Em considero una persona raonablement endreçada, sobretot si tenim en compte que el desordre extern em provoca sensació de caos intern, de manera que intento sempre que puc tenir-ho tot al seu lloc.
Això també em passa amb les activitats que faig: en el dia a dia, costa trobar l’equilibri entre rutina i ruptura. Una setmana amb una classe i una reunió ajuda a trencar la rutina, però quan aquests elements variables augmenten de seguida m’envaeix la sensació de ser una baldufa que va d’aquí cap allà.
Vés per on, sóc una persona de rutines, i en l’àmbit del lleure aquestes rutines nosaltres les anomenem tradicions, que queda millor.
Les nostres tradicions
I és que aquest post no va d’autoajuda encara que ho pugui semblar per com ha començat.
En realitat vol ser un recull de les nostres tradicions que algunes ja fa anys que duren, que ja són unes quantes i que aquests dies m’han fet reflexionar.
Viatges
I és que precisament aquest dimecres marxem al tradicional viatge a les Canàries, la tradició més recent però que l’any passat, que va ser el primer, ja vam decidir etiquetar-lo com a tradicional. I és que poder escapar unes dies (quatre o cinc, eh?!) de l’hivern per anar a un lloc on pots trobar caloreta no té preu.
L’excusa, a banda de la temperatura (que tampoc ho és tant perquè segons on vagis també et peles de fred) és fer el canvi de quadrimestre de classes i preparar-nos pel nou i per la nova edició del postgrau.
Però a banda d’aquesta jove tradició tenim altres viatges amb més solera.
I és que si algun dels nostres tradicionals viatges és rutinari és el tradicional viatge a Linz (Àustria). Des del 2007 només hem faltat a una cita de l’Ars Electronica festival, que normalment és a finals d’agost o principis de setembre, una bona escapada abans de tornar a la feina.
Com que de vol directe a Linz no n’hi ha (un any sí que vam agafar el Ryanair des de Girona, però ja l’han tret) aprofitem l’excusa per fer escala a alguna ciutat propera que tingui bona connexió en tren i un vol assequible.
La que més vegades ha estat afortunada amb les nostres escales és Munic, on jo hi faria escala sempre malgrat entenc que hi ha altres llocs per veure i que, de tant en tant, cal fer-li el salt. A Munic no ens deixem perdre la tradicional visita a la Höfbrauhaus que, mira, ens agrada i l’estada a l’Elephant hotel, que té un preu raonable i està al costat de l’estació, cosa que ens va molt bé.
Però on més rutines hem establert és a Linz. Aquest any només hi vam passar dues nits i no vam poder complir amb el nostre programa rutinari. Allà hi tenim les tradicionals cites anuals amb el nostre restaurant thai preferit, el lloc de sopes on a la noia li és més fàcil comunicar-se amb nosaltres en espanyol que en anglès, al kiosk de salsitxes, al Nordsee (aquest no és obligatori perquè a Munic i molts altres llocs també hi és i no deixa de ser un fast-food de peix) i, la que ja vam descartar fa temps perquè no donàvem l’abast: la pizzeria que és com tantes altres d’aquí.
Per no mencionar la tradicional visita a l’Ars Electronica Center, al Lentos, a l’OK… però bé, això ja forma part de la visita al festival.
Ah! I la que comença a ser tradicional assistència a la gala inaugural ara que ja sabem (com molts d’altres) que a última hora es poden pidolar les entrades dels convidats que finalment no hi assistiran, i que inclouen un sopar que no està gens malament.
Per tancar el capítol viatges tenim el tradicional viatge a Suècia. Doncs sí, cada estiu intentem marxar uns dies a Suècia, que s’hi està molt bé, fa bona temperatura i els dies són molt llargs, la gent és amable i els paisatges fantàstics. Aquesta tradició ve del 2006, i li hem estat fidel gairebé cada any, això sí: sense rutines de lloc, hem voltat força, amb la qual cosa de rutinari en té poc.
Altres tradicions
A més petita escala hem instaurat d’altres tradicions. Una de les que comença a estar ben arrelada és el tradicional dinar de Reis que fem a casa nostra, a Badalona des de fa tres o quatre anys. Donat que bona part de la família celebra més la nit de Nadal que els Reis, es va convertir en un bon forat a l’agenda en aquestes dates tan compromeses. No el fem el dia de Reis sinó el dissabte que cau més a prop, de manera que encara facilita més l’assistència.
També tenim la tradicional calçotada de Sant Adrià, aquesta amb dues edicions anuals: la de la família i la de les amistats tarragonines, que es programen en funció dels compromisos i la temporada de calçots.
I, finalment, una tradició que m’agrada especialment: la tradicional excursió de Cap d’Any. Tampoc és que tingui una llarga tradició, potser 3 anys, però li auguro molt futur. Com que no som gent de fer juerga fins a les tantes, el dia de Cap d’Any ens llevem com sempre cap a les 8 (una altra rutina que tenim, la de llevar-nos si fa no fa sempre a la mateixa hora) i anar a fer una excursioneta, no gaire lluny, per la Serralada de Marina, podent gaudir del silenci i la tranquil·litat que, si bé cada diumenge és la mateixa, el dia de Cap d’Any té un sentit especial.
Doncs bé, aquí està el resum de les nostres tradicions i alguna rutina, m’ha fet gràcia recollir-les. I us preguntareu… al títol hi posa rituals, on són? Doncs rituals és una paraula que li agrada dir al meu pare, tot el que implica repetició per ell és un ritual. Per citar-ne un, i que crec que encaixa pel punt supersticiós que té, tenim el nostre if Barça… then pizza! però que fa temps que no practiquem perquè moltes vegades ni tan sols ens assabentem de que està jugant, si és que no ho diuen enlloc!
