Fa temps que volia escriure aquest post, i avui que és el meu aniversari hi he tornat a pensar. I és que, cada vegada més, estic convençuda que ser petit és el millor per sobreviure. I què vull dir amb ser petit?

Doncs, d’entrada, ser petit vol dir no voler créixer.

Aquesta filosofia l’apliquem sobretot a la nostra empresa, Pimpampum, on som dues persones i no volem ser-ne més. A moltes reunions ens trobem amb la dificultat d’explicar per què no volem créixer, per què ens volem mantenir petits. Amb les col·laboracions que calgui, és clar, però puntuals. I als nostres interlocutors els costa d’entendre, alguns creuen que tenim potencial per fer coses més grans, per muntar una empresa més gran.

La raó que més habitualment donem és que a nosaltres ens agrada la feina que fem, i la volem fer. Contractar gent implicaria dedicar-nos més a gestionar la feina i menys a fer-la, hauríem de fer de jefes i això ens treuria temps per treballar. També perquè volem mantenir la independència, i poder refusar projectes que no ens facin el pes, i poder-ne fer d’altres perquè ens ve de gust, i no pel que hi guanyem.

Si fossim més grans hauríem de tenir el cap sempre pendent de pagar nòmines, de mantenir una oficina a l’alçada, d’agafar més i més projectes per créixer més i més, en una escalada que podria no tenir fi. I, sincerament, no li trobo el sentit, quants maldecaps!

És per això que a nosaltres, de moment, la crisi no ens ha afectat gaire (toquem fusta!), perquè amb poc passem. I pel que veiem al nostre voltant crec que hem après que l’ambició sense mesura duu a patacades proporcionals. Uf!

Això mateix de no créixer, o millor dit en aquest cas, de no voler estirar més el braç que la màniga crec que també ho apliquem a nivell personal. També passem amb poc. Per sort no tenim vicis, no ens agraden els luxes i moltes de les nostres aficions no costen res. Anar a la platja, passejar per la Serralada de Marina, fer un vermutet a la Rambla o menjar una pizza fora quan juga el Barça ens sembla suficient. I, per sort, un parell de cops l’any ens podem permetre d’agafar un avió i marxar uns dies, sense extravagàncies.

Bé, tota aquesta reflexió ve perquè avui m’han regalat alguns dinerets. I he decidit que me’ls vull gastar. El problema és que no sé ben bé amb què: tinc un parell de coses mirades, però com que realment no les necessito em costa decidir-me… sóc com la rateta que escombra l’escaleta… quina ràbia!