquest pas… la cosa va per llarg! 😛

  4. Noèlia

    Moltes felicitats Anna, pel teu aniversari, però sobretot per ser així. És molt bonic sentir coses com aquestes i més en aquests moments. Tot just ahir ho parlàvem amb una amiga. Em sento una afortunada de poder treballar amb vosaltres i que hagueu “triat” el nostre projecte. Sóc del teu parer, de les petites coses surten grans coses, com s’ha demostrat… I comparteixo aquest parer, he aconseguit ser feliç amb les petites coses i ser feliç en el meu dia a dia, i això és una sort 😉

    Felicitats!!!

    • Anna

      Ei, gràcies! Nosaltres també estem molt orgullosos de la gent amb la que treballem, és una sort 🙂

Comments are closed.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén